La pedra

Jo tinc les meves creences religioses, però intento no parlar-ne gaire. Parla d’aquestes coses, i la gent pot pensar que et consideres una mena de Papa de Roma (i sense salvar les distàncies). És una idea popular que només les persones sense pecat, els irreprotxables per experiència i per convicció (o en certs casos, també els pecadors professionals) tenen el dret d’interessar-se per la moral. No ho sóc, ni l’una cosa (segurament), ni (de moment) l’altra. “Ergo”, el meu interès per l’ètica i per les normes és un interès de caràcter clandestí... També tinc les meves conviccions polítiques . No en parlo gairebé mai, perquè el fet de pertànyer a una ideologia ajuda a que un gran percentatge de gent t’associï amb els pitjors representants de la ideologia en qüestió. M’aniria millor ser cínica i riure de tot, però els cínics no em volen enmig d’ells, per la meva incapacitat innata de dir quatre paraulotes amb gràcia. M’acabo definint partint de tot allò que no sóc. No sóc budista. Ni anarquista. Què sóc? Una cosa amorfa que es mor de por de definir el que, de fet, és. Ja m’hem definit. Sóc covarda.

M’hem definit. Tornem, doncs, a la religió. He llegit l’Evangeli moltes vegades. El solia llegir al metro, i també, als estius, a la casa de camp dels meus pares. La vida d’universitària em deixava rebentada, i els últims anys de la carrera, cap als finals de juliol, em retirava a l’habitació petita, al costat de la de la meva àvia, i em dedicava a estudiar, i de vegades, a llegir l’Evangeli (que en la traducció que jo tenia, portava el títol de Bones Notícies – els traductors devien haver pensat que Bona Nova em sonaria a barri de Barcelona, i la paraula grega d’Evangeli no em sonaria a res), i per dormir. No m’ho invento. Els progenitors anaven a la platja i em consideraven ben boja perquè m’hi negava rotundament. En tot cas, em vaig arribar a aprendre tant les quatre biografies canonitzades de Jesús de Nazaret, com les cartes dels apòstols, prou bé. Llegia, després dormia, i de tant en tat somiava amb les versions més insòlites del text acabat de llegir.

Recordeu aquella part del vuitè capítol de la part escrita per sant Joan, on les autoritats religioses demanen l’opinió del Mestre sobre una norma jurídica vigent en aquella època i lloc? Sempre m’he meravellat de com s’acaba. Vull dir: sens dubte, és admirable la saviesa dels arguments de Jesús, però és encara més asombrós que la gent, segons sant Joan, els entengui. Imagineu una versió alternativa.

La persona culpable, un mal exemple per a la joventut i per a la gent més madura, està posada al davant de tots. La multitud, amb pedres, es prepara per fer, diguem-ne, justícia. Li pregunten al Mestre com s’ha de procedir. Ell, amb les ara famoses paraules, incita qualsevol que es consideri del tot innocent, a tirar la primera pedra. Passen uns segons, la gent reflexiona. I al cap d’uns instants, un ciutadà d’aquells no especialment virtuosos qui hi són presents, pensa: “Abans que es comenci a investigar per què no estic sense pecat – a fer punyetes!” I tira la pedra. I com que només era qüestió de qui tirava la primera, les pedres volen. El condemnat pateix les conseqüències del sistema jurídic del seu moment històric. El profeta – al qual li queden pocs dies abans de patir un destí encara més cruel - continua escrivint a terra amb el dit. No seria més lògic, això? Però no, al llibre de les bones notícies, la gent s’avergonyeix i es retira. Per què? Com és que en aquella multitud particular no va haver-hi ningú que, pel mer desig de semblar innocent, condemnés als culpables?..

Dec haver vist massa pel•lícules dels Monty Python.

(Publicat al BonDia el 22 de setembre del 2010)

L’evanescent regne de les olors

(Foto: Reinaldo Márquez)

Recordeu aquell llibre de Patrick Süskind? “El perfum.” L’evanescent regne de les olors. La idea de reunir l’essència de l’atracció en un flascó és deliciosament creïble. Tots, en algun moment de les nostres vides, hem quedat fascinats per algú (ni que fos per un sol instant) per una raó inexplicable. Podem suposar que és la seva ànima, però què en sabem, de l’ànima d’un desconegut? No seria més lògic explicar el poder de la seducció que algunes persones tenen, i les altres desitgen i perceben, però no arriben a tenir, per una cosa molt més física, tangible, i per això possible de dissenyar, d’imitar, de compondre? Sabem que la primera impressió no és produïda per les paraules. Potser les persones ens entren per la vista? Potser, en part. Però hi ha gent que té una aparença harmoniosa i no ens provoca aquella impressió inequívoca. Escoltem les paraules, veiem com els nostres interlocutors es mouen, però el que percebem no es limita a la vista ni a l’oïda, sentim una altra cosa.

Definitivament, podria ser la fragància de les persones. Sí, podria ser la seva olor. I de la mateixa manera que la bellesa física consisteix, en una gran part, dels “afegits”, del pentinat, del maquillatge, de l’estil i els teixits de la roba que portem, la nostra bellesa sensual deu dependre del disseny de les nostres fragàncies, de la seva composició, de la relació de la nostra olor natural amb les aromes que ens envolten. Per això els nobles dels temps passats tenien els seus propis perfumistes que preparaven combinacions d’aromes que eren només per a ells, que els complaïen i corresponien a l’estat del seu ànim.

No sóc ningú que pugui donar cap classe de seducció. L’únic home que afirma haver-se quedat instantàniament fascinat per mi és el meu marit; devem ser compatibles. Les multituds de persones que trobo cada dia no tenen cap tendència a enamorar-se de mi. Això es podria explicar pel fet que jo distingeixo poques olors, poques essències bàsiques. Si es tractés de sons, se’m consideraria sorda, però en tractar-se d’aromes, crec que no hi ha paraula que descrigui el meu olfacte desentrenat. De la mateixa manera que sóc incapaç d’identificar més de dues veus en una peça musical polifònica, sóc incapaç de distingir les fragàncies d’un perfum. Les seves notes altes, designades per atreure, les notes mitjanes, el cor del perfum i el seu esperit, les notes baixes, que hi donen una harmonia, són totes un misteri per a mi. No elegeixo un perfum a base de les seves notes; altres sentits em guien, precedint l’olfacte. Primer de tot, miro el nom de la casa. Després ve el nom de la fragància. Afegiu-hi l’impacte visual causat per la publicitat, la forma del flascó, i les característiques que suposadament té el perfum a escollir. N’hi ha que es venen com a salvatges, sensuals, dolços, frescs, i ho assumeixo abans d’olorar-los. L’aroma ve després, un cop aplacades la vista i la oïda, la memòria i la vanitat. En el món del perfum, com en una gran part del nostre món, m’influeixen els creadors d’imatge.

L’educació del sentit d’olfacte és tan, o més, rellevant com l’educació dels altres sentits. La secció del Museu del Perfum de la Fundació Júlia Bonet que gaudeix d’un èxit més gran entre el seu públic jove i adult és l’Àmbit Zero, o l’estació olfactiva. La possibilitat de convertir-se, per uns pocs instants, en el teu propi perfumista, en un nas privilegiat capaç de produir una màgica combinació d’olors, és atractiva per a tothom menys per als al•lèrgics al pol•len. Després de passar una estona familiaritzant-nos amb les aromes bàsiques, aspirant essències de mandarina, llimona, canyella i roses, jo també em vaig fer el meu propi perfum, i la meva filla de cinc anys, el seu. La seva versió final em va semblar més agradable que la meva; com a perfumista, la nena té més futur que jo.

La creació immediata dels nostres perfums fou possible gràcies a la màquina construïda especialment per al Museu del Perfum d’Andorra pel Rosendo Mateu, nas de Puig. Diverses escoles, principalment les de Barcelona i Badalona, acostumen a portar els seus alumnes a visitar aquest museu, ja que ofereix una bona manera de desenvolupar la cultura de l’olfacte des de petits. La composició d’olors s’assembla a una composició musical: has de recordar les aromes essencials que t’interessen, experimentar-hi per aconseguir la proporció correcta, i comprovar el resultat.

El museu està situat a l’Avinguda Carlemany, 115, 1a planta, Escaldes-Engordany.

(Publicat el 18 de setembre del 2010 al Fòrum.ad)

La truita de patates

Tinc un amic que escriu molt sobre els petons. Fins i tot em fa enveja i cada dos per tres m’entren ganes de fer columnes amb petons. Petons de dia, petons de nit. Petons de mel, de sucre i de xocolata. Abans que se m’indigni en Jordi (en Jordi és el meu home), us dic ràpidament que amb l’autor mencionat no ens hem fet mai cap petó (a part dels dos petons de salutació, a les galtes), ni tenim absolutament cap projecte de fer-ho com a mínim en els pròxims cinquanta anys. Cent anys. Posem-ne cent cinquanta. Tot i que és un bon home i té una veu perfecta per fer ràdio, no el veig com a candidat a esdevenir el meu amor clandestí. Però trobo que escriu molt bé.

Es tracta de columnes “estil faula”, com les d’Isop o La Fontaine, una tècnica poc usual en el camp de periodisme d’opinió. Són, diguem-ne, relats que il•lustren una idea concreta, que es fa evident a la conclusió. A la primera part de la faula els protagonistes són la gent del carrer, i a la conclusió són gairebé sempre els polítics. Així veiem a les persones “normals” (o, si voleu, “ordinàries”) i els fets de la seva vida quotidiana, com a coses eternes, divertides i entranyables, mentre els poderosos (o els rics, o els famosos, o els mateixos periodistes; en fi, persones poc anònimes, fàcilment recognoscibles) són criticats en la seva funció de constructors de l’actualitat. L’actualitat que, més sovint que no, resulta lletja.

Per exemple: per començar, explica una història d’amor de personatges inventats o “generalitzats” (vull dir que moltíssima gent es pot imaginar al lloc dels protagonistes), i acaba amb un comentari sobre una decisió política que els podria repercutir. Al començament de la lectura no saps gairebé mai com s’acabarà. De la mateixa manera que als faules dels clàssics, es tracta d’un exemple de la literatura moralista (hi ha els bons, els dolents, i els bons haurien de guanyar mentre que els dolents sempre descobreixen la seva estupidesa), i la lliçó ètica, estètica o didàctica se salva de ser avorrida per un mitjà clàssic: la comèdia. En Gabi té el rècord de les columnes amb què més he plorat de riure. Tot i que es tracta del riure que naix, com deia el clàssic, de les llàgrimes que pel món resulten invisibles (una imatge molt poètica i força rebuscada, però ja m’enteneu, és un riure que naix de la consciència que la realitat és cruel), és divertidíssim. Sovint no estic d’acord amb el que opina, però sempre fa pensar. Considerant que vivim en un moment històric quan, com en qualsevol moment històric que he arribat a estudiar, no es pensa gaire, és un luxe. Diu les coses clares. Quan no estàs d’acord amb ell, entens exactament per què.

Suposo que us comenceu a demanar el per què del títol de l’article. Doncs bé, és perquè va anomenar el seu llibre, publicat per Edicions del Diari d’Andorra/ Premsa Andorrana, “Veu, vot i truita de patates”. La truita, busqueu-la al llibre. Jo l’he comprat i val la pena. Encara estic rient d’alguns dels fragments. I naturalment, llegiu les columnes setmanals del seu autor, Gabriel Fernàndez, cada divendres a la última pàgina del Diari d’Andorra.

(Publicat al BONDIA el 15 de setembre del 2010)

Els suïssos

Els suïssos són, per a nosaltres, el que Tiffany deu haver sigut per a Tous: la barreja d’una inspiració aprofitable i una fita eternament llunyana. En una gran part de la història dels nostres èxits econòmics hem fet publicitat de les coses disponibles a Andorra com a les “de bon preu”, mentre els suïssos venien les coses suïsses com a cares i “d’alta qualitat”.

Els suïssos són mestres de posicionament al mercat. Tots els productes suïssos es consideren bons. Què coneixem, per posar-vos un exemple, de noruec, o, diguem, d’hongarès?.. Deu ser que en coneixem ben poca cosa, perquè a mi, ara mateix, no se’m acut res de res. En canvi, de Suïssa, mil coses. Els xalets. Les navalles. El formatge. La xocolata calenta amb nata. I més xocolata. Els rellotges. Els bancs i els banquers: tanqueu els ulls i imagineu-vos un banquer suís. Se us presentarà com un senyor impecablement vestit, puntual, discret, amb l’aire d’autoritat i respectabilitat insuperable. La part interessant d’aquesta imatge, que em ve a la ment sense el més mínim esforç, és que no he vist un banquer suís “de veritat” mai de la vida. No sé per què me’ls imagino així. Potser els reprodueixo d’alguna pel•lícula de James Bond. Potser en realitat són diferents. Però ¿oi que esteu d’acord amb aquella imatge que us he descrit?.. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suec.” No acaba de convèncer. “Et presento al meu amic, el Sr. Tal, és un banquer suís”. Impressiona. A mi que m’expliquin com s’ho han fet, perquè és per prendre’n apunts.

“He estudiat a Dinamarca” no provoca admiració especial. Ja pot tenir els 37.000 estudiants la Universitat de Copenhagen: la idea de fer-hi la carrera es percebria, com a màxim, com una exòtica manera de fugir d’un sistema educatiu per nosaltres més tradicional. Ara bé, “he estudiat a Suïssa” és completament un altra cosa. Sigui pastisseria, sigui economia, sigui filosofia política, tenim la sensació que “els suïssos sí que en saben”. Les seves muntanyes i els seus llacs, la seva bandera i les seves ciutats, els seus caramels i els seus trens, tot és emblemàtic. Un congrés a Suïssa sona a un afer seriós. Una organització amb la seu a Suïssa s’aproxima a les Nacions Unides, la Creu Roja i l’Organització Mundial de Comerç. L’uniforme de la Guàrdia Suïssa del Vaticà recorda, diuen, l’esplendor de les antigues corts. Fins i tot les vaques semblen millors si són suïsses.

El Pacte Federal data de 1291, però els suïssos són multilingües i eclèctics; si mai canten, encara no he descobert el què. No és que tinguin un idioma suís, un immortal teatre suís o una gran literatura suïssa (jo sempre havia pensat que Rousseau era francès). No tenen la “Suïssa, una, gran i lliure”, tot i que suposadament són “un per a tots i tots per a un” (Unus pro omnibus, omnes pro uno), una mica com els mosqueters de Dumas. No moren per “la mare Suïssa”: com a mínim des de fa uns dos-cents anys. Tenen pocs fills i reben molts immigrants. No van donar dret de vot a la dona al nivell federal fins el 1971; no han volgut ser membres de la Unió Europea. Tenen un cap d’Estat col•lectiu que és un consell de set membres elegit cada quatre anys, i des de fa un temps s’han aficionat als referèndums. Però una de les coses que han pogut aconseguir, dins de les nostres ments que els visualitzen, és ser veritablement suïssos, sense copiar a ningú ni assemblar-se a ningú.

(Publicat al BONDIA el 25 d'agost del 2010)

Tu ja m'entens

Hi ha un típic somriure maliciós que et treu de polleguera cada vegada que se’n dóna el cas. “He anat de vacances a Cuba.” Vet aquí el somriure maliciós. Potser hi feies un curs de jazz, a Cuba: és igual. La noció de “vacances a Cuba” implica una connotació de turisme sexual per a la grandíssima part de la població. “La meva dona és russa”. Somriure maliciós equiparable amb l’exemple de les vacances cubanes. Ja pots explicar que l’has conegut a Andorra: només et servirà per rebre el segon somriure. “Guaita què bé: i què hi feia, a Andorra?” – “Treballar”. Un somriure molt comprensiu: - “Quina casualitat. Treballar de què?” - “De professora d’idiomes.” (poso el meu propi exemple) – “Mira quines coses. Una professora de llengües russa a Andorra.” I no et desfàs de somriures maliciosos en tota una dècada. Això et passa quan la teva vida presenta un encreuament accidental amb els tòpics
existents. Si haguessis anat de vacances a Viena i t’haguessis casat amb una finlandesa, no et passaria res de l’estil. Que no hi havies pensat? Doncs ets una presa fàcil. Aguanta’t i somriu amablement.

- I a mi, - em dirà l’amable lector, - què m’importa aquesta història?.. És fàcil i senzill: hi ha un tercer maliciós somriure. Imagineu-vos una colla de milionaris al seu iot al mig del Carib. “I tu, on tens els teus diners?” “A Andorra.” Vet aquí el somriure maliciós. “Guaita què bé: diners a Andorra.” Ja pots explicar als cotertulians que tens una relació excel•lent amb la hisenda, tots els documents en regla, i has escollit la teva banca andorrana perquè et dóna les millors condicions i el millor servei. No et desfaràs dels somriures comprensius: “Ja t’entenc, ja t’entenc: les millors condicions.”

Com es canvia d’imatge, sense deixar de ser qui ets? Com gaudir de les avantatges que t’ofereixen els tòpics, havent après a viure amb el seu costat dolent? No en tinc ni idea. Probablement val la pena. Jo sé de què us estic parlant: el meu home està casat amb una russa. També s’ha de dir que ha anat de vacances a Cuba. Dues vegades.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra l'1 de setembre del 2010)

Alegria

Les filles de la Josefa, les que jo conec, totes tenen la mateixa veu, totes la mateixa entonació. Dels fills, dels homes, no en conec cap. Les dones tenen els cabells arrissats i canten juntes, canten cançons de la seva infància que escrivia el seu pare, les cançons que deien que eren quinze germans – després, en van néixer tres més. Filles d’una de les famílies més grans que hagi viscut mai a Andorra, parlen de la Josefa amb una tendresa que s’encomana: “La meva mare, té una gràcia!”

És veritat. La primera paraula que ve a la ment quan comences a parlar amb la Josefa és “alegria”. Aquesta és la sensació que es té quan parles amb tots els que saben que no han viscut en va. És una d’aquelles persones poc comuns que viuen la vida amb sorpresa i passió. “No sé ni llegir ni escriure,” comença ella. “He parit 23 fills”. Ella i el seu marit venien d’Andalusia, però a la seva terra natal no hi havia feina, i van arribar a instal•lar-se a la Seu d’Urgell. Ella era xurrera, d’ofici, d’una família de xurreres. “Com és que n’heu tingut tants, de nens?” pregunto. Em mira, feliç: “És que jo m’hi quedava en un no res...” Són flors de la seva vida, tots els divuit, tots els vint-i-tres, incloent-hi aquells qui s’han mort. Tenir molts fills és una benedicció de Déu. Són la única, la més fiable garantia de la permanència del nostre ésser. És el que va dir Déu a Adam i Eva en posar-los al mig d’un paradís, precisament això: que es multipliquessin. És el que va prometre a tots els seus profetes com a la única i més fiable recompensa de la seva fidelitat: tenir continuïtat. Mare d’una sola filla viva, la miro amb enveja. El que importa és la família. Les paraules se les emporta el vent.

Em mira, emocionada pels records. “Però que li explico jo de la meva vida, si no he fet més que tenir fills i treballar?” Les tres filles més grans tenien cura dels més petits. “Venien els seus cosins, i em demanaven: “Deixa-les, tieta, que vinguin amb nosaltres!.. I se’n havien d’anar, perquè les seves cosines no podien sortir a jugar, i marxaven plorant, perquè eren petitets..” Tenien un pis molt petit a la Seu d’Urgell, i no hi cabien tots, fins que el pare va tenir la idea d’escriure a Franco per demanar-li que els donés un lloc per viure. Els companys de feina se’n reien: “Estàs sonat, Antonio, veuràs com t’agafaran i et tancaran a la presó!” Però va tenir el coratge d’enviar la carta i poc després, va arribar la resposta: el generalíssim els donava la casa més gran que hi havia a la ciutat: l’edifici del convent. Era a prop d’allà on havien viscut abans. S’hi van instal•lar de seguida, i hi van viure uns deu anys fins que es van traslladar a Andorra. “I ens van donar un hort, i el meu marit el va sembrar. Aquella casa tenia fins i tot una piscina per als nens, perquè era com un col•legi, això.”

“Jo tenia molts fills, però un marit molt bo, que treballava i no descansava, perquè no podia descansar.” Treballava en les feines més dures, perquè aquelles eren les més ben pagades, però eren perilloses per a la salut. Els anys de treball a la bòbila li van fer perdre els cabells i les dents. Després de treballar, en sortia amb els pantalons encongits de la calor. Els companys l’estimaven molt perquè era molt bo, i els ensenyava a llegir. Ho va aprendre ell, tot sol, i ensenyava als altres treballadors: per això, tenia una habitació petita a casa, amb una pissarra. “Tenia quatre o cinc amics, i li deien: ‘Et donem el que sigui, però ensenya’ns a escriure... I els ensenyava”.

Un dia Antonio va anar a pescar i va veure una joguina al riu. La va voler pescar, per portar-la als seus fills que no en tenien gaires, de joguines. En treure-la, va veure que no es tractava de cap joguina, era un nounat mort. Quan el va portar a la policia, els oficials van sospitar d’ell perquè tenia molts fills, i el van tancar a la presó. Un oficial es va presentar a casa seva per interrogar la dona, qui el va rebre amb una panxa enorme i a punt de donar a llum, i amb un bebé en braços. Era absolutament impossible que el nounat ofegat hagués estat seu... “Sort que estava embarassada!” explica la Josefa. Si no, a l’Antonio, no l’haurien deixat anar... i ell només volia agafar una joguina per als seus fills.

A la casa on vivien abans, no tenia aigua ni comoditats modernes. La Josefa m’explica com ella anava a rentar la roba al riu, “i havia de portar quatre o cinc fills, amb la meva galleda al cap i un bebé a la panxa, i la galleda la portava plena de roba, i “allà hi havia putes, i les feia gràcia ajudar-me, perquè les putes no tenien fills, i m’agafaven els nens i els rentaven, i eren molt amables...” “Les altres dones potser no volien fer-se amigues de les putes, per a que no es pensés malament d’elles, i jo, com que tenia tantes criatures, no m’importava... Jo regalava la meva roba, que ja no necessitava, a les putes velles, que ja eren velles i no podien guanyar-se la vida; em feien tanta pena.” Recorda a molta gent que li ajudava, a una senyora de Barcelona que la va veure al passeig i li va voler ajudar, “com que jo tenia tants fills”, i a un famós torero, El Cordobés, que els va enviar una televisió, des de Madrid, “perquè els nens poguessin veure les seves corrides”.

És una vida fascinant, plena de penes i alegries... No hi ha amor més gran que l’amor d’una mare, i havent-ne tingut 23, s’ha fet tota amor. Recordo una cançó castellana que vaig aprendre fa molts anys. Deia que hi ha un perfum que raja de les escletxes de les roques. La pedra té una ànima bonica. Del seu patiment, li naixen flors.

(Publicat al BONDIA l'11 d'agost del 2010)

Cor d'ambre

Hi creieu, en la vida secreta del cor?.. Aquells que escrivim o dibuixem com a mode de vida, gairebé no en tenim. Portem els nostres cors a les nostres mànigues, com diuen els anglesos: tot un brodat detallat de cavitats i venes. Ja gràcies si no traïm els cors dels altres. Els nostres cors són transparents, o com a mínim, translúcids, amb un grau d’opacitat semblant al de l’òpal o l’ambre. Només necessiten un raig de llum, solar o elèctrica, per a que tots els seus defectes acabin descoberts. Si, a dins, tenim bombolles d’aire, mosques o formigues dissecades, o altres objectes forans i propensos a provocar la curiositat de l’amable públic, som encara més interessants que els altres trossos de roca o resina fossilitzada més uniforme. Les inclusions que ens són pròpies, ja siguin orquídies, gotes d’aigua o papallones, ja siguin cucs, termites o escorpions, ens confereixen bellesa. Són una part visible de nosaltres, educativa per a nens i adults, atractiva per a coneixedors, i a sobre, una valuosa font d’informació per a científics. Si es pot pensar, en ocasions, que tenim cors de pedra, són unes pedres veritablement precioses, pedres de color mel, d’origen orgànic i estructura amorfa, dures, però fràgils i diàfanes.

Però miro l’altra gent i m'ho pregunto: ¿quantes vides tenen? No vull saber en què consisteixen les seves vides secretes, si és que en tenen, només em pregunto: ¿n’hi tenen més d’una? ¿Són fets d’una sola peça, o bé distingeixen entre una vida pública, real i evident, i una de privada, amagada, imaginària, la vida íntima i misteriosa que ens enlluernaria o ens espantaria, si l’arribéssim a conèixer?.. Imagineu-vos, que per atzar, per falta de cura, per negligència total i absoluta, podeu agafar un torn equivocat i caure de ple en la profunditat de l’ànima de l’altre. Us hi trobeu, no hi ha tornada a voluntat, aneu caient i relliscant, us hi etziben rocs, la llum us deixa cecs, i us gelen dues pors: la por de l’experiència i la por de que s’acabi. No perquè no us el mereixeu, aquest viatge: la gràcia de la confiança es dóna gratuïtament, sincera i immerescuda. És perquè es tracta d’un miracle que es cova, naix i creix a porta tancada, només fins a un cert punt accessible als altres éssers humans.

Per què intentem explicar-nos?.. De què ens serveix fer saber als nostres pròxims i no tan pròxims la nostra visió de nosaltres mateixos?.. Sabem que existim perquè és de sentit comú, perquè ens percebem com a existents. Però també emmirallem tots els que ens acompanyen – la “construcció social de la realitat” és una de les realitats que menys dubtem. L’amistat que ens donen ens transforma. ¿De què ens ve, aleshores, aquest desig d’explicar-nos tal com som?.. ¿Per què volem que ens entenguin?.. ¿Per què volem que ens estimin?.. ¿I per què, per què, per molt que siguem part de la societat que ens forma, hi ha ulls que ens obren móns llunyans, hi ha vides que resulten ser capses sense fons, amb doble fons o triple fons, amb fons d’abisme i misteri, per què hi ha gent que va i resulta ser capses plenes de secrets?..

(Publicat al BONDIA el 4 d’agost del 2010)