dissabte, 29 de juny de 2013

Vestit d'algues, or i esclata


¿Qui us agrada més, Joan Manuel Serrat o Dijous Paella? Tant l'un com els altres canten És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix, i quan un poema és interpretat de dues maneres tan distintes, és gairebé impossible no tenir una predilecció especial per una versió i no l'altra. Quant a mi, no sabria per quina de les dues decidir-me.
Serrat és un clàssic viu a qui li escau dir, amb les paraules de J.V. Foix, que «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» d'aquella manera que et trenca el cor, el cor que ja sent que es tracta d'un misteri immensament profund.
El seu És quan plou que ballo sol és tan melancòlic, nostàlgic i filosòfic com pràcticament qualsevol cosa que interpreta. Quan diu «sóc la lluna que s'afina en morir carena enllà» t'ho creus, és aquella lluna. Això no obstant, sóc més de la rumba catalana dels Dijous paella, sóc més de l'absurd de la gresca, dels instruments de vent que acompanyen les confidències com «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» que vénen enunciades amb la seguretat d'un home que vol dir «passen totes aquestes coses, i encara no hem vist ni la meitat, queda tota la nit per ballar i per beure». «Sóc la font del comellar/ I el jaç de la salvatgina», «foll d'una dolça metzina» en el mateix sentit de la paraula (i la festa continua).
No sé que hi volia dir J. V. Foix, no en conec prou com per saber-ho, i és més, tinc dubtes seriosos i fonamentats quant a la necessitat de conèixer el poeta per entendre les seves paraules. Sóc molt partidària de «les lectures analfabetes» – aquesta expressió pertany a Giles Deleuze que proposava la lectura analfabeta de Spinoza.
No ens cal informació prèvia per entendre un poeta, per ser impregnats per les seves paraules, per deixar que les seves llavors s'arrelin a l'ànima.
Per això em permeto proposar-vos-en la tercera lectura possible: la meva. Jo crec que aquell qui diu «És quan plou que ballo sol/ Vestit d'algues, or i esclata» és un nen que està jugant. Riu, i es veu transformat – geperut – «al bassal de sota l'era», i es disfressa, i empaita la bona gent. Quan planta la seva bandera «entre pineda i garric» és seva, aquella bandera.
Bandera pirata o bandera del conquistador, tot i que naturalment pot ser la senyera catalana o fins i tot l'escut del Barça dibuixat en un tros de paper, o brodat a mà com el va brodar el nostre amic Bernat quan encara estudiava a Sant Ermengol.
La meva filla el que planta a tot arreu és la bandera andorrana – no sé si fruit d'alguna mena d'adoctrinament que ignoro, però plantat amb pura devoció. Anar amb ella a un partir del River i sentir-la cantar «For-ça An-dor-ra» no té preu. De la manera semblant, suposo, deuen plantar la seva senyera els nens catalans.
Ja sé que és un poema escrit a l'abril del 1939, un temps molt dolent per jugar i somniar, però en totes les èpoques els nens somnien i hi veuen clar quan dormen, en totes les èpoques maten els monstres indescriptibles, els nens i els poetes encara més que els adults.
Abans de concloure aquest excurs poètic d'avui, deixeu-me dir quatre coses sobre les algues de les quals es vestia el nostre heroi matamonstres. A part de servir de disfressa als somniadors, les algues serveixen de verdura als cuiners de l'Àsia oriental ja que l'aigua salada les dóna una riquesa especial en minerals i en vitamines. Tenen noms tan especials i exòtics com wakame, arame, kombu i nori, i són la delícia dels vegetarians.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de juny de 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova