dilluns, 9 de novembre de 2009

De tot cor

L’home que més intensament m’ha influenciat per escrit entra a la sala, saluda un xic bruscament, s’asseu a l’altre costat de la taula gran i em mira com mirem els gegants de la festa major: amb una barreja de curiositat i confiança. Em tracta amb una gran delicadesa. Mira de no ferir-me amb l’evidència de la nostra desigualtat: una desigualtat total i absoluta, en termes d’edat, estatus, experiència. Té opinions formades i precises; li és aliena tota mena de desordre, físic, mental o espiritual. És íntegre i metòdic; li deuen agradar les xifres i totes les coses mecàniques. Crec que li sembla que exagero en les descripcions que n’he fet fins ara. Les veu com a obres de ficció, i mig espera que em desperti de les meves visions poètiques.

Es descriu com un home pràctic, tot i que per a mi és més aviat un teòric. De tots els triomfs que li ha ofert la vida, pocs o cap li han vingut com a regals inesperats.Un error de càlcul poques vegades ha donat una sorpresa agradable; s’ha acostumat a la precisió. Tota la seva vida ha portat càrregues de responsabilitat: era un dels pocs nens del país amb accés als estudis, un dels pocs joves que podia gaudir de les estades a l’estranger, un dels pocs adults que tard o d’hora havien d’assumir determinades responsabilitats polítiques. El miro als ulls i hi veig tota una vida d’obligacions: responsabilitats al negoci familiar, responsabilitats de pare de família nombrosa, responsabilitats de governant: m’és impossible imaginar-lo ociós i despreocupat.

No puc imaginar-me com em veu. Potser llegeix al meu rostre que de vegades he fugit de les responsabilitats, he escollit un camí ample i fàcil i m’he mogut per la vida a cops de sort. He deixat el país que m’havia alletat. He estudiat dues carreres de les que “no donen menjar”. Sempre he fet una multitud de coses per pur plaer: sense incloure res d’il·legal, res d’immoral, no deixen de ser mil passatemps inútils i agradables. He estudiat la filosofia política, però també la història de l’art contemporani. Sóc egoista i golafre, lectora de poesia i aficionada a les sèries televisives sobre els viatges a l’espai obert. Ell no ho sap del cert i em dóna el benefici del dubte. Li agraeixo l’establiment del diàleg.

De tant en tant parlem del temps romans i bàrbars: la decadència de l’imperi romà és un dels interessos que compartim. Com a digna representant de la raça dels bàrbars, escric en un llatí lamentable, tinc una veu desentonada i falsa, però escric i canto ab imo pectore, de la profunditat del cor, i les meves dèries no li són alienes. Em mira amb una barreja d’incredulitat i malenconia, i no em retreu la procedència forana, la relativa joventut, ni la confiança del llenguatge col·loquial.

Li demano consells i me’n dóna: considera que he de triar el camí sense buscar la seva aprovació, però escolta les meves teories sobre el govern i l’administració de finances, sense rancor i amb una certa parcialitat, i em dóna la seva visió. Sap que no busco cap guany, cap interès personal, i em té paciència. M’explica les coses que jo ja hauria de saber. Somriu – i entenc que contra tota evidència, creu en mi.

No és ben bé en mi personalment que creu: no deixo d’ésser una forastera divertida, una mena d’ocell tropical que es troba fora de lloc. Però té una mena d’esperança en un concepte vague de generacions noves i móns canviats, i m’hi inscriu.

Em costa de situar-me en el terreny de la igualtat, però no tinc cap altra opció i m’hi adapto. Ens mirem des dels dos costats d’una taula enorme, i desitjo que el seu món no albergui cap decepció, que els seus amics li siguin fidels, que els enemics el confrontin amb noblesa, que tingui molts anys de vida plena de llum i confiança, que tingui alegries i reptes, salut i ganes de viure: de tot cor.

(Publicat al BonDia el 19 d'agost del 2009)