dilluns, 9 de novembre de 2009

Estimat país

Vam nèixer fora, i voldríem ser d’aquí. Voldríem ser la pedra d’aquestes muntanyes, els pins ben arrelats i vells. Distints dels arbres, som fills de dos mons. Fullejo el llibre dels poemes de la persona amb la que parlo, i sols hi veig la mar. Potser em diria que és la mar d’amor, però aquella mar d’amor té veles i gavines, aquell món de fantasia té magnòlies fragants. A l’altre llibre trobo ciutats i llargues distàncies, a l’altre aventures... Els camins de la seva imaginació són horitzontals, i porten a terres llunyanes, exòtiques, mai vistes. Quan deixa enrere les coses d’ara i aquí, el seu estil esdevé refinat, elegant, exquisit.

“No tinc el passaport, però em sento andorrà”. Al mig de la conversa sobre Andorra menciona algú que no em sona, i comença a explicar: “Mira, estava casada amb el fill del que tenia la botiga al costat de...” No se’n adona de que encara veig estranya aquesta manera de referenciar la gent: aquestes explicacions, les entenc. Al cap d’uns minuts, ja sé quina botiga, del cunyat de qui, recordo com es diu el germà i on treballa. En coses trivials, tenim els costums d’aquí. En el nostre cor secret, en la nostra essència, sempre serem un amalgama de les dues coses, fills biològics i nostàlgics de la nostra terra d’orígen, fills adoptius i necessitats d’afecte de la terra d’acollida, terra callada i reservada, terra que et dóna les mans i t’amaga l’ànima. Mariners per sempre, navegants adelerats, ens li donem i ens entristeix la seva practicalitat quotidiana. Voldríem el seu amor i admiració. Ens els voldríem merèixer.

No crec que trobi a faltar cap terra en concret. Més aviat diria que sense voler compara les coses que ens rodegen amb la tramuntana que el porta per les ones assolellades dels versos que ha escrit. Allà, a l’aura marinera dels seus somnis, la gent és noble amb una noblesa suprema, els objectes són lluminosos i tot té sentit. És escriptor – per molt que s’anomeni periodista, per molts llibres periodístics que pugui arribar a escriure. És una criatura màgica, i com a tal, ve dels boscos de les muses, dels astres naixents, de les fondàries del mar. Potser la seva terra són els somnis on veiem aquelles cares que ens estimem tant sense conèixer-les encara...

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 3 de juny del 2009)