dilluns, 9 de novembre de 2009

Llenguatge matemàtic

Per primera vegada en totes les meves entrevistes, recordo la cara del meu interlocutor molt vagament:
va ser un comentari al seu taller d’artista, la veu que acompanya l’obra. El veia a través de la seva feina.

—Aquesta és la cadira que utilitzo per pensar.
Seu.

M’assec a la cadira per pensar (és blanca). Rebo les explicacions del mètode de treball del meu interlocutor.

Prepara les seves teles amb cola de conill, feta a base d'ossos de conill, i utilitza blanc d’Espanya, ocres, blaus. Sempre treballa a terra, amb llums petits. Fa apunts de quadres en un bloc. La inspiració per als seus dibuixos són principalment paisatges. Ho cataloga tot. Guarda tots els seus treballs des del principi.

Sé que em porta al seu món, el món de la música d’imatge. Conscient d’haver travessat la porta entre la vida visible i l’univers escrit en xifres, en el llenguatge matemàtic de la música, no li miro la cara, miro els dibuixos davant meu.

—Les quatre orenetes que volen emportar-se un tros de cel.
...

M’ensenya un quadre de vermells molt intensos. “¿Vols que li tregui el plàstic?”. “Sí”. “Són molt importants,
les textures. Toca-les”. Temptativa, passo els dits per la superfície rugosa. “No tinguis por, els quadres s’han de tocar”. Deixo que la mà senti la textura amb més llibertat, i em diu: “És una ferida.” Retrocedeixo d’un salt. Em cremen les mans.

Treu una capsa plena d’escorces i pedres, les troballes descobertes per les muntanyes d’aquí, barrejades
amb petits dibuixos. Un d’aquests em fascina, em pregunta: “¿El necessites?” En veure’m indecisa, reitera: “¿El vols?”. “Sí!”. “Són escorces dels arbres que he trobat pel terra als boscos d’Andorra.” Per mi, són dues plomes que cauen, dos ulls que et miren, dues plantes al mig d’una clariana.

Els seus dibuixos tenen un sentit d’equilibri, tant geomètric com pel que fa a colors. Mirant-ne alguns, els ulls es queden saciats. El plaer que hi trobo és semblant a la satisfacció que em donava, a la meva època de col·legi, la geometria elemental. Cada axioma m’omplia de joia.

Els seus vermells i negres m’esveren; els liles, blaus i ocres donen més tranquil·litat. Alguns dels seus quadres contenen un moment d’ironia: n'hi ha un que és una pizza de llapis, hi ha una lluna amb
banyes i un sol triangular. Alguns expliquen històries, o me les explico jo.

Voldria saber el perquè dels triangles, per què m’impacta un tros de fusta, què tenen els plecs de tela encolada i com és que em fan parar una atenció seriosa uns forats rectangulars. En el seu cas no es tracta, com a norma, de pintura d’impulsos violents: hi ha quadres tensos i tristos, però la integritat de l’espectador, en mirar-los, queda intacta. Hi ha quadres que em fan somniar. N'hi ha d’altres que no em suggereixen res més que ells mateixos.

La pintura abstracta és una mena de música; té la seva cadència i disciplina, arriba a la plenitud com un triomf.

L’harmonia caòtica del taller de l’Alfons Valdés –bé, la memòria que en guardo– m’ha acompanyat al llarg dels últims mesos. Des de l’estanteria del meu despatx em mira el dibuix de les escorces en moviment, record d’un bosc assolellat amb les seves ombres entre els arbres, amb la seva festa de colors.

)Publicat al BonDia l'1 de juliol del 2009)