dilluns, 9 de novembre de 2009

CARRER ESTRET

Us parlaré de l’entrevista més llarga de la meva vida; mai més n’he fet una de set hores seguides. Havia sentit la meva interlocutora a Prada de Conflent. En la seva ponència parlava de la generació dels “nats a Andorra”, persones que durant molts anys van ser apàtrides i que preferiren identifi car-se amb el país d’origen dels seus pares abans d’esdevenir fi lls reconeguts de la seva terra de naixement. Uns dies més tard acudia a la seva consulta veterinària per parlar-ne en més profunditat.

La recordo d’una manera molt viva: pugem a dalt, ens asseiem al sofà, entre fotos i llibres. Parlant dels símbols, menciona que la integració de les persones moltes vegades s’aconsegueix a través dels petits descobriments que fan amb l’ajuda de la gent del poble. Un cop li va tocar donar el nom a un gos de caça que pertanyia a una persona d’origen forà: el gos es diu Tamarro. Els altres tres gossos de propietaris portuguesos es diuen ara Virtus, Unita i Fortior.

Ve d’una família en què la influència de les dones sempre ha estat forta i important. Va créixer al carrer Estret d’Escaldes, al costat de la plaça Santa Anna, on diu que sempre hi havia molta varietat de cultures, persones de procedència diversa.

¿De quina casa ets? –li pregunto–, i em contesta, d’entrada, que no és de cap casa, però quan hi insisteixo, rectifi ca: em diu el nom de casa de la Vall de Tuixén. M’alegro que sigui d’una casa, sense cap raó visible. M’explica els seus estudis a Catalunya, com i on va conèixer la seva parella, com escriu articles als diaris des de fa molt temps, i som felices, ens trobem felices; jo, conservadora empedreïda, i ella, tota revolució i progrés.

Ve una amiga seva, procedent de Romania; entre nosaltres parlem català, cosa que li agrada. Vénen uns nens, uns amics, una senyora amb un pot de mel: l’ambient d’aquesta casa amb la consulta a la planta baixa és còmode i bohemi, relaxat i lleugerament intel·lectual. Ella porta una túnica que sembla africana, trenes amb fi ls de colors. La casa fa l’efecte de ser un lloc on tothom és benvingut, un lloc on pots venir i viure si et quedes sense casa, si et quedes sense ànims o sense amics.

Em recorda els meus d’anys d’estudiant, quan els diners estaven per gastar-los, quan les festes es feien amb qualsevol pretext, i m’hi sento lliure i acollida, durant tot el dia que compartim...

Des d’aquell feliç divendres d’agost han passat dies –ja més d’un any, i no ens hem tornat a veure–. Li vaig enviar algun correu electrònic, potser massa tard i poc rellevant. Vaig continuar entrevistant les persones que formen part del lleuger teixit de la realitat d’aquesta terra, i la seva Andorra del carrer Estret es quedà indescrita... L’Andorra de l’il·lusió i l’empenta, l’Andorra de l’amistat en potència, mai realitzada, se’m va allunyar a passos petits... Avui intento trobar remei a aquest buit.

(Publicat al BonDia el 23 de setembre del 2009)