dilluns, 9 de novembre de 2009

Carn o peix

L’altre dia parlàvem amb un bon amic, integrant de la nombrosa tribu dels (temporalment) decebuts de la política andorrana. Ell defensava la hipòtesi que a Andorra encara hi és present la lògica segons la qual les persones de cases "humils" se suposa que s'han d'agrupar arreu dels representants de les cases fortes. Jo no ho discutia: de fet, no sé si és veritable o fals. És una de les qüestions que m’interessen des de fa temps, i no des del punt de vista de cap judici valoratiu: com a persona nascuda en una altra cultura i amb un paper més que modest en la vida pública, crec que em puc permetre el luxe de no avaluar aquesta situació, si és que és real. Simplement m’agradaria saber si és així o no, i l’aplec de les opinions de la població nativa respecte d'això forma part dels meus passatemps més entretinguts. Ho pregunto als rics i als pobres, als hereus i cabalers, i els resultats són d’un cert interès.

Els representants de les cases objectivament fortes (crec que és possible utilitzar l’expressió si allò a què em refereixo és el fet de procedir d’una casa benestant, antiga i políticament rellevant) es divideixen en les seves opinions respecte d'això. Hi ha un percentatge de les persones que pensen que, efectivament, el fet de pertànyer a un tipus de casa determinat automàticament comporta l’obligació d’exercir de líder de la comunitat, sense que això necessàriament comporti la presència d’un projecte polític personal clarament defi nit o alguna mena d’estudis especialitzats. L’altra part del mateix contingent de persones creu fermament que el paper exercit en la política ha de dependre exclusivament de la capacitat de la persona, les ganes que té de desenvolupar una activitat en aquest àmbit i, fins a un cert punt, del seu nivell d’estudis, sense que això hagi de dependre de la seva procedència familiar o ètnica, tot i que quasi tots admeten que un cert nivell de benestar deixa més temps per dedicar-te a la vida pública que l’escassetat de fons i ingressos. No sabria dir-vos de quin percentatge parlem en cada cas, però tinc la impressió honesta que les dues opinions hi són presents en una proporció força semblant.

Si ens referim a l’opinió dels representants de les cases menys imposants, el quadre canvia totalment. Tinc la impressió que la grandíssima majoria d’aquestes persones pensa que la participació política no vinculada a una casa "rellevant" és impossible. Quan intento arribar als fonaments d’aquesta opinió, no puc evitar la impressió que es tracta més d’una fe ferma que no pas d’una conclusió resultant d’uns esdeveniments concrets. Es descriu com una mena d'"ús i costum" que la persona que parla pot veure d’una manera més o menys positiva, però no en sol qüestionar la realitat; així, parlem del clima, de la salut i la malaltia, de la vida i la mort. Les persones en qüestió són propenses a ubicar-se a si mateixes com a (perdoneu l’expressió futbolera) "fans", o bé com a persones properes als "equips" liderats per les persones d'una procedència familiar determinada. Els són igual de "fidels" que els del Barça i els del Madrid, tot i que n'hi ha que canvien d’equip. Preocupada per quedar-me sense equip, he preguntat segons quins criteris es decideix l’adjunció als uns o als altres, i he rebut més referències a la tradició familiar o a la situació personal dels meus interlocutors.

Si és veritat allò que m’han explicat, encara no sé com funciona; no és com si fos un partit polític: no hi ha carnets, propaganda, reunions... Per a una etnògrafa, dificilíssim d’investigar i de verificar; per a un particular, una font d’estrès addicional: ¿com és que no sé de quins sóc? Encara no sé si serà una història semblant a l’organització de la caça del tamarro, especial per als forasters crèduls... O si no, potser trobaré, el dia menys pensat, aquell lloc on et donen les explicacions sobre la qüestió i et fan omplir la sol·licitud.

(Publicat al BonDia el 22 de juliol del 2009)