dijous, 13 de maig de 2010

La cara coberta

La primera pel•lícula obertament pornogràfica que vaig veure – ara fa anys, no sóc gaire jove, i tampoc vaig aguantar més d’uns minuts – em va fer plorar, per una raó ben estranya: no es veia la cara de l’home. La persona que era al meu costat i observava, amb un interès vagament antropològic, les meves reaccions inadequades, va comentar que la cara de l’home no importava, l’home podia ser qualsevol. Allà, segons ell, hi havia la gràcia, la d’imaginar-se al lloc d’aquell mateix participant en l’acte, del qual només coneixíem la funció i el soroll indicatiu de plaer. No semblava haver-hi gaires pel•lícules pornogràfiques adequades per a dones, o potser mai no he arribat a investigar el tema en profunditat. N’he vist tres o quatre, des d’aquell dia, i no m’han tornat a afectar de la mateixa forma. No m’hi he arribat a afeccionar, potser per falta de temps (no es pot veure tot) o per mera felicitat de vida de parella estable. Si en veig alguna a la tele, gairebé sempre la miro uns quants segons abans de canviar de canal.

Em passa el mateix amb els comentaris anònims sobre persones de cara visible. No m’hi he afeccionat, però si per casualitat els veig, normalment en llegeixo una part. Suposo que, per poc que m’agradi admetre-ho, el que faig és imaginar-me al lloc d’aquell de la cara coberta, tot i ser conscient de la naturalesa habitualment pornogràfica del que està passant. I de vegades ocorre que com més lletges resultin les parts de l’ànima visible d’aquell que s’amaga sota un nom inventat, més irresistiblement les seves paraules atreuen la meva atenció. M’agradaria dir-vos que tot el que diuen, tot el que fan les persones de cara coberta no m’interessa per a res, que no faig cas d’una opinió expressada furtivament; molts dels meus amics són precisament d’aquest parer. Però a mi un comentari desagradable em fereix, i un comentari intel•ligent m’entusiasma, sense relació amb el seu remitent. El que m’intriga és que molt poca gent es posa un nom creïble: sembla més fàcil signar Charles de Gaulle que Joan Garcia, si el teu nom real no és ni l’un ni l’altre.

Sempre em poso a pensar què ha pogut haver emprenyat a l’anònim suficientment per a que comenci a escriure a cara coberta, fins a quin punt són merescudes les seves paraules, que solen ser amargues. Els comentaris que es fan amb nom i cognom, bé si no necessàriament amables solen ser almenys en part fonamentats. Els comentaris anònims fereixen, fustiguen, apunyalen sense que es prengui la molèstia de bastir fonaments. Si no fos per aquest interminable carnaval de màscares venecianes, pensaríem que som feliços.

No crec que el fet d’escriure anònimament sigui un acte de covardia ni de coratge. Suposo que per a aquells qui hi participen és una font de plaer, reconegudament perversa, però tàcitament tolerada. La seva existència és fomentada per tots aquells qui hi fem una ullada, sense admetre que ho fem gaire, a voltes amb una mena de vergonya, a voltes amb l’excusa de curiositat científica, a voltes amb un somriure pervers que no ens agradaria veure reflectit en un mirall, en una fotografia, als ulls d’un observador innocent.

(Publicat al BonDia el 5 de maig del 2010)