diumenge, 29 de novembre de 2009

Antoni Morell



Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)