El meu poble (II)

A Vell Pixminsk, situat sobre el riu Petita Pixma, la terra contenia or i pedres precioses. No n’hi vaig trobar mai cap, però sabia que hi eren. Segons les llegendes locals dels Urals, que conec en la seva versió literària, els esperits muntanyencs ensenyen als seus escollits on es troben els metalls i les maragdes, els instrueixen en les formes de la seva presentació artística i, més sovint que no, els tornen bojos. Amb mi, els esperits muntanyencs sempre han tingut misericòrdia i no se m’han revelat mai.

Vell Pixminsk es caracteritzava a si mateix com un poble gandul. No tenia cap granja col•lectiva, ni als temps soviètics. Tothom llaurava la seva pròpia terra de la qual acostumava tenir ben poca, tenia una o dues vaques, algunes cabres o porcs, i com a màxim una vintena d’ovelles. Quan l’Estat hi trobà or, va remoure el riu i el territori comunal, però la majoria dels particulars es van negar a vendre les seves terres i quinze anys més tard, continuaven cultivant patates per sobre de les terres que probablement contenien filons d’or. Els temps, des del punt de vista polític, ja eren suficientment vegetarians per a que ningú no obligués a aquells tossuts pagesos a cedir les seves terres i recol•locar les seves magres possessions a la Sibèria no gaire llunyana i encara més plena de riqueses naturals. No sé si en morir els vells algú hi va organitzar una segona prospecció: era un poble gandul, i els diners, a Rússia, vénen i van, i ningú se’n fia.

Quan s’acabava la primavera i agafàvem l’autobús que em portava a estiuejar amb la padrina, el meu cor ho celebrava alegre. No sé si tenia res d’especial: pous d’aigua freda, habitants de quatre nacionalitats diferents, una església de fusta. Unes senyores geperudes a qui els anys les havien fet petites seien a les portes de les cases i explicaven la seva vida a la curiosa nena de ciutat que era jo. No hi tenia gaires amigues de la meva edat: suposo que se’m veia massa diferent, per la manera de parlar, pels vestidets de ciutat, pel fet de no tenir germans – la meva única germana va néixer onze any més tard que jo, i us estic parlant de l’època d’abans.

L’amor que jo sentia pels seus boscos no es pot comparar amb res: eren uns boscos plens de maduixetes, de bolets, de pica-soques, de formigues, de teranyines, d’olors i de sorolls, i vull pensar que segueixen tal com els he deixat. Recordo tancar els ulls i ensumar-me l’aroma del bosc en entrar-hi, com si el bosc fos un ésser estimat, viu, sencer. De fet, eren tres boscos: el bosc de pins altíssims i avets petits on es trobava el cementiri on a la meva àvia li hagués agradat descansar si poguéssim triar el lloc de la mort, el bosc d’arbres de fulla caduca i el bosc de muntanya on hi havia tota mena d’arbres. Amb l’àvia, anàvem al bosc dels pins, gairebé cada dia. Amb les veïnes, anava al bosc dels bedolls. Al bosc de muntanya, hi he anat poques vegades: ens quedava una mica lluny de casa. Vam començar a anar al bosc quan jo tenia dos anys i mig; al llarg de la dècada següent hi vam anar potser cinc-centes vegades. Al matí collíem fruits de bosc o bolets, segons l’època que tocava, a la tarda en preparàvem conserves i treballàvem al jardí, i a la nit jugàvem a les cartes i de vegades cantàvem cançons. La meva àvia cantava com els àngels. Tenia una veu de vellut, una veu profunda i baixa.

(Publicat al BonDia el 10 de febrer del 2010)