Antoni Morell

Foto: Jaume Riba Sabaté

La creació és cosa de déus. La creació seriosa és cosa de déus seriosos. Els creadors de tota mena m’inspiren un respecte quasi místic. L’Antoni Morell, escriptor, advocat i diplomàtic, m’és particularment proper com a escriptor –sobretot amb els seus primers llibres, les “Set lletanies de mort” i “Boris I, rei d’Andorra” .

És un creador d’un univers imaginari andorrà ric, fantasmagòric i estrany. Un altre exemple dels seus llibres que més m’agraden són els “693 anys després” que va escriure conjuntament amb Elidà Amigó: un testimoni de l’època inapreciable.

Imagineu-me al seu despatx, amb cara de jovent que ve al Cirque du Soleil. Tenia la premonició de quedar-me parada mirant les cares dels gimnastes, pintades de colors brillants. Gairebé veia, amb els ulls de la meva ment, la brillantor dels teixits de la roba dels domadors. Simpatitzava amb els pobres animals ballarins imaginaris, i amb els pallassos de cara maquillada i ulls desamparats. Em sentia a la porta d’un espectacle que canviava la vida: no pas la vida quotidiana, sinó l’aparença de totes les coses al món del somni, en la invisibilitat. Sap que en aquell despatx, jo hi hagués passat totes les tardes, tots els matins, molts dies.

Antoni Morell em fascina. En la seva personalitat, reuneix contrastos bruscos. La seva cortesia a l’antiga captiva instantàniament. Els seus retrets arriben al cor. La bona paraula que et dirigeix pot contenir ironia oculta. Té interès pels cementiris i una passió per la història, mai no va a bodes i viu en una casa de l’any dels Pareatges. Quan era petit, vivia a Barcelona. Per arribar a Andorra, agafaven el tren i cotxe de línia, i després, fins a Escàs, en mula. Des d’aleshores, Andorra ha canviat tant que he de reconèixer que l’exotisme dels mitjans de transport viscut a la seva infància s’assembla més a la meva memòria dels pobles russos que no pas a les meves experiències andor-ranes. Ambdós vam tenir una infància semirural. Ambdós hem passat mitja vida llegint. De fet, una gran part de la nostra segona entrevista la passarem fent malabarismes de noms d’autors llegits, lector a lectora. Em recità Dant en italià; em recità “Beatus ille”, en llatí, i deia que li agradaria poder-se dirigir a mi en rus.

Antoni Morell és clau. Si no el tinguéssim, qui l’inventaria? Té una visió d’Andorra generosa, Andorra com a centre del món pirinenc. Per a ell, “l’andorranitat és la universalitat”: per a mi l’andorranitat, si mai la definissim, seria la particularitat més destacada.

Un andorrà que pensa és un home sol. Acostuma pensar en solitari, intentant construir el seu propi univers, reconstruir la seva pròpia vall – “en realitat som una vall”, recordeu?... L’Andorra d’Òscar Ribas no és la mateixa que la d’Antoni Morell – se sent distinta. Pere Moles, Josep Dallerès, Àlvar Valls, Albert Villaró descriuen Andorres que s’assemblen marginalment.

En el terreny literari, filosòfic i teòric no es percep una presència d’escoles. Cadascú se separa de la resta dels pensadors i forma la seva pròpia escola d’un home sol, apropiadament andorrana. Aquest fundador reuneix les característiques d’un profeta al desert, un mestre ignorat, un alumne abandonat i un enamorat – de la Pàtria! – insatisfet. I no hi ha ningú, al meu parer, que reuneixi aquestes característiques en més totalitat que el nostre Antoni Morell.

Els llibres, un cop escrits, s’escapen del seu autor. Ell deixa de participar-hi. La personalitat de l’escriptor és alhora semblant i distinta de la dels seus personatges.

Antoni Morell s’assembla a un llibre, vell, savi i ple de secrets. Un manuscrit antic, difícil d’obrir i de mantenir obert. Dels noms d’Andorra amb els que em quedo per sempre, sempre tindré un sentiment especial per l’Antoni Morell.

(Publicat al http://forum.ad el 29 de novembre del 2009)

Acaronant eriçons

Per ser objectiva, m’he de declarar partidària de la inútil i trista pràctica d’acaronar eriçons. Els eriçons ja em coneixen: solen marxar corrent cercant refugi. Es podria dir que els tinc ensenyats. Qualsevol ésser viu que sobrevisqui a la meva proximitat ha de ser independent, ple de recursos i sofisticàdament intel•ligent. De tant en tant, però, es dóna el cas d’un eriçó mig adormit o despistat que involuntàriament es troba objecte de les meves atencions. He arribat a convèncer alguns que no passa res, que de fet els ajudo a integrar-se plenament a la condició d’animals de companyia, que és una teràpia pels dos i si em ploren els ulls, serà pel fred. Però no és del tot cert. Els rumors de la meva integritat estructural són lleugerament exagerats. Així que he decidit aprendre la tècnica d’acaronar eriçons des d’un punt de vista científicament correcte. Estic segura que amb un bon enfocament del problema es poden aconseguir uns resultats idonis. És molt aconsellable una distància prudent. Me’n he comprat un manual a l’Amazon.com: “Estimar eriçons a distància” (“Love hedgehogs at a distance”). Deu ser un llibre molt entretingut, però encara no m’ha arribat: amb el Nadal que ve i tot, els ordres postals triguen més de l’habitual. Mentre, Andorra es vesteix de llums i tots estem cansats de portar la feixuga càrrega dels onze mesos del vell 2009. La meva filla vol un puzzle de Hanna Montana. El meu home riu de la meva interacció amb la naturalesa viva. Us escric amb les mans embenades fins als colzes, enormes i blanques. Si m’equivoco de tecla, esborro i torno a començar.

(Publicat al Diari Obert el 25 de novembre del 2009)

El nostre futur

El dissabte dia 14 de novembre vaig participar a les XV Jornades de la Societat Andorrana de Ciències “Quina formació per la vida laboral?”, organitzades conjuntament amb la Fundació Crèdit Andorrà, com a oient. Una sèrie d’idees expressades al llarg del dia em van semblar especialment importants, i voldria compartir les conclusions que em suggeriren. Naturalment no reflecteixen el punt de vista de tots els ponents.

S’ha ressaltat la necessitat de donar la prioritat a la selecció dels mestres per sobre de l’elaboració dels programes educatius. És una idea que trobo controvertida ja que una bona metodologia, en gran part, ajuda a formar els professors i assegura que tots els aprenents rebin un mínim requerit de continguts acadèmics. Tot i així, no es pot discutir que, tal com van apuntar diversos participants, un alumne es forma per mimetisme, i no perquè memoritzi el que li manen fer. Esdevenim semblants als nostres mestres, no tant en les idees com en les actituds, fins al moment quan arriba el dia d’actuar com a mestres, nosaltres mateixos. L’objectiu d’un mestre és el de formar “rebels competents” – segons l’expressió de Gunnar Myrdal citada en una de les ponències.

S’ha indicat que ens hauríem d’allunyar de l’arrelada idea de l’obligatorietat de l’educació, ja que l’alimentació, la respiració i l’educació no poden ser obligatòries. La seva necessitat és percebuda per cada persona naturalment i s’ha de poder mesurar per la mateixa persona interessada si no la volem perjudicar amb l’excés de nutrients, oxigen o paraules apreses de memòria. La recerca de la veritat no es potencia amb l’aprenentatge de veritats ja conegudes. La veritat s’arriba a cercar per inspiració, i no per imposició. Hem d’assegurar al jovent el dret de rebre una formació adequada per la vida laboral, però no ens podem permetre arribar a la situació d’obligar a persones joves i dinàmiques a estar retinguts a l’escola per força quan el que voldrien és començar a treballar.

En la percepció de les empreses, la formació teòrica dels treballadors recentment entrats al mercat laboral es podria millorar. L’extensió universal del model americà fa que avui en dia prestem més atenció a les habilitats pràctiques que no pas a la formació del pensament, mentre que la universitat – apuntava un dels ponents – ha de liderar, no “estar al servei de...”. El nostre futur, en gran part, s’estructura a través de la nostra universitat, com a cultiu d’idees i entorn de formació de la joventut, tot i que no podem descartar la gran importància de la formació professional tècnica, ja que som essencialment un país de serveis.

S’ha apuntat també que si acceptem que Andorra s’ha de convertir en un país encara més especialitzat en comerç, turisme i esquí, seria irresponsable pensar que és possible donar feina a totes les persones nascudes a Andorra en el marc del país. Hi ha tota una sèrie de professions que els nostres joves poden triar que condicionaran la necessitat de buscar feina en un altre lloc. És físicament impossible assegurar que tots els cardiòlegs, astrònoms, compositors, cineastes, matemàtics, geògrafs i un llarg etcètera de professionals trobin un lloc adequat pel seu desenvolupament professional al nostre territori petit. Si hi incloem orientalistes, escriptors de llibres de viatge i exploradors del fons marí, l’exemple esdevé encara més clar.

Necessitem acords amb altres països per assegurar que els nostres ciutadans puguin exercir diferents professions en diversos llocs del món.

(Publicat al BonDia el 25 de novembre del 2009)

Preparats per actuar

La Creu Roja Andorrana va ser fundada l’any 1980. Compta amb uns 150 voluntaris i encoratja totes les persones disposades a ajudar els altres perquè ho facin. “Fa molt temps que estem estructurats, estem preparats en cas d’emergència,” ressalta el Cap d’Àrea de Socorrisme i Formació de la Creu Roja, Joaquim Fenoll.

La relació de cooperació que té la Creu Roja Andorrana amb el Govern d’Andorra sempre ha sigut fructífera i ben coordinada. El dia de l’accident van rebre la demanda de tenir preparades dues o tres ambulàncies amb tècnics pels desplaçaments a l’hospital de la Seu, en el cas que l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell es trobés saturat. En aquell moment es van mobilitzar xofers d’ambulància i tècnics que es van encar-regar de fer el transport quasi permanent de familiars, voluntaris, materials i àpats. Més tard el Gabinet de Crisi de l’Hospital els va informar de la necessitat d’activar el grup de suport psicològic.

En tot moment es va seguir el Pla intern d’actuació. Els voluntaris de la Creu Roja Andorrana estan dividits per àrees. Aquestes estan subdividides en diferents grups d’actuació. D’aquesta forma, en lloc de mobilitzar tots els voluntaris, s’envien missatges telefònics als equips que han de ser mobilitzats en el moment concret.

El Grup de Suport Psicològic de la Creu Roja es va crear fa 2 anys, i els seus integrants porten més de 36 hores formatives, que inclouen 6 hores de formació bàsica de França i 30 hores de formació de la Creu Roja espanyola. L’estructura de l’organització permet una actuació ràpida en molt poc temps: 30 minuts després de la demanda, els primers voluntaris arribaven a l’hospital per fer l’acompanyament de les famílies – tot i que el 7 de novembre va ser el de la primera actuació d’aquest servei en vida real. Durant els 4 dies els voluntaris de la Creu Roja van treballar dia i nit per oferir un servei continu, en torns de 5-7 hores cadascun, en equips de 5-8 persones. Durant aquests dies, hi van intervenir 37 persones voluntàries.

La 3ª demanda que va arribar a la Creu Roja va ser la de crear un alberg provisional per als cossos de rescat. Es va habilitar una carpa amb dos mòduls que servia per actuar en tot moment per donar suport als professionals que treballaven al lloc de l’accident, per donar-los menjar i beure i perquè la gent hi pogués dormir. La tasca de Joaquim Fenoll com a cap d’emergències va ser la de gestionar i coordinar tots els voluntaris. La seva formació com a formador en suport psicològic i socorrisme i Màster en Protecció Civil i Gestió d’Emergències acompanya els coneixements adquirits en funció de voluntari i socorrista de la Creu Roja.

La Salima K. Iglesias, Coordinadora de Voluntariat de la Creu Roja Andorrana, m’apropa una mica a la realitat dels voluntaris que van formar part del grup de suport psicològic que va actuar a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell.

La formació en suport psicològic és una obligació per a tots els voluntaris, però les persones més idònies per realitzar aquesta tasca en vida real ja solen disposar d’una certa experiència en el voluntariat de l’àrea social. La confiança que el voluntariat té en els seus coordinadors és vital. Coneixen molt bé les persones que cedeixen el seu temps per un bé de la seva comunitat i la seva societat, i poden assegurar que la tasca que se’ls confia cor-respon perfectament al seu perfil de voluntari.

En tot el temps de la seva estada a l’hospital en cap moment no s’ha deixat cap persona desatesa. Si una persona començava a trobar-se malament, de seguida es contactava un psicòleg o algun altre professional de l’hospital. “El que procuràvem, - diu la Salima – és que si aixecaven la vista o demanaven alguna cosa, sigui informació, sigui un got d’aigua, un entrepà, - que hi hagués una persona per poder-los acompanyar”. Molts han fet 1.200 quilòmetres per venir. Molts no coneixien Andorra, sabien que els seus homes estaven allà, però no sabien què era, i el fet de tenir voluntaris de la Creu Roja de parla portuguesa va servir de gran ajuda tant als altres voluntaris com a les persones afectades.

Els voluntaris, a l’igual que els professionals, han fet tot el possible per poder donar una molt bona atenció. “Andorra ha demostrat sempre que ha passat alguna cosa, que és un país molt solidari,” comenta la Salima. “Tot el poble surt a ajudar”.

(Publicat al Fòrum.ad el 23 de novembre del 2009)

Pont de Portugal

L’accident del túnel dels Dos Valires ens afectat a tots, en una mesura més o menys gran però a tots. L’Alexis Estopiñan, a la seva columna d’El Periòdic d’Andorra del divendres 13 de novembre, proposa que es posi el nom de pont de Lisboa o pont d’Oporto al pont on va passar l’accident. Jo m’afegeixo a la seva súplica, però no em quedaria amb un nom d’una ciutat concreta. Proposaria que es digués pont de Portugal.

Les paraules de vegades serveixen per fer un homenatge als qui han donat la seva vida per nosaltres. La comunitat portuguesa, en gran part, ha construït els nostres ponts, les nostres cases i els nostres túnels. Són les persones que han construït el nostre país amb les seves mans, amb la suor de cada dia. Els qui poseu noms a ponts i túnels, si em llegiu, us ho demanaria, si us plau, i crec que molts lectors hi donarien suport. Jo vull que Andorra, el meu país, tingui un pont de Portugal.

El que compta són els fets, però el que dóna sentit als fets són les paraules. Les coses són impensables sense el seu nom. Si es pogués fer – ai, si es pogués fer! – quan s’acabessin les obres, cadascú que passés pel pont de Portugal retria homenatge als morts i als vius, a les famílies senceres, a totes les ciutats, regions i pobles que van ser pàtria dels nostres constructors i els esperaven pacientment mentre ells construïen el nostre present i el nostre futur, honestament i humilment, perquè era la seva feina.

També retria homenatge, indirectament, a tots els qui van intervenir durant l’accident, tant els professionals com els voluntaris – aquells que van pujar l’envelat de la Creu Roja amb un jeep i una ambulància i plovent, nevant, la van muntar, els que coneixien a la gent que estava atrapada i no volien anar-se’n a dormir, els que no van fer res i encara ploren, els que es van fer forts per poder ajudar els altres, els que van passar els dies d’infern, tots els que no volien que passés i preguen que no torni a passar mai.

Que no ens torni a passar. Que totes les estructures s’aguantin. Que tots poguem morir com ens agradaria. Que tots tinguem la vida digna. Que no ens separi el nostre origen. Que Déu beneeixi les dues terres que ploren pels seus fills.

(Publicat al BonDia el 18 de novembre del 2009)

La tècnica del nus africà

Vaig triar la perruqueria on em pentino perquè és bona, ràpida, barata i està a prop d’on he de ser tot el dia: a l’avinguda doctor Mitjavila. També tinc una palmària debilitat per les cançons del Fari que s’hi poden sentir a qualsevol hora de la setmana laboral. És un negoci que va bé: així ho veig i per poder-ho dir em van prometre que no anaven a la fallida. Treballen molt, comencen d’hora, pleguen tard i no tenen temps per sortir a dinar.

La Mari, la Maria, la Tània i la Sílvia pentinen, depilen, fan la manicura, tallen el cabell i l’hi canvien el color en un tres i no res. El local sempre està ple de gent: clientes, marits i fills de les clientes, família de les perruqueres, amics de la família de les perruqueres i algun que altre espectador ociós. Entre tots aquests i els participants de les trucades telefòniques, es desenvolupa una obra inacabada de teatre còmic en llengua castellana amb elements de català i portuguès. Alguna vegada agafen el telèfon amb la frase “La peluquería de los chistes, dígame?”

Els amants de tots els gèneres populars i folklòrics s’hi troben ben a gust, i gaudeixen de l’espectacle. La Mari, una dels divuit germans d’una família nombrosa, es posa a ballar als matins i anima la festa.

Sempre estan farcides d’idees de diverses menes. Algun error ha portat a resultats perfectes. Expliquen anècdotes de treball conjunt i es fan bromes interminables. Van organitzar reunions Tappersex per les clientes on es donava informació sobre els productes dels sex-shops amb la possibilitat de comprar-los. La formació resultant va portar la propietària al costum d’espantar els visitants de gènere masculí amb les descripcions dels artefactes adquirits. El riure és constant, normalment per raons simpàtiques. Si algú avisa amb antelació que és l’aniversari d’una de les clientes, li canten el “Cumpleaños feliz”.

Van ser les autores de l’estil de pentinat que portava la representant andorrana a l’Eurovisió Sussane Georgi. Fa dies que parlen de la possibilitat d’organitzar a Andorra una gala de perruqueria on es faria el color i es pentinaria els voluntaris en directe. Una de les integrants de l’equip va ser una de les assessores d’imatge de Miss Andorra del 2005. Però el que més distingeix la perruqueria Fascinació, la raó per la qual de vegades els vénen clientes de les altres perruqueries del país per recomanació del seu perruquer, és el fet de ser l’única perruqueria d’Espanya i Andorra on s’utilitza l’anomenada tècnica del nus africà. Després de tot el que us vaig explicar, potser pensareu que és una manera exquisida de fer plaer a les persones, però de fet es tracta d’una enginyosa tècnica de col·locació d’extensions de cabell natural.

La tècnica del nus africà és efectiva i popular. Una perruquera de França, impressionada pels resultats que va donar a una de les seves clientes, les va trucar per telèfon per felicitar-les. Els representants d’una casa important de perruqueria a Espanya els van proposar dedicar-se a donar cursos d’aquesta tècnica als professionals espanyols. S’hi van negar i ara per ara en tenen el coneixement exclusiu.

Es tracta de col·locar les extensions de la manera òptima per no fer mal als cabells, sense utilitzar pegues artificials ni grapes, que representa una fusió de tècniques nadiues africanes amb les europees. Amb aquesta tècnica, les extensions s’han de repassar cada quatre mesos, en lloc de cada mes, i es pot utilitzar per cobrir els cabells amb les extensions completament: és especialment recomanada a les persones d’origen africà que busquen l’efecte llis.

Si us voleu posar extensions, és el lloc idoni. Jo, de moment, no me les he posat, tot i que vaig demanar els detalls: el preu per a que jo tingui, demà mateix, una cabellera fins a la cintura, seria el de 200 euros aproximadament. Les meves amigues, les perruqueres, segueixen treballant i tenen moltíssima gent. Pentinen, maquillen i canvien els cabells de color en un obrir i tancar d’ulls. Si voleu demanar hora, és recomanable trucar amb antelació. I recordeu: millor que us agradi allò del “Torito bravo”.

(Publicat al Fòrum.ad el 16 de novembre del 2009)

Pinzellada a pinzellada

El fet d’estar en aquest despatx és, per a mi, un petit miracle. El meu interlocutor, que es defineix com a un híbrid entre un andorrà de tota la vida i el seu pare, refugiat català, té infinites històries a explicar. El ritme del seu discurs és dens i sincopat sense arribar a ser esgotador. Té la velocitat dels rius muntanyencs, i jo, tal truita salmonada, passo hores pujant pels corrents de les idees.

Davant seu, escolto, callo i aprenc. Assaboreixo l’experiència estirant dels fils de conversa, i passem amb lleugeresa de l’orgull d’haver servit al país cap a l’andorranitat que neix com a consciència de parròquia, de la història dels avantpassats a les frases dels líders polítics coneguts. Ve d’una llarga tradició política familiar. El seu pare, que considera la persona que més el va influenciar, era republicà que es va enllistar voluntari per lluitar contra Franco, va perdre i es va refugiar a Andorra. A una de les parets del despatx, hi ha una foto del pare i la miro, curiosa: conec la seva trajectòria, he llegit els seus escrits.

L’entrevistat, assegut a la taula del seu despatx, m’explica la història política contemporània. La comparo amb les altres versions que conec, i no hi trobo incoherència: m’il•lumina els conceptes que tenia per obscurs; és una lliçó explicada des d’un punt de vista concret, plena d’anècdotes que il•lustren el sentit dels fets.

Em sobta la sinceritat que percebo. Intento dir-me que com a bon polític, m’ha fet creure el que ha volgut, però aquesta reflexió no em fa canviar de parer: ara mateix, si jo pogués votar i ell es presentés allà on sigui, tindria una votant. Parlem de les perspectives del futur, dels polítics que veu com una promesa. Riem de la naturalesa críptica de la premsa andorrana (tot i que hi veu una evolució enorme des del temps de La Tribuna i El Poble Andorrà), i m’explica el sentit d’uns quants articles del Diari que jo no havia entès.

Parlem de botigues de música Marrugat, de les estacions d’esquí, de la possibilitat de comprar un whisky de l’any 1946 al Cava Benito. Diu que és molt bona la carn de bou que hi ha a Andorra, que plantejant-nos el nostre futur comercial, hem de pensar en positiu, de les bones perfumeries, de la referència internacional que representa Caldea.

Cap al final de la conversa, començo a xerrar de més a més. Resulta que ambdós vam aprendre a escriure en català “sobre la marxa”, practicant. M’explica que es va casar religiosament a la muntanya a disset graus sota zero i en botes de neu, amb una creu feta de dues fustes; no és un casament gaire corrent, i crec que s’hauria de promulgar com una cosa típicament andorrana. Primer menjar i beure, després fer la boda. La seva primera opció havia sigut la de casar-se al mig del llac dels Pessons, sobre gel; no va ser possible degut a les condicions atmosfèriques, i el capellà de Sant Julià va donar permís al mossèn Ramon de Canillo de casar-los a la Rabassa.

Surto del despatx ple de memòries de moments feliços i difícils, decisions crucials i victòries inesperades, amistats personals i rivalitats polítiques. Mentalment remeno les imatges del guardades en la memòria: què triaria per descriure’l, la fotografia de boda en moto de neu o la terrible imatge d’allau d’Arinsal?.. Faria esment de l’accident en el qual podria haver mort, o del debat televisiu del qual em va parlar? El complex mosaic de la vida té peces de mida i aspecte diferent.

Pinzellada a pinzellada, ressalto els punts del seu retrat; serà el retrat del dia d’avui, li falten ombres, algun detall es quedarà mig esbossat, però esperem que a distància es pugui reconèixer amb facilitat. Tindrà la qualitat momentània, la lleugeresa esquemàtica de plasmar el moviment.

La seva direcció és precisa, els seus moviments, decisius. Capaç de prendre una decisió ràpidament i no penedir-se mai, té un do d’empatia. Quan parla d’algú, se li assembla. Té simpaties profundament arrelades: un cop li ets amic, per moltes baralles que poden haver-hi, li ets amic per sempre. Hi reconec certs trets del republicanisme català: preparat per la lluita, armat amb la paraula, té una resistència inherent a ser decebut. Per sobre de totes les coses, té l’esperança: per si mateix, per tot el que fa, per tot el que estima. Aprenem-ne doncs, i esperem de tot cor el millor futur pel nostre món petit i fràgil, per la nostra terra, la terra de tots.

(Publicat al BonDia l'11 de novembre del 2009)