dimecres, 19 de maig de 2010

El sexe oposat

És l’ésser màgic i incomprensible de qui deriven totes les forces, el sol que ens il•lumina, enlluerna o crema, el vent que ens fa caure.

No és un símbol de la bellesa pura, però sí que és irresistible, i davant d’ell ens sentim eterns. Té facultats divines de creació de la nova vida; sense afegir-les a les nostres, mai no serem complets. És l’ésser dels ulls per als quals ens vestim i ens despullem, el rei dels adorats, la font dels plaers i de les penes. La seva realitat, mai totalment idèntica a la nostra, ens desconcerta. El divinitzem i el trivialitzem: o bé “no ens el mereixem”, o bé “tots són iguals”. Exigim que es vesteixi bonic, que compleixi els nostres requeriments de bellesa artificialitzada que li escau, que no sigui massa gros ni absurdament prim, que ens inspiri a grans proeses espirituals i materials, li demanem molt més del que demanaríem mai a nosaltres mateixos. Ens desespera massivament, i solem repetir, en públic i en privat, que el seu cervell imperfecte és incapaç d’entendre’ns, i alhora desitgem que ens estimi i ens entengui amb tota aquella intel•ligència que fa uns moments havíem tatxat d’inferior, amb la seva ànima imperfecta i amb el seu cor tan humà.

L’esser que, per a la majoria de nosaltres, és l’origen dels plaers “més intensos i fins i tot... dels més duradors; l’ésser envers qui o a profit del qual tendeixen tots els seus esforços; aquest ésser terrible i incomunicable com Déu (amb la diferència que l’infinit no es pot comunicar perquè encegaria i esclafaria el finit mentre que l’ésser de què parlem potser només és incomprensible perquè no té res per comunicar)”. ¿Quines paraules descriurien millor l’home? Per a Baudelaire, l’autor de les línies citades, és la dona. Tant per a mi com per a ell, és el sexe oposat. Quin és el sexe oposat depèn de la naturalesa física d’aquell qui pensa; la descripció resulta la mateixa.

La satisfacció dels requeriments físics d’un cos adult ens és summament important, no ho poso en dubte, sovint hi veiem “un bell animal” per sobre de totes les coses, però la nostra fascinació amb “l’altre” no es limita a posseir-lo. Tenim la set, la necessitat, l’obsessió de crear-nos un ídol, algú que recordarem a les nostres pregàries o maleirem apassionadament. Sovint el nostre ídol no solament pertany al sexe oposat: el simbolitza per a nosaltres. Bona setmana i el més sentit homenatge a tots els que moren d’amor.

(Publicat al BonDia el 19 de maig del 2010)