dilluns, 9 de novembre de 2009

DE FUSTA DE NOGUER

M'he fet un amic desordenat, honest i inflexible, d'aquests que ballen sardanes i llegeixen llibres d'història.

De tota la seva família que conec fragmentàriament, és ell qui té la pinta menys militar, però sembla fet de fusta de noguer. Parla ràpid, ho analitza tot, s'embolica amb les paraules.

Em diu que està per sobre meu a la jerarquia de la societat; no sé de quina jerarquia em parla i el miro divertida. S'ho creu, això de la jerarquia, i no crec que parli de diners.

Probablement és un bon professional del seu camp; no hem parlat gaire d’això.

Li diu al meu home que jo tinc "molta passió", i el Jordi el mira d’una manera estranya amb tot el
dret de l'univers, em mira a mi, el mira a ell i decideix que no l'havia sentit bé.

Em llegeix i em dóna consells; diu que si es posés a corregir-me, seria un desastre. M'explica això que anomena "les seves dèries", i sovint les adopto i les adapto.

El seu món és un món alternatiu; a voltes sembla que estem en dues realitats paral·leles, i em diu que té l'esperit tancat. Diu: "Jo crec que ho podries dir diferent, però jo tinc l'esperit tancat."

No sap anglès i li sap greu. No li agrada que el contradigui. Em diu que sóc l'aire fresc, i impossiblement, m'ho crec. Em diu que sóc tímida. Això m'estranya. Em fa un cafè cada vegada que el vaig a veure i no en sol prendre ell.

Em diu que no m'esforço prou, que els meus escrits es poden millorar abans de publicar-los, que
alguns ja són prou bons, que el sorprenc. Que perd molt de temps parlant amb mi i que no li sap greu.

El seu món m'inspira. Parlem llargues hores. Em tracta amb certa ironia. L'arribo a parodiar. Li dic que no s'explica. Em diu que encara no he fet res. Em diu que a ell també li queda tot per a fer.

Quedem d'aquí dos mesos i faig cara de tragèdia. Em fa pànic perdre'l.

Em dóna la mà quan m'acomiado i la premo massa fort. Em ve a buscar la família i torno a un món més convencional. Es queda a casa seva i probablement es posa a llegir llibres d'història. Cada vegada que hi vaig em diu que ha d'ordenar els llibres. No els ordena mai, ni se'n recorda.

Em poso a escriure i el trobo a faltar. Mai no em surt descriure'l. Un home d'esperit tancat, d'idees de jerarquia, de conviccions profundes, d'una fe que crema, de l'esperança que mai no mor, de fusta de noguer.

(Publicat al BonDia el 26 d'agost del 2009)