dimecres, 8 d’octubre de 2014

Orella d'ós

Ja us he dit que quasi totes les plantes que veig a la muntanya pirinenca ja eren presents a la meva vida quan estava creixent. Algunes d'elles formaven part de la diversa i sòbria naturalesa dels Urals. D'altres, creixien en testos a les poselles de la meva escola de música, on arribàvem abans de la classe per fer un té amb torrades, per entrar en calor abans de començar a tocar el piano, havent-hi arribat del fred polar dels carrers d'Ekaterinburg hivernal. Hi havia nens veritablement genials, entre els alumnes, i jo no ho era en absolut. Sabien què volien ser a la vida: músics. Encara els busco per internet, normalment sense èxit. Ningú havia dit que anaven a fer-se famosos. Quan tocaven a quatre mans, era la música del paradís. Dedicaven de dues a quatre hores al dia a practicar i millorar; jo hi dedicava vint minuts com a màxim. A l'igual que la meva filla avui, no tenia ni idea del que voldria ser de gran. Per una estranya coincidència, tothom al meu grup de solfeig era jueu i esquerrà, i em deien que per ser dretana i russa ètnica, tenia l'oïda musical molt ben desenvolupada. Tothom tenia una història familiar que justificava la seva capacitat musical extraordinària. Jo no tenia història familiar, i encara no sabia que el fet de no tenir-ne no significava que no existís, sinó que els meus ancestres més propers no tenien ànims o ganes de parlar del passat. La meva professora de música també ho era, dretana i russa ètnica, una rara avis al món musical de la ciutat. Era ella la que tenia les flors d'orella d'ós a les finestres, una planta que periòdicament s'assecava però amb grans quantitats d'aigua, tornava a reviure. Ara sóc jo, aquella que no parla mai del passat. Ara sóc jo aquella que sembla haver vingut d'un no-res, haver començat de zero a la terra de les plantes que s'assequen a l'hivern i reviuen amb les primeres pluges primaverals.


A mi se'm fa molt difícil creure-ho, però fa vint milions d'anys, durant el Terciari, als Pirineus hi regnava el clima subtropical, i les muntanyes que coneixem estaven coberts de vegetació tropical, en una gran part molt diferent de la que tenen ara. L'orella d'ós, també coneguda com a borratxa de roca i herba tossera, data d'abans de les glaciacions. És una espècie no extingida extremadament semblant a les espècies pertanyents a aquella època llunyana que s'han identificat a través de fòssils: és un fòssil vivent. Té fulles de color verd fosc, peludes, robustes i rugoses que neixen a la base de la planta, i flors de cinc pètals. Deu el seu nom llatí a dos naturalistes: Louis-François-Élisabeth de Carbonnières, baró de Ramond (1753-1827), que va pujar el Mont Perdut l'any 1808, i Francesc Micó, un metge i botànic que va viure a Vic durant el segle XVI, autor del llibre “Alivio de sedientos...”, dedicat a la utilització de la neu per refredar les begudes. L'orella d'ós, Ramonda myconi, també coneguda com a Ramonda pyrenaica, és una planta típica d'Andorra i les valls pirinenques d'Espanya i França que suporta tant el fred com la calor. Es pot trobar entre 600 i 2.000 metres d'altitud i habita les ranures i als replans de roques calcàries, de zones ombrívoles, humides i fresques. Nosaltres pensàvem que era una varietat de violeta, per les flors de color blau violeta amb el centre ataronjat que tenia, i recollíem les seves fulles per fer-ne infusions amb sucre a l'època dels refredats. Ens semblava que eren eficaces contra la tos.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 6 d'octubre de 2014)
Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. Foto: Jordi Nicolau (font:http://www.andorralavella.ad/natura/circuit-les-fonts-llarg )