diumenge, 15 de novembre de 2009

Pinzellada a pinzellada

El fet d’estar en aquest despatx és, per a mi, un petit miracle. El meu interlocutor, que es defineix com a un híbrid entre un andorrà de tota la vida i el seu pare, refugiat català, té infinites històries a explicar. El ritme del seu discurs és dens i sincopat sense arribar a ser esgotador. Té la velocitat dels rius muntanyencs, i jo, tal truita salmonada, passo hores pujant pels corrents de les idees.

Davant seu, escolto, callo i aprenc. Assaboreixo l’experiència estirant dels fils de conversa, i passem amb lleugeresa de l’orgull d’haver servit al país cap a l’andorranitat que neix com a consciència de parròquia, de la història dels avantpassats a les frases dels líders polítics coneguts. Ve d’una llarga tradició política familiar. El seu pare, que considera la persona que més el va influenciar, era republicà que es va enllistar voluntari per lluitar contra Franco, va perdre i es va refugiar a Andorra. A una de les parets del despatx, hi ha una foto del pare i la miro, curiosa: conec la seva trajectòria, he llegit els seus escrits.

L’entrevistat, assegut a la taula del seu despatx, m’explica la història política contemporània. La comparo amb les altres versions que conec, i no hi trobo incoherència: m’il•lumina els conceptes que tenia per obscurs; és una lliçó explicada des d’un punt de vista concret, plena d’anècdotes que il•lustren el sentit dels fets.

Em sobta la sinceritat que percebo. Intento dir-me que com a bon polític, m’ha fet creure el que ha volgut, però aquesta reflexió no em fa canviar de parer: ara mateix, si jo pogués votar i ell es presentés allà on sigui, tindria una votant. Parlem de les perspectives del futur, dels polítics que veu com una promesa. Riem de la naturalesa críptica de la premsa andorrana (tot i que hi veu una evolució enorme des del temps de La Tribuna i El Poble Andorrà), i m’explica el sentit d’uns quants articles del Diari que jo no havia entès.

Parlem de botigues de música Marrugat, de les estacions d’esquí, de la possibilitat de comprar un whisky de l’any 1946 al Cava Benito. Diu que és molt bona la carn de bou que hi ha a Andorra, que plantejant-nos el nostre futur comercial, hem de pensar en positiu, de les bones perfumeries, de la referència internacional que representa Caldea.

Cap al final de la conversa, començo a xerrar de més a més. Resulta que ambdós vam aprendre a escriure en català “sobre la marxa”, practicant. M’explica que es va casar religiosament a la muntanya a disset graus sota zero i en botes de neu, amb una creu feta de dues fustes; no és un casament gaire corrent, i crec que s’hauria de promulgar com una cosa típicament andorrana. Primer menjar i beure, després fer la boda. La seva primera opció havia sigut la de casar-se al mig del llac dels Pessons, sobre gel; no va ser possible degut a les condicions atmosfèriques, i el capellà de Sant Julià va donar permís al mossèn Ramon de Canillo de casar-los a la Rabassa.

Surto del despatx ple de memòries de moments feliços i difícils, decisions crucials i victòries inesperades, amistats personals i rivalitats polítiques. Mentalment remeno les imatges del guardades en la memòria: què triaria per descriure’l, la fotografia de boda en moto de neu o la terrible imatge d’allau d’Arinsal?.. Faria esment de l’accident en el qual podria haver mort, o del debat televisiu del qual em va parlar? El complex mosaic de la vida té peces de mida i aspecte diferent.

Pinzellada a pinzellada, ressalto els punts del seu retrat; serà el retrat del dia d’avui, li falten ombres, algun detall es quedarà mig esbossat, però esperem que a distància es pugui reconèixer amb facilitat. Tindrà la qualitat momentània, la lleugeresa esquemàtica de plasmar el moviment.

La seva direcció és precisa, els seus moviments, decisius. Capaç de prendre una decisió ràpidament i no penedir-se mai, té un do d’empatia. Quan parla d’algú, se li assembla. Té simpaties profundament arrelades: un cop li ets amic, per moltes baralles que poden haver-hi, li ets amic per sempre. Hi reconec certs trets del republicanisme català: preparat per la lluita, armat amb la paraula, té una resistència inherent a ser decebut. Per sobre de totes les coses, té l’esperança: per si mateix, per tot el que fa, per tot el que estima. Aprenem-ne doncs, i esperem de tot cor el millor futur pel nostre món petit i fràgil, per la nostra terra, la terra de tots.

(Publicat al BonDia l'11 de novembre del 2009)