dilluns, 9 de novembre de 2009

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Vaig fer el meu primer viatge a les Valls enmig d’una colla de turistes que compraven formatge i sucre. Podien ser els anys vuitanta, però ni això: us parlo del 97. No vaig tenir la sort de conèixer l’Escaldes- Engordany plena de prats. No he vist els créixens florir a la vora del xalet del Montanya. Des de la meva arribada a Andorra, no he vist als carrers ni un sol ruc (naturalment, parlem dels animals). L’edifici del Govern ja era gran i ple de funcionaris, com tots els edificis del Govern de la resta del món per mi conegut. Vaig trigar anys a aprendre a estimar i a entendre aquesta terra de mites amagats, de mil botigues, de gent prudent i de secrets coneguts. Mites amagats… ¿qui els explica? Avui he parlat amb una persona que els ha compartit amb mi i amb tothom.

Els llibres "Andorra… sense coprínceps?" i "Els andorrans som així" (sobretot el segon, però també el primer, tot i que és un llibre d’opinió) expliquen faules i anècdotes d’un definit valor literari. Les faules tenen moralitat, les anècdotes fan somriure: són llibres que llegeixes d’un sol alè i que recordes durant molts dies.

A la portada del llibre "Els andorrans som així" veiem dos ciutadans amb els caps plens de núvols. “Tants caps, tants barrets”, m’indica l’autor. És un recull d’històries populars que en el seu moment em va inspirar per començar a lligar els fils de les meves narracions. La portada de l’altre em va servir per fer la coneixença d’una part de la família del senyor Pere Moles Aristot, mentre el llegia fent un tallat a La Paella. “Aquest llibre l’ha fet el meu pare!”, comentà la senyora asseguda a la taula del meu costat. “El padrí!”, cridà l’Alèxia assenyalant la fotografi a de la portada. “El vaig a veure ara mateix.” “¿I ho entens tot, del llibre?” “Jo crec que sí.” Ens vam acomiadar, emocionades totes dues.

Els escrits de Pere Moles ens parlen de la cultura andorrana: en formen part, però també ens en parlen. Potser per aquesta mateixa raó llegeixo la inquietud de viatger a la seva mirada. Sé que parla quatre idiomes, com la gran majoria dels andorrans: ¿o més de quatre, potser? Ha vist més món que jo. Li veig als ulls la nostàlgia dels països llunyans, quan descriu els enormes vaixells que arribaven al port de Southampton: va viure a Anglaterra durant un any, als anys 1950. “¿Us agradava viure a l’estranger?”, pregunto. Assenteix amb el cap: les memòries de Londres quan era la ciutat més important del món, més important que París o Nova York, són les imatges més encisadores de quan tenia vint anys. En aquella època, havia pensat anar a treballar a Austràlia “amb pic i pala”, en companyia d’uns amics. Se’ls va refusar el permís de treball australià per no ser súbdits britànics, i va tornar a Andorra per treballar de secretari a l’Automòbil Club. Hi tenien una màquina d’escriure, cosa que no tenien en aquells moments a ca la Vall, i el M. I. Síndic –el senyor Francesc Cairat– el cridava quan necessitava que li passessin a màquina alguna carta oficial.

Entre els assoliments importants de l’Automòbil Club hi ha la introducció del distintiu AND en la matrícula andorrana per als cotxes. En la meva recerca de referents identitaris, més d’una vegada vaig trobar referències a aquesta matrícula: d'una forma diferent de com ho fan l’espanyola o la francesa, ens fa saber que som a prop de casa cada vegada que la veiem per França o per Espanya.

Viu a la mateixa casa en la qual va néixer: la casa Aristot. Té una cadència de parlar suau; un amic escriptor i polític em va dir un dia que per entendre els llibres de Pere Moles els hem d’imaginar llegits amb la seva veu. Les coses més polèmiques dites amb la seva entonació ens introdueixen en un ambient de discussió pacífica, de pau, de bon humor. Quan parlen d’ell, les persones que el coneixen fan servir l’adjectiu “assenyat”: Una persona molt assenyada.

Em diu que el Consell, abans de la Constitució, era més divertit: tothom hi podia dir la seva, sense disciplina de partit ni reglament. Probablement, el sistema d’ara és més just: quan es feia a l’antiga era més personalitzat.

Intento agafar el ritme pausat de les seves històries, entendre el temps quan l’import i l’export es feia via contraban, quan tots parlaven de tu a tu, quan el poble era poble, feia la vida de poble i sols somniava a esdevenir ciutat. Demano que em signi el llibre i escriu: “A la meva amiga Alexandra…” El conec d’una hora de conversa i en veure la inscripció entenc que desitjo desesperadament ser-ne amiga. Comenta que volia fer una conclusió per al seu llibre "Els andorrans som així" que expliqués com són els andorrans, però s’ho va repensar i es va quedar sense.

¿Com són, els andorrans? Les petites històries que explica ens ho fan saber de manera intangible. La nova Andorra urbana, malmesa i adornada li somriu amb timidesa: a les esquerdes del ciment, darrere dels fanals moderns, amaga l’ànima rural i la manera de ser de poble. Als seus carrers, en cotxe i passejant, veiem els habitants de les Valls que no saben ben bé com són, tindrien dificultats per explicar-ho i fan la seva vida amb els caps plens de núvols, poblats d’opinions i de projectes, coronats de barrets metafòrics de tots els colors.

(Publicat al BonDia el 30 de setembre del 2009)