dimecres, 18 de novembre de 2009

Pont de Portugal

L’accident del túnel dels Dos Valires ens afectat a tots, en una mesura més o menys gran però a tots. L’Alexis Estopiñan, a la seva columna d’El Periòdic d’Andorra del divendres 13 de novembre, proposa que es posi el nom de pont de Lisboa o pont d’Oporto al pont on va passar l’accident. Jo m’afegeixo a la seva súplica, però no em quedaria amb un nom d’una ciutat concreta. Proposaria que es digués pont de Portugal.

Les paraules de vegades serveixen per fer un homenatge als qui han donat la seva vida per nosaltres. La comunitat portuguesa, en gran part, ha construït els nostres ponts, les nostres cases i els nostres túnels. Són les persones que han construït el nostre país amb les seves mans, amb la suor de cada dia. Els qui poseu noms a ponts i túnels, si em llegiu, us ho demanaria, si us plau, i crec que molts lectors hi donarien suport. Jo vull que Andorra, el meu país, tingui un pont de Portugal.

El que compta són els fets, però el que dóna sentit als fets són les paraules. Les coses són impensables sense el seu nom. Si es pogués fer – ai, si es pogués fer! – quan s’acabessin les obres, cadascú que passés pel pont de Portugal retria homenatge als morts i als vius, a les famílies senceres, a totes les ciutats, regions i pobles que van ser pàtria dels nostres constructors i els esperaven pacientment mentre ells construïen el nostre present i el nostre futur, honestament i humilment, perquè era la seva feina.

També retria homenatge, indirectament, a tots els qui van intervenir durant l’accident, tant els professionals com els voluntaris – aquells que van pujar l’envelat de la Creu Roja amb un jeep i una ambulància i plovent, nevant, la van muntar, els que coneixien a la gent que estava atrapada i no volien anar-se’n a dormir, els que no van fer res i encara ploren, els que es van fer forts per poder ajudar els altres, els que van passar els dies d’infern, tots els que no volien que passés i preguen que no torni a passar mai.

Que no ens torni a passar. Que totes les estructures s’aguantin. Que tots poguem morir com ens agradaria. Que tots tinguem la vida digna. Que no ens separi el nostre origen. Que Déu beneeixi les dues terres que ploren pels seus fills.

(Publicat al BonDia el 18 de novembre del 2009)