dilluns, 9 de novembre de 2009

Les nostres mans


Si pregunteu al meu home i es dóna el cas que se’n recordi (al cap i a la fi, em coneix des de fa deu anys i s’hi podria haver fixat) us diria que tinc unes mans petites, dits quadrats amb ungles trencadisses, d’aquestes que hom pensa que te les mossegues però no és veritat, simplement són curtes i es resisteixen a créixer. Sense entrar en detalls que revelarien els secrets professionals de Nailsclub, us he de dir que fa gairebé dos anys que llueixo una manicura impecable i em puc permetre el luxe de vernissos de colors. Ja no amago les mans sota la taula i he descobert el plaer de portar anells. Les meves mans m’agraden, i us ho diu algú que ha passat llargs anys de joventut acomplexada pel tema.

Quan vaig conèixer la Susanne i l’Eli tenien un local súper petit a l’Avinguda Doctor Mitjavila, i no impressionava tant com el d’ara que es troba a l’edifici Domus, al costat de l’aparcament del Parc Central. També em diuen que les clientes se solien queixar perquè no trobaven aparcament i ara estan molt contentes. Jo no porto cotxe i vaig a peu a tot arreu (també agafo l’autobús, però això és una altra història que no ve al cas), però s’ha de dir que el nou lloc és espaiós i agradable, tot de disseny, aquelles cadires corbades de silueta plaent a la vista, làmpades boniques, tot blanc i negre, molta llum xic i estil.

Sempre t’ofereixen un te o un cafè: esculls de tota una selecció d’aquells cafès que fan les noves màquines expresso, amb noms exòtics i envasos de colors. Jo solc prendre un cafè amb llet que sempre arriba amb una galeta.

La Susanne i l’Eli també van de blanc i negre, sempre elegants i belles. Els tractaments de les ungles les fan amb uns guants posats. Al final d’una manicura et posen una crema de combinacions exòtiques d’aromes que mai no aconsegueixo recordar correctament: préssecs o cireres, vainilla o gessamins, i un oli per a la pell més delicada que rodeja les ungles.

Utilitzen unes màquines angleses especialment portades d’Anglaterra, vernissos que s’assequen ràpidament, productes especials per fer-te i sentir-te més maca. A part de manicura i pedicura, ofereixen tractaments de cabina i massatges, i han arribat a tenir 1.500 clientes a la base de dades en uns quatre anys. Quan diem clientes, es dóna per entès que hi ha pocs homes que es fan manicura i pedicura: bàsicament els nuvis abans de la boda.

Els homes que són clients habituals vénen a fer-se els tractaments d’estètica, i l’Eli em comenta que tot i que d’entrada de vegades els costa començar a cuidar-se de la manera que ho fem les dones, un cop s’hi acostumen et fan molta confiança i són un exemple incomparable de client fidel.

L’avantatge més destacat del seu negoci, segons la Susanne, és el fet de ser els únics distribuïdors oficials de tota una sèrie de productes exclusius, incloent-hi el gel orgànic que s’utilitza en pocs establiments selectes dedicats a la cura de les ungles arreu del món. També ressalta la importància d’estar al dia quant als estàndards internacionals d’empreses de serveis, especialment en el nostre país on la competència entre els petits negocis sembla més relaxada i els clients poden ser menys exigents pel simple fet de viure i treballar en un espai geogràfic molt reduït. Tenen un esquema de fidelització que consisteix en oferir productes o tractaments de regal després d’un nombre fix de visites.

L’altre dia em va tocar un tractament amb parafina: un procediment molt curiós que es veu que és bo per a la pell. .

..Cada matí en aixecar-nos trobem una cara estimada a la profunditat del mirall. Un home que s’afaita, una dona que es maquilla, un nen que es despentina a consciència i una nena que es fa la trena s’estan reinventant per afrontar el nou dia. Una visita a un saló de bellesa ens sol deixar més bonics i segurs de si mateixos. Volem millorar en cos i ànima, i quan estàs segur de la teva bellesa exterior, sols adquirir la mínima i necessària tranquil·litat d’esperit.

La tranquil·litat d’esperit que en temps de crisi necessitem especialment. No és qüestió de mentir-nos, de dir-nos que no ens passa res. “Treballem bé,” em diuen la Susanne i l’Eli. “I si aconseguim superar aquesta crisi, ja ho superarem tot”. Passi el que passi, tot està a les nostres mans.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 5 d'octubre del 2009)