dilluns, 28 de novembre de 2016

Peníscola acollidora

Hi havia una vegada una família feliç d’arrels lleidatanes i granadines que vivia a Andorra. El pare era camioner; la mare, botiguera. Tenien dos fills. La gran, bufona, llesta i alegre, ulls brillants, cuetes divertides, feia primària; el bebè era mogut, curiós i malaltís. Va ser per la salut del petit, precisament, que un estiu van decidir sortir de les Valls per fer vacances. Els metges opinaven que l’aigua marina i un clima més humit farien meravelles per a la seva recuperació. Així que els joves aventurers i la seva prole van agafar el Renault 5, i carretera avall. Déu sap què va propiciar que fessin cap a la Comunitat Valenciana: hi ha platges més a prop d’Andorra i, l’any 1975, el recorregut Escaldes-Peníscola devia ser l’equivalent del trajecte Andorra-Niça avui en dia: sis o set hores.
La memòria familiar no guarda cap record de la pesada llargària del viatge: per tant, és de suposar que els nostres herois anaven acompanyats d’una bona colla d’amics. Sens dubte hi devia haver el Jordi i el Manolo, l’Avelino i el Guiu, tots ells amb la seva família, tots, nens i grans, fent festa pel camí. Temps a temps, entre rialles, van arribar al poble que els grecs antics anomenaven Khersonêsos, a la vora del castell de Pedro de Luna. I vet aquí que els esperava una nova aventura: tots els hotels estaven plens, i no tenien on fer nit. Un hoteler de la costa que es deia Ildefonso (nosaltres li diem Alfonso) es va apiadar de la colla de juerguistes pirinencs i els va deixar dormir al seu hotel, Brisamar, alguns al quartet dels cambrers, els altres al menjador. Aquelles estances van presenciar el naixement de la gran amistat andorrano-peniscolana: ara ja fa més de quaranta anys que la colla d’amics inseparables, ara ja jubilats, amb fills i néts, viatja a Peníscola cada any.
Fa uns disset anys m’hi vaig afegir també jo, primer com a xicota del Jordi (aquell nen nascut l’any 1974 per al qual l’Alfonso portava l’aigua marina en una galleda, perquè li fessin banys), ja convertit en informàtic, i més endavant com la seva dona i la mare de la Laura. L’Alfonso i la seva família es van construir un hotel a la zona de Las Atalayas, el Benedicto XIII, i hi vam estiuejar cada any fins que el va convertir en una residència de gent gran: tinc fotos de la meva filla als seus jardins de les magnòlies, tan petita com el seu pare quan hi va arribar per primer cop. Va aprendre a nedar a la mateixa piscina on, uns anys enrere, els graciosos dels amics empenyien la seva iaia per fer-li la brometa. Cadascú té la seva Peníscola: la nostra és plena de vells records, de capgrossos pescats als bassals, de llenguados gegants i escarxofes benicarlandes. Illa lligada a la terra, castell d’un papa ancià que mai va tornar a Roma, ets testimoni del temps que no passa, l’etern retorn de les nostres vides.
(Publicat al BONDIA el 7 de setembre de 2016. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).