dimecres, 11 de novembre de 2009

Amb la música al cap

Tothom ens ha dit que ens assemblàvem; ens hem trobat, i ens mirem. Els nostres mons imaginaris, que ens acompanyen pertot arreu, es dirigeixen mirades furtives. Dos universos protectors, joiosos del primer contacte. Les nostres llegendes s’amaguen a dins de les frases de cortesia. Som lectores i intèrprets, i ens encisaria interpretar-nos.

Jo sóc la petita. Ella escriu els textos per a les imatges que més m’agraden. Les seves frases són inspirades per una música que la penetra. És una harmonia complexa: es construeix a base de mites grecs, del bagatge de la literatura francesa, de la tragèdia, del teatre.

Som dones, i sabem que en els instants que ens dediquem a les tasques de la creació les muses ens jutgen amb rigorositat. No tenim la mateixa facilitat d’esdevenir les seves favorites que els homes, perquè les muses també són dones, i com a dones, ho entenem. Els homes tenen una veu més baixa, més melòdica. Com a norma, les muses preferirien que cantessin els nois, i a nosaltres ens fan una cara seriosa; els favors que ens concedeixen són més mesurats. Els hem de demostrar la nostra vàlua amb esforç i estructura, les hem de sorprendre constantment: si no, ens condemnaran a l’oblit. I quan les muses decideixen abandonar una dona creadora, la nostra dolçor esdevé massa dolça, i les poques guspires de genialitat es moren en l’aiguat de l’emoció. Ens destruïm amb una facilitat imperiosa. Els homes ens miren perplexos, i ho accepten tranquil•lament.

Darrere d’un gran home hi ha una dona sorpresa o decebuda, abandonada o heroica. Darrere de nosaltres hi ha homes tranquils, ocupats i metòdics. Acostumats a la nostra propensió a ferir-nos en cada moment, tenen a l’abast l’aigua calenta, l’alcohol iodat i el cotó fluix. Accepten la descripció detallada de les nostres ferides com a bona literatura, els nostres enlluernaments com a fonts d’inspiració, les excentricitats com a vena poètica. Expliquem les històries que els homes callen, i els agrada sentir-les explicades. Com a Sheherezade, portem a dins mil i una nit de relats, i gràcies a ells, vivim.

Portem unes vides pacífiques. El nostre dia a dia no té un puntet tràgic, és més aviat alegre, és una vida de llibertat, d’elegància i benestar, i els amics se sorprenen del fet d’escriure sobre el verí de la primavera adolescent. Filles de joia i confort, caminem el nostre camí i, al mig d’aquest, baixant del cotxe o comprant taronges, comencem a sentir una música. És persistent, i l’hem de fer paraula. Pagada la compra, anem pel carrer amb una expressió absent, recitant les frases mig fetes amb els llavis immòbils. D'aquesta música interior podem dir-ne inspiració, o la deixem sense nom, o hi donem el seu propi nom de música. El seu origen normalment són unes imatges, el seu resultat són lletres impreses. Assegudes davant l’ordinador, teclegem els monòlegs dictats pel seu ritme i la seva melodia, i de la muntanya estant ens miren les muses, amb una cara solemne i blanca, ulls verds i intensos, cabells enredats de color coure. Ens miren serioses i pensatives, ens miren atentament.

(Publicat al BonDia el 14 d'octubre del 2009)