dijous, 15 de novembre de 2012

Parlar en públic


 M’agrada pensar que no tinc por de res, perquè així nego les evidències. Segur que ja us he repetit aquella frase que deia jo al meu pare, de petita: “No sóc covarda però tinc por”. És tot un lema de la meva vida. Si fos una mena de cavaller (“cavallera”?) de trista figura, ho posaria al meu escut. Quan vivia a Rússia, tenia por de la ciutat nocturna, de qualsevol ciutat. Era un terror definit, arrelat i conegut: gairebé cada dia tornava a casa molt tard, caminant. Ara bé, quan vaig arribar a Andorra, de seguida vaig descobrir que aquí no em feia gens de por, caminar de nit. Me’n vaig alegrar, immensament. Després d’acabar les classes (plegava de treballar a les 22:00, i ja no hi havia autobusos per tornar a Santa Coloma on vivia), menjava un entrepà als Dos Caçadors i tranquil·lament tornava cap a casa. No hi havia ningú als carrers, i potser tenia tot el sentit continuar tement les amenaces que amagava la foscor, però – oh! – ja no m’atemorien. Un gust. Però encara queden moltes coses que posen a prova el meu coratge. Tinc por de tota mena d’animals, començant per les aranyes, passant pels hàmsters i acabant amb els elefants. De lluny, els puc mirar. De prop, m’incomoden. Tinc por de tota mena de patiment i malalties. Però sempre em dic que en certes coses, almenys en certes àrees de vida, hauria de tenir facilitat, lleugeresa, genialitat. No l’he trobat encara, i se m’escapa... però l’hauria de trobar.

Per exemple: no té cap sentit que tingui por de parlar en públic. Sóc professora, i el meu ofici m’apassiona. Però a l’hora de la veritat, en tinc un xic de pànic, o per ser més exactes, es tracta d’una combinació d’un pànic de fracàs amb l’ardent desig de trobar-me davant d’un munt d’oients. La nit abans d’enfrontar-me a una sala que està a punt d’omplir-se de cares desconegudes, dormo poc i malament: “Déu meu, ningú em vindrà a veure.” I el fet de que l’auditori estigui ple de bat a bat em dóna una certa tranquil·litat: això significa que no he perdut la batalla abans de lluitar. (L’endemà, tindré el Malson número Dos (el Retorn del Malson): “Ja t’han vist i no tornaran mai més”. Però pas a pas. Pam a pam.) El pas següent és controlar – o intentar controlar - la velocitat. Sé que davant de les persones que no conec tinc dues tendències contraries: la de tartamudejar i la d’embalar-me. I l’esfereïdora sospita de que un dia es doni l’opció catastròfica de fer les dues coses a la vegada.

Quan feia música, em costava encara més. Mans fredes, peus freds, gairebé tremolant, sortia a l’escenari. Una inclinació del cap – i endavant. Tocava el piano. No era pas dolenta – però mai vaig arribar a tocar tan bé en una sala de concerts com ho feia als assajos, a soles amb la professora. És tan difícil, conservar l’harmonia!.. És tan difícil, ser obert a tot. La majoria dels experts comparen la por de parlar en públic amb la por que tenien els nostres avantpassats quan corrien perseguits pels depredadors. No sé qui ho ha descobert. M’agradaria veure com ho ha comprovat. ¿En què s’assemblen un simi que s’escapa d’un lleó i una homo sapiens que surt a un escenari?.. Si jo hagués de córrer perseguida per un depredador, no aguantaria ni trenta metres. Se’m cruspiria al metre vint-i-u.

(Publicat al BONDIA el 7 de novembre del 2012)

6 comentaris:

cantireta ha dit...

Deixar-ho gravat és una opció pocasolta, em sembla :D

Val més deixar-se seduir. És perillós però sempre se'n treu alguna cosa de profit...poemes, per exemple!

A veure si algun dia m'escapo a Andorra per veure't... No ho descarto ;)

Alexandra Grebennikova ha dit...

Sí!!!!! Per si pots venir demà passat et comento que dimarts dia 20 de novembre a les 20h a La Jijonenca de la Plaça de les Arcades es fa una cosa que es diu Berenars Literaris, i el Centre de la Cultura Catalana ens convida a tots a un cafè... Crec que serà divertit.

Tinc moltes ganes de conèixer-te en persona.

Una abraçada i fins aviat!!!! I gràcies per ser-hi!!!!

cantireta ha dit...

Hauríem de planificar una trobada durant les vacances de Nadal.
Fes-me unes ratlles al meu correu (el trobaràs al meu perfil de Blogger), i mos decidim.

I farem un mos, ep!! ;)

Un petó ben gros!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Sí!!!! (Sóc tan desastre que no he sabut trobar el correu al perfil de Blogger, i per això contesto per aquí. El meu és agrebennikova@yahoo.com ...) Petons

cantireta ha dit...

Ep!!

He deixat molles al teu correu.

Salut!!

Alexandra Grebennikova ha dit...

Gràcies mil!!!!!!!!!! Petons