dilluns, 9 de novembre de 2009

Gris

Us he de dir que no sóc gran amant de l’oci. Quan no hi ha una cosa concreta a fer, em desespero. Fins i tot la participació en un acte públic on no tinc un paper definit em posa nerviosa. Per això fa dies que no agafo festa. Treballo sempre que puc, escric articles a la parada de l’autobús, faig sis assignatures a la UOC, però fins i tot una estona semilliure em treu de polleguera.

La necessitat de treballar sense parar és, en aquest país, universal. No es tracta precisament de guanyar tots els diners del món, es tracta de sentir-se útil. I és clar, guanyar diners. I del protagonisme: tots som protagonistes, el cor i la diana del nostre propi centre d’acció. En grups de tres, de cinc, de set, movem el món arreu nostre. És més difícil fer un grup de vint; formar un grup de vuit cents representaria un veritable problema. En els nostres petits col•lectius, hi poden haver discussions o no; la decisió, però, sempre la prenen dos, i de vegades, un.

Un amic artista un dia em va comentar que li havien demanat quin és, per a ell, el color d’Andorra, i ell va pensar: gris. Ara mateix, gris. Un tènue gris metàl•lic, un gris d’un matí de treball, un gris de cel, un gris de núvols, un gris de fums no emportats pel vent...

Fins i tot els colors que portem no tenen res a veure amb la gamma de tons que representen els habitants de Barcelona, Tarragona, qualsevol poble de platja. Anem elegants, arreglats, vestits de grisos, negres, blancs i blaus foscos. Si hi ha un marró o un verd, són foscos igualment. En la vestimenta dels habitants d’Andorra hi persisteix la sobrietat d’un dia de treball.

Serà aquesta la raó per la qual molts de nosaltres necessitem sortir de les Valls per passar les vacances en un altre lloc. No percebem el nostre país com un món de l’oci, no sortim a fer tapes amb els companys després de treballar, no passem llargues estones prenent cafès a la terrassa al costat del riu: sempre m’he preguntat com és que no són més populars les cafeteries que donen al riu. Som gent treballadora, gent que no passarà dues hores a la cafeteria.

Amb tot això s’ha de dir que quan l’oci es presenta en la seva vessant cultural o educativa, hi participem. L’oci organitzat, planificat, semblant a la feina, ens convenç: anem a les presentacions de llibres, al cinema, als concerts. A les escoles d’art, de dansa, de teatre sempre hi ha alumnes. Fem música, fem esport, i si parem a pensar, potser tenim l’oci millor planificat del món, nosaltres i els nostres nens. El que no dominem és la mandra...

Per això tenim aquesta expressió preocupada quan caminem cap a l’aparcament. I no em digueu que és per la crisi, que portem com a mínim dotze anys amb la mateixa expressió. Per això parlem de treball sempre que ens trobem en un moment lliure. Per això som secs i seriosos, i tenim aquella llum gris als ulls intents i intensos, la llum reflexa dels miralls dels edificis financers.

(Publicat al BonDia el 27 de maig del 2009)