dilluns, 9 de novembre de 2009

Menairó 2.0

En Jordi té una cara fàcil: tothom que l’ha vist un parell de vegades se’n recorda. És calb: si no li tallo el cabell, té pinta de mussol. Té uns ulls marrons que molta gent recorda com a blaus, la mirada desenfocada, una mica desconcertada, a causa de la miopia o de la timidesa, i una expressió de diversió permanent. No és ben bé una expressió irònica, és com si veiés les coses arreu en forma d’acudit gràfic. De més jove, em deia que de vegades es partia de riure mirant-se al mirall, cosa que no passa a gaires de les persones que conec. Porta ulleres d’aquelles lleugeres, pràcticament sense muntura.

Sempre treballa. Si no treballa, fa coses útils. Quan era petit, ho desmuntava tot i després ho tornava a muntar. Els múltiples rellotges, vídeos i altres aparells mecànics prèviament desmuntats funcionaven com si res, i sempre sobraven peces, cosa que el portava a la conclusió que a les coses mecàniques que hi ha per casa hi abunden peces que no serveixen per a res. Als tretze anys va rebre el seu primer ordinador com a regal d’aniversari, i des d’aquell dia –o probablement des d’abans i tot– va saber que volia ser enginyer informàtic.

Quan era adolescent, sempre li quedaven assignatures per al mes de setembre perquè no volia sortir a la pissarra. “Santañes!”, i deien, “a la pissarra”. “Que no.” “¿Que no? Doncs un zero.” “Cap problema.” El dia següent: “Santañes!, surt la pissarra.” I així li anava. Té millors records dels estudis universitaris que el col·legi. Va estudiar a Sabadell, i sempre diu que sortir d’Andorra li va anar molt bé.

Gairebé no llegeix per plaer, si ho fa llegeix el Mortadel·lo. Llegeix coses de feina, golf i fotografia. Al camp de la fotografia el que millor li surt són els retrats, tot i que també ha fet algunes fotos interessants de paisatges i edificis. Els primers retrats que em feia no m’agradaven gens i ha après amb la dura crítica de la model.

Té una intel·ligència espontània, d’aquestes que els anys d’estudi no donen sinó que perfilen, i que consisteix en la capacitat de trobar solucions inesperades a tota mena de situacions problemàtiques. Té una ment organitzada i estructurada, una paciència de pescador, un costum d’aguantar tot esforç físic i mental durant més temps que el que és aconsellable. Quan se’n va de vacances i fa dos dies que dorm més de l’habitual, se li engega un motor d’energia encara més imparable que la de cada dia. És patidor: té una necessitat imperiosa de fer sempre el que és correcte, i si no li surt, se sent culpable. Li agrada jugar i sap perdre. Ha après a parlar rus i el parla amb la meva família sense cap mena de dificultat.

És capaç de fer tres o quatre coses al mateix temps, cosa que pot incloure teclejar, parlar per telèfon i assabentar-se del que faig al mateix temps. A mi això em treu de polleguera: jo no sóc capaç ni de rentar els plats parlant. Em poso a parlar i deixo els plats.

Ens mira orgullós perquè som els seus tresors. Amb la Laura juguen a amagar-se, es canten cançons amb el missatge de “jo t’he guanyat” i “tu ets un bebè”, van al parc, a la piscina, a comprar. La posa al carro de compra i fan una volta per l’Escale escollint el menjar que els agrada. És un bon pare i ho sap.

Aquest estiu fa deu anys que estem junts.

(Publicat al BonDia el 16 de setembre del 2009)