dilluns, 9 de novembre de 2009

OCELL DE FOC







Si sou amics meus i m’heu vingut a veure alguna vegada, sabeu que la meva taula de treball està poblada de fi gures de ceràmica fetes pel Sergi Mas. És una taula molt gran i de moment hi caben, però si en compro més potser hauré de plantejar-me l’adquisició d’un altre moble. Hi ha una velleta boletaire, un contrabandista de mida reduïda amb un paquet a l’esquena que deu pesar, per a ell, aproximadament uns trenta quilos; un conseller; un ànec petitó i un dimoni conegut com a Llimoi Carnús. Hi ha la Meritxell, sens dubte, i una florera decorada per la Maria Canalís. Veniu-me a veure, és molt divertit. També podríeu baixar a Aixovall, a la placeta de Santa Filomena, i comprar-hi personatges de ceràmica per al vostre propi món. Potser ja en teniu; en aquest cas, mireu-los bé: ara parlarem d’ells i del seu pare creador.

Hi ha llocs del món on la vida, per molt que canviï, conserva una mena d’estructura interna, veritable, d’abans. Les persones que la saben discernir pateixen durament. L’ànima dels llocs, per elles, s’amaga, cada cop més, sota les capes de brutícia.

Cada dècada costa més veure el pur cor de les coses. Si acluques l’ull dret i poses el cap de costat esquerre, i t’hi concentres de debò, encara es veu, encara es pot desxifrar. Però hi ha dies de l’any que pel fred o per la calor, o potser perquè et fas vell, o perquè a causa la contaminació lumínica els estels han deixat de brillar com solien fer-ho, ja no saps amb tota seguretat si l’estàs reconeixent o inventant.

¿Ets un clarivident que penetra les tenebres amb la mirada de profeta o t’has emborratxat amb aquell vi dolç tan bo i natural? Et poses davant d’una pila de cendres i et preguntes si ets davant de l’au fènix en un moment prosaic de la seva vida, o si estàs perdent la memòria i són les cendres ben reals del puro de la fàbrica de tabac ja tancada que t’acabes de fumar.

Tots els restauradors saben que, com a mínim, hi ha dues maneres de tractar el patrimoni cultural. Quan el passat està perdut irremeiablement, pots seguir la fi losofi a de Viollet-le-Duc (la fortalesa de Carcassona, Notre-Dame de París) i intentar reconstruir l’edifici per perpetuar-lo com a obra d’art o bé donar prioritat a la conservació dels elements restants. Tots els guardians del patrimoni cultural d’avui en dia opten per salvaguardar el missatge històric. En Sergi, com a creador, és, a la vegada, un gran restaurador del passat perdut i un gran reconstructor d’un passat alternatiu.

El passat reconstruït pel Sergi Mas pot ser tan exquisidament precís com una obra de pura fantasia. Encara no sé discernir entre les dues varietats. Els que hi reconeixen el seu passat sabran si és un passat real o fantasmagòric; per mi forma part del present. D’aquell present amb les seves nostàlgies dels andorrans "des yeux de velur" –com deien els francesos–, ai, com ens falten! Escolto bocabadada: jo mai abans havia trobat a faltar els personatges de la vella Sant Julià. Aquell present amb la seva grisor i desesperança, amb la seva prosaica veritat, però ple d’amics, de memòries i de gats.

Recordo com un dia em va explicar un gravat que havia ideat per encàrrec del primer Govern, inicialment destinat a Salvador Espriu. Hi havia una vella que es transformava en ocell de foc. Acabava la història dient que potser la nostra Andorra encara es transformarà com aquell ocell de foc, amb els colors mai vistos… Tant de bo, senyor Sergi, tant de bo.

(Publicat al BonDia el 12 d'agost del 2009)