dimarts, 10 de novembre de 2009

Tal com ho veiem


La meva òptica preferida es troba a Sant Julià, adjunta a la farmàcia Creu Verda. Està situada davant de l’antiga oficina de turisme, al costat d’una font de múltiples braços i a pocs metres del bust del síndic Francesc Cairat, fet per Josep Viladomat. Sempre he tingut una curiositat pels síndics d’abans i he pensat que quan es va introduir la institució de cap de Govern, hauria d’haver heretat la indumentària d’aquells –i en canvi, el president del parlament podria portar vestit més modern. Els síndics d’abans combinaven les funcions de cap de govern i president de parlament: per descomptat les combinaven en una mesura molt més reduïda que avui dia.

L’única mostra visible d’una relació existent entre el síndic Cairat amb l’òptica situada a prop del seu cap coronat pel bicorni és que l’avinguda on es troba la botiga porta el seu nom. No hi anava a comprar ulleres. L’òptica és relativament nova – fa uns cinc anys que hi és – tot i que la farmàcia a la qual està adjunta és força més antiga.

Quan hi vas, el llicenciat, Bertrand Pagès, et dóna hora per un examen ocular extensiu: depenent dels problemes de vista que pots tenir, aquest pot durar de trenta minuts a una hora. T’explica el procediment en gran detall i et familiaritza amb els diferents tipus de lents que s’ajusten millor a les teves necessitats. Hi ha gent que s’acostuma als seus defectes de vista i prefereix veure-hi malament que canviar, com a una persona de caràcter marcadament tradicionalista, els entenc molt bé! Però la gran majoria de la població acceptem qualsevol tipus de canvis a millor amb il·lusió. Veure-hi millor et dóna la garantia d’una vida més conscient.

En Bertrand assegura que sempre intenta trobar la muntura més corresponent a la personalitat del client. Se’m fa difícil imaginar com es pot endevinar la personalitat d’algú a la primera aproximació – a part de les memòries sinistres de “El silenci dels anyells” conec pocs exemples d’un mestratge de retrat psicològic instantani – però he de reconèixer que les persones que he vist comprar ulleres en aquesta botiga les trobo més atractives amb ulleres que sense, tant si es tracta d’ulleres de sol com de les que serveixen per corregir els problemes de vista. Naturalment, l’elecció és fruit de complicitat entre la persona interessada i el professional que l’atén. Tots ens trobem bonics, i la temptació de fer-nos encara més bonics pot ser irresistible.

En Bertrand defineix la seva manera de portar el negoci com a “romàntica”. Els seus consells i les decisions resultants poden tenir una gran influència en la salut de les persones: però no solament en els temes de salut sinó també en qüestions d’imatge és bàsic d’aprendre que guanyar diners és secundari. Vol creure que l’única manera de portar una òptica és la de construir una confiança absoluta entre el client i el seu òptic.

En el seu ofici, confessa tenir defectes d’un artista que necessita inspiració: de vegades la visita pot durar més estona del previst; intenta tenir, a la seva botiga, alguns tipus de muntura poc coneguts que només satisfaran uns pocs clients però per a aquests, seran idonis. Algunes de les marques que ven no deixen vendre el seu producte a totes les botigues: elegeixen personalment els venedors que corresponen a la seva filosofia, i prefereixen que a la botiga no hi hagués més d’un exemplar de cada muntura.

En un moment de la conversa en Bertrand desenvolupa una teoria de l’òptica que em sembla força “comunista”. Diu que li agradaria que aquest fos un servei per la societat, un d’aquells llocs on els ciutadans saben que els professionals cobren un sou fix i no depenen de cap comissió ni la quantitat de muntures venudes.

No és el seu cas, però treballa com si fos així. No fa cap mena de publicitat de la botiga, la majoria dels clients hi vénen perquè algú l’ha recomanat. No hi ha descomptes especials; les ulleres no porten cap etiqueta amb el preu. L’òptic fa la seva feina amb la major honestedat, i li fem confiança. Poden haver-hi altres maneres de portar negocis però ja us he dit que és la meva òptica preferida.

Tots anem a botigues que més s’ajusten al nostre ideal, i quan les expectatives del client corresponen a les intencions del botiguer, ningú, mai, no es queda completament decebut. Almenys així ho volem veure; així ho veiem.

(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 9 de novembre del 2009)