dilluns, 9 de novembre de 2009

Fins sempre

La catedral de La Seu és grisa i solemne, i els Petits Cantors canten l’eternitat. Estic amb ells, a dalt de tot. Una persona amable em demana si vull que em facin lloc per seure al terra, allà on es veu més bé. Em quedo dreta; ho veig tot. El bisbe que no he arribat a conèixer va ser universalment estimat. Hi ha gent que plora a llàgrima viva. Quan baixi, posaré espelmes. Perquè la família segueixi amb salut, perquè els avis descansin en pau, i també per l’ànima del bisbe. La veu del prelat ens demana per què tenim por de la mort, si la mort no és res si Déu està amb nosaltres. Tinc por de la mort perquè sembla que ens fa desaparèixer. No deu ser veritat, però ho sembla, i el fèretre de fusta n’és una evidència innegable.

Aquest és el punt trist que no em deixa tranquil·la: la mort és evident, l’eternitat està oculta. Hi crec amb totes les forces i no la dubto mai, però no la veig, no sé com és, i sé com és la mort. La mort és així. La gent s’acomiada, et vesteixen de fusta i aparentment et quedes sol. Ja sé que estàs amb Déu, però sempre estàs amb Déu, viu o mort, i quan et quedes sol, et poses trist. Tinc por de quedar-me sola. Espero i confio que el bisbe no tenia por.

Quan era viu, portava una vida simple, tan simple que gairebé li ho retreien. Anava al mercat, parlava amb la gent, portava una boina i una bufanda al coll, i tenia un cotxe dels normals i corrents. Es va jubilar en una residència de capellans a Barcelona, i va passar allí els seus últims anys de la seva vida, llegint, més que res llegint. No va tornar mai a Andorra amb una visita oficial.

La missa avança. Ens donem la pau, tres dones que estem en el mateix racó i un senyor que no conec. Amb la pau de Crist sempre em poso més serena. Baixo per fer la comunió. La missa s’acaba, i quan aixequen el fèretre, primer els capellans i després tota la gent es posa a aplaudir. No conec el costum d’aplaudir als funerals i no m’hi atreveixo. Potser és la mostra de la fe en la resurrecció imminent, o potser l’aplaudeixen per haver viscut la vida d’un home bo. De totes formes no m’hi acabo d’unir, no he après a aplaudir en moments semblants, i miro si trobo algú a qui donar les condolences. No m’hi acabo d’orientar. M’apropo a la Creu. Un petit grup de persones selectes s’emporta al bisbe, i marxem.

M’hagués agradat conèixer-lo. Tots diuen que s’estimava Andorra. Ara s’ha quedat òrfena d’un més que l’estimava, i ens toca estimar-la més, tant per nosaltres com per ell.

Fins sempre, amic desconegut, prelat auster, lector curiós, copríncep memorable. Fins que la mort em porti allà on sou. Si Déu vol, encara ens veurem. La vida és eterna.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra del mes d'octubre del 2009)