dilluns, 9 de novembre de 2009

Temps i espai

Els andorrans de soca-rel vénen de cases molt velles. Gent respectada, ocupada i críptica, els nascuts el primer terç del segle XX em diuen que és important omplir el temps amb les nobles accions de solidaritat, il·lusió i esperança.

Som molt distints. Tot i així, tant ells com jo recordem una infància de sopes per esmorzar i farinetes per sopar, l’alegria de menjar pollastre el dia de festa, la tasca de vigilar els porcs i collir patates a l’època de les vacances escolars. Compartim la transició dels esclops, amb mitjons de llana fets per la padrina, al calçat de marca, de l’aigua freda de pou a l’aigua corrent. Recordem l’orgull de tenir instal·lada una dutxa, de tenir aigua calenta. Hem ballat als carrers acompanyats d’acordionista, hem anat a mirar la televisió a casa dels veïns perquè no en teníem. Teníem llits amb el capçal de ferro, havíem sentit les històries de la gana i misèria dels padrins. Vivíem en un poble on la gent tenia fama de sorruda, de desconfiada, de silenciosa. Havíem vist els nens jugar a tirarse pedres al cap. A la gran majoria dels
nostres companys d’estudi els pegaven a casa regularment.

Recordem l’arribada dels treballadors de les regions llunyanes, habitualment del sud, la desconfiança que els teníem nosaltres i els nostres parents, el fet de no entendre la llengua que parlaven, la curiositat de veure els seus estranys costums, les ganes que marxessin, la decepció de veure’ls marxar. Recordem les ganes de modernitzar-ho tot i la tristor d’haver-ho fet. Tots hem llençat algun vell trast pel qual els antiquaris ara donarien una fortuna, i no ens en penedim.

A casa nostra, no hi creixien préssecs ni taronges. Hi havia remolatxes, cols i naps. Tallàvem llenya amb una destral, recollíem els fems de les vaques per abonar els camps. La taula del menjador era llarga, de fusta esquerdada. De petits, anàvem als enterraments dels veïns, en què les nostres padrines preparaven el dinar per a la família del difunt. A l’armari de la casa, les padrines tenien un vestit especial i sabates guardats perquè les vestissin el dia de morir.

Havíem jugat amb les herbes i amb les granotes. Quan arribava el cotxe de línia, sempre anàvem corrents a veure qui portava. Si un foraster arribava al poble, el miràvem, mig amagats darrere de les portes. Tots sortíem al carrer per veure passar la vacada, fins i tot els que no hi teníem cap vaca.

Les portes no es tancaven amb clau; el cadenat es posava de vegades quan marxàvem a la fira perquè se sabés que no hi érem, però no es tancava, i es demanava als veïns que donessin menjar als animals durant la nostra absència. Si un amic et venia a veure i eres a la muntanya buscant bolets, sortia la veïna i li explicava a quina hora te n'havies anat, amb qui i en quina direcció. De nens, somniàvem a convertir-nos en gent de pes, agrònoms, fusters o mecànics.

De vegades, la nostra diferència d’edat pot arribar a cinquanta anys o sobrepassar-los. Vam néixer a mig món els uns dels altres. Parlem de festes dels dies passats; en la meva infància, no n'hi havia tantes com en la seva. A casa meva, gairebé ningú va viure tants anys com ells; quan els pregunto l’any de naixement, sempre tinc com a referència l’any que nasqué la meva àvia Olga, el 1923, i penso: la iaia seria quatre anys més gran, la iaia seria dos anys més jove. Em pesa el temps que passo sense ells, tan buit com el que passen ells sense els joves. Sóc plenament conscient que entre aquells joves que troben a faltar no hi figuro jo. M’intento convèncer que quan els vaig a veure, hi vaig per feina; frenèticament
busco material complementari que justifi qui el fet de tornar.

Recordem les coses trivials d’un tros de vida perduda que atresorem: a voltes, el que per a ells és la terra llunyana de les èpoques passades per a mi simplement és terra llunyana. El seu dol és digne: la seva terra del passat només es guarda en el record, per moltes ganes que es tinguin d’agafar “un eixartell i cavar de nou el meu país”, com ens diu Antoni Morell, com es canta amb la música de Natàlia Solà; la meva terra llunyana és una terra física i existent. Sigui com sigui, l’hem deixat o ens l’han presa, i per molts eixartells o cotxes que s’agafin, no som els mateixos que érem. Ajuntant els nostres records, construïm el present, i tot present és fet de memòries i paraules. Sumant els nostres esforços, construirem la vida del record, en un racó de l’ara i aquí, perquè al lloc de què parlem, agosarats allunyats i orfes, no tornarem, no tornarem, no tornarem.

(Publicat al BonDia el 15 de juny del 2009)