El camaleó, l'esperit del poble i els tresors amagats

Fa fred al carrer, i ambdues hem vingut amb jerseis de llana, abrics d’hivern, bufandes i barrets. Entre les caixes nadalenques del despatx de l’UNICEF, la Lydia Magallon crea un ambient de casa. La seva conversa em dóna seguretat: és un tret habitualment característic de les millors directores d’escola, un heretatge d’anys de magisteri.

És característic de les dones que han fet un camí important a la vida política i social andorrana que sempre que comencem amb el tema polític m’acaben parlant de la família, i sobretot dels nens, com a referent i centre de la seva vida. No és que els homes se n’oblidin: els homes mencionen la família com un element addicional d'estatus, de seguretat; els que poden agrair a l’esposa la cura excel·lent de la llar i dels fills, ho agraeixen quasi felicitant-se que no tant sols són hàbils com a polítics o artesans, sinó també prudents i curosos en la tria de la guardiana i administradora de la casa. Les dones no ho fem igual: agraïm el seu suport com si no ens l’haguéssim merescut, com si fos un gran petit miracle que amb tota la nostra activitat en l’àmbit de la vida social, els nostres fills ens estimen, els nostres companys sentimentals ens comprenen, no hem defraudat als nostres pares, i gràcies a la família, ningú ens retreu el fet de ser com som. Per a nosaltres, tenir la família que tenim no és tant sols una prova de ser dones amb sort, és la sorpresa eterna d’ésser estimat.

A la vida social, no tenim un estereotip a seguir, ens l’hem de crear sobre la marxa. Introdueixo el tema, i la Lydia Magallon m’explica que les dones no tenim estereotip, som camaleòniques, que ella sempre canvia la imatge, fins i tot els cabells, i la gent de vegades no la reconeix abans que comenci a parlar, però ella pensa que no val la pena sempre ser igual, s’ha de ser distinta. Amb vestit de gala o amb botes de muntanya, la vida és un seguit de papers que juguem, i s’ha d’adaptar al paper del moment jugant-lo amb sinceritat, sempre creient que allò que fas, el paper que has pres avui, és la teva veritable essència. Si no t’ho creus, ningú s’ho creurà.

Considera que com a norma general, les dones no necessitem deixar un rastre visible de la nostra presència, poder o capacitat excepcional en el registre de fets escrits o l’entorn físic de la parròquia: en concentrem en el fet d’assegurar que les persones ajudin a si mateixos conjuntament, que la gent faci pinya i aconsegueixi ser més del que serien per separat. Per a ella, el projecte d’Agenda Local 21 va ser una d’aquestes experiències de trobar el que ella caracteritza com a tresors amagats. Amb l’ajuda dels coordinadors del Comú, es formaven grups de gent de la parròquia que venia a parlar, a dir la seva, a participar. Creu que som un país de pocs “ismes”, de poca participació. L’associanisme no hi té tant èxit com a Catalunya. Hi ha moltes associacions, però totes les porten les persones comptades de les juntes, no som un país de grans aglomeracions de persones amb interessos semblants.

El nostre lema, curiosament, és que la força unida és més forta. Sembla que la gent se n'hagi de convèncer, que els pensadors, com els que han fet la Constitució, vulguin centralitzar els esforços contràriament a l’esperit del poble; em diu que si seguíssim l’esperit del poble, hauríem de canviar la Constitució fent-la federal. L’eterna contradicció entre les bones intencions dels reformadors i la forma de pensar existent fa del treball de polític local més obra de diplomàcia que als altres llocs del món.

Miro la Lydia Magallon i notant un evident do d’organització, la seguretat i elegància tranquil·la (d’on la treuen, tots els que treballen per les causes humanitàries, aquesta elegància?), sento, potser més de l’habitual, la impossibilitat de conèixer-la amb dues hores, la probabilitat de no tornar-la a reconèixer al trobar-nos de nou en un altre ambient. Tot i així, només seria al primer moment: em veurà la cara, la sentiré parlar, i pel to mesurat i agradable, la coneixeré.

L'oda a l'arxiu

Tinc una visió molt romàntica dels qui treballen als arxius. Com més tradició escrita presenta un poble, menys memòria col·lectiva inconscient sembla tenir. La tradició escrita substitueix la tradició oral, i els seus guardians ja no són els més vells i experimentats ciutadans o ciutadanes: són els professionals armats amb la paciència i la tecnologia. Són ells els qui ressalten els borrosos contorns de les petjades més o menys aleatòries de les velles èpoques. Tot i no ser els ancians del poble, la seva ocupació té un cert aire de misteri, gairebé sacerdotal: són les persones que fan perdurar el passat. Són “conservadors” siguin quines siguin les seves idees polítiques i procedència familiar. Les bates blanques dels metges d’antics manuscrits m’infonen respecte. Treballen amb el cos de la nostra memòria; li són necessaris per mantenir la bona salut.

Hi ha vàries maneres de desafiar el temps. Hi ha qui es refugia a l’interior d’una obra d’art i deixa que el seu cos físic continuï el camí de la rutina diària, ignorat pels indiferents, subtilment qüestionat pels pròxims, lliure en el seu bell amagatall. Hi ha qui amplia les fronteres del present poblant-lo amb una riquesa singular de fets i esdeveniments, i viu tres o quatre vides en un únic trajecte del destí. Hi ha persones que per equivocació o tossuderia avancen el seu temps i ens ensenyen el camí del futur, adorats i incompresos, en solitària desesperació. Tanmateix no hi ha ningú que desafiï el temps amb més precisió rutinària i disciplinada que una persona que decideix consagrar la seva vida al manteniment del passat.

Aquell que somnia els clars laberints del passat és tant “lliure de la metàfora i el mite” com el científic que enginya el futur. El manteniment del passat dóna el contrapès necessari a la fabricació del futur. Res no surt d’un no-res. El restaurador que labora al seu taller obrint els vells pergamins, omplint els espais buits dels documents antics amb paper i sentit, assegura la continuïtat de la història. A l’igual que tota la investigació científica que es porta a terme avui dia, el treball de l’arxiu necessita un pressupost adequat per realitzar els seus projectes.

Si els seus recursos es retallen al mínim, tal i com ha passat els últims anys, els professionals segueixen treballant amb la mateixa il·lusió i vocació de sempre. Ara bé, si el pressupost no permet tirar endavant amb projectes concrets, aquests projectes s’ajornen. El progrés de la ciència d’avui dia depèn en una part molt gran dels aparells tecnològics i del finançament apropiat, i de la possibilitat de creixement professional i formació específica que es dóna als tècnics. Avui, més que mai, cap de nosaltres és una illa aïllada.

Qualsevol arxiu nacional és una mena de temple del coneixement; els nostres fons històrics contenen la clau de la nostra identitat. L’Arxiu Nacional d’Andorra és una institució relativament jove. Nascuda l’any 1975, és un any més jove que jo. Resident a Prada Casadet des de l’any 1985, no té prou espai per albergar els seus fons còmodament.

Passejo pels vells passadissos i, tot i que vaig ser contrària a la idea del projecte Gehry (mai no he pogut imaginar un edifici del genial arquitecte canadenc al bell mig d’Andorra – ara amb més fonaments que mai), fins a un cert punt m’entristeix que un cop començat el projecte, un cop fets tots els informes i treballs preparatoris necessaris, no s’hagi fet realitat. Esperem que el nou projecte arrenqui aviat i combini la dignitat dels propòsits amb un cost assequible.

Els tècnics em descriuen el contingut dels dipòsits d’aquest arxiu com “un quilòmetre lineal de documentació històrica”. Es troba en armaris compactes, i el càlcul de la seva extensió aproximada es fa per lleixes de documentació. M’expliquen que quan, fa uns sis mesos, el 9 de juny passat, es va organitzar la primera Jornada de Portes Obertes de l’Arxiu Nacional, molts visitants es van sorprendre gratament del que s’hi pot trobar i de la llibertat d’accés que es té als seus fons.

Esperem que aquests fons serveixin en un futur no gaire llunyà a tota una sèrie d’investigadors curiosos. Tenim un entorn adequat per dur a terme una investigació històrica digna. Utilitzem-lo i que no ens abandoni la central de les tres passions tan ben definides pel vell Bertrand Russell: acompanyada per l’ànsia d’amor i la compassió pels altres, la cerca del coneixement.

(Publicat al Fòrum.ad l'11 de desembre del 2009)

L'albatros

Per una certa afinitat d’interessos literaris, m’he fet gran amiga de la generació decebuda. Ja me’n havia fet amiga a Rússia, quan jo tenia quinze anys i ells arribaven als trenta. Encara no cremaven els llibres que els havien fet perdre el temps amb l’embriaguesa de les il•lusions, però ja eren remarcables per aquella mirada característica dels elegits per canviar el món, per una certa elegància de caire progressista, aquelles xaquetes de protesta contra la burgesia i sabates fetes per ser adquirides pels reformadors en potència o fins i tot pels reformadors de veritat.

Recordo aquelles tardes amb profes d’història, amb la lectura de François Villon i Stephane Mallarmé; ells amb l’expressió dels que havien vist el món i els seus paranys, jo amb cara de curiositat espantada, ansiosa d’assabentar-me dels perills de la vida al nivell teòric per estalviar-me la pràctica de les decepcions. Sóc un individu que sempre evitarà tot risc que es pugui evitar; aquesta particularitat em convertia, ja d’adolescent, en admiradora llunyana del coratge inspirat. Aprenent de memòria les línies de Baudelaire, em feia de més a més antidroga (fins a la data d’avui, mai no m’ha temptat cap tipus d’estimulant perillós, si exceptuem l’alcohol i la cafeïna), de més a més prudent i incombustible.

La meva generació ha sortit cautelosa. La nostra adolescència va coincidir amb la mort o l’ajustament dels ideals dels nostres amics i mentors, i vam aprendre a respectar el pragmatisme, a donar les gràcies i a demanar perdó per si de cas, a suposar la possibilitat de ser culpables sense tenir cap sentiment de culpa, a respectar el perill sense ser-hi atrets. Vam créixer amb la idea que és possible que no tinguem raó, que no siguem els millors, que els nostres càlculs resultin equivocats. Defensem el nostre punt de vista amb tota la seriositat de l’anàlisi calculada, preparats per adaptar-nos a la realitat si no l’havíem entès correctament. La vida no ens enganya, som nosaltres els qui ens equivoquem, posant-hi passió, interès i ànims de guanyar o perdre.

Miro als ulls de la generació decebuda, i a la distància, faig un gest com si ens toquéssim les mans. Es van educar com a gent de vol alt, i des del meu punt de vista han fet coses interessants i dignes d’admiració, però els parlo d’això, i d’allò, i d’allò altre, i sento la presència de les ferides gairebé tancades de les ales tallades a ras. Em sento un pingüí mirant un albatros (recordeu aquell poema de “Les flors del mal”?

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.)

Potser les seves ales de gegant no els deixaven caminar per la terra dels pingüins.

(Columna publicada al BonDia el 9 de desembre del 2009)

La vida és dels atrevits

La presentació del llibre de Jaume Riba “Vol de dia”, al Teatre Comunal de la Massana, va ser un acte multitudinari. La sala de 300 persones estava plena de gom a gom, hi havia espectadors asseguts i de peu, alguns van marxar sense poder veure res perquè no hi cabien. Per petició popular el vídeo de la presentació del llibre es tornarà a projectar el 20 de desembre a les 17 hores, al mateix lloc. Us recomano ser-hi, és un curtmetratge espectacular. Les fotografies del llibre “Vol de dia” vistes amb música, en una pantalla gegant, acompanyades com sempre pels textos de Dúnia Ambatlle, fan una impressió difícil d’oblidar.

Els paisatges de Jaume Riba habitualment representen els llocs que li són verament familiars: són retrats de gestos característics de la naturalesa estudiada, la mímica de les cares d’Andorra apreses de memòria. Els paisatges de “Vol de dia” es podrien adequar a expressions que ha observat poques vegades, i la seva relació amb ells es diferent. El cos estimat del seu petit país vestit de gala i vist des de dalt se’ns presenta menys desprotegit de l’habitual, més majestuós, més teatral i fantasmagòric. Més espectacular, menys íntim. Més perillós, menys casolà.

“Vol de dia” és un regal de Nadal perfecte, representa la nostra casa tal i com voldríem que la veiessin els nostres convidats. No són les nostres petites pors, arrugues i esquerdes. És la glòria dels nostres cims, la multicoloritat de les formacions geològiques. Hi veiem isards i esquiadors, cascades elegants i rierols en forma d’arbres. Les ombres, les neus, les pedres de tartera semblen sembrades en un lloc idoni per enlluernar el turista somniador. Els espais es perceben com a enormes, vistos per una persona petita, lliure i voladora.

Volar en helicòpter segons a quins llocs és perillós. Volar amb boira és més perillós encara. És car, és cansat, és una bogeria. “Però com t’hi has atrevit?”, li pregunto a Jaume Riba. Em diu la veritat: “Perquè la vida és dels atrevits.”

Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 9 de desembre del 2009)

L’escultura de Katharina Fritsch

Els contes de fades s’han fet realitat. Mireu l’escultura Rei Rata – una múltiple visió de rates gegants de color negre o gris fosc, dues vegades més grans que nosaltres.... Les seves proporcions són perfectes. Potser la mida també ho és. És el Rei Rata del Trencanous – té l’art de màgia, i m’ha empetitit. Les construccions escultòriques de Katharina Fritsch són mitjans perfectes de construcció de l’espai. La combinació de la imatge i la textura produeix l’emoció profunda. El seu món té efectivitat. M’hi reconec. El seu malson és el meu malson.

Katharina Fritsch investiga la dualitat dels museus i els espais públics. L’any 1990 Giorgio de Chirico (Sculptures, furniture and generals) parlava del desavantatge que adquireixen les escultures pel fet de trobar-se en un pedestal, i de l’interès que adquiriria una escultura que es trobés asseguda en una butaca al mig del nostre menjador. Aquestes idees han aconseguit trobar el camí a l’art. Katharina Fritsch ens aproxima les seves visions de la manera que aconsegueix trencar l’ordre habitual dels museus tradicionals, i ens comunica una inquietud força semblant a la que ens provocaria una estàtua d’un home rentant-se les dents al mig del nostre bany un diumenge al matí. Una aparició fantasmagòrica trenca la rutina. La percepció del temps i de l’espai es troba desgastada. La realitat està sent qüestionada. Dubtem si les coses tal i com les veiem són el que semblen i volen semblar. L’estàtua és l’observador que observa a l’observador que l’observa, un personatge del teatre de la vida tan vàlid com nosaltres, o potser més vàlid que nosaltres mateixos, un personatge que ens jutja i ens avalua.

Els animals i insectes de Katharina Fritsch tenen una intensitat i personalitat més pròpia d’humans, i els seus humans semblen replicants o maniquins. Els límits convencionals i les característiques del cos i de la ment estan qüestionats per igual.

Katharina Fritsch va representar Alemanya a la 46a Biennal de Venècia. Viu i treballa a Düsseldorf. Una exposició força completa dels seus treballs es paot visitar a Deichtorhallen Hamburg des del 6 de novembre del 2009 fins al 7 de febrer del 2010.

(Publicat al Butlletí de la Universitat d'Andorra núm. 53 http://www.uda.ad/images/stories/butlleti/ecomuda-11-2009.pdf)

Els quadres d'ànima pura

L’univers artístic de Maria José Filella Muset és acollidor i càlid. Els quadres exposats a la galeria “Art al Set” il·luminen la tarda. Li agraeixo les taques de colors que els omplen. Se’ns hi presenten espais mediterranis farcits de moments de felicitat. Són quadres que adoptaries alegrement i tractaries amb tendresa.

Des de fa ja molts anys, mai no treballa amb model. Fa uns apunts a l’aire lliure que li serveixen d’inspiració per elaborar els quadres i ajuden a perfeccionar la tècnica del dibuix. El resultat final és molt distint dels apunts inicials, tan distint com poden ser distintes les petites seqüències de notes i uns complets concerts simfònics.

Els seus paisatges i els homes que els habiten s’apropen a l’espectador a una distància prudent. Són quadres amb una ànima de nens que senten curiositat per nosaltres. Dolços intrusos, ens miren amb ulls ocults. Davant d’ells, mai no faries cap dolenteria. Trist i indigne seria l’home capaç de decebre un quadre d’ànima pura.

“Port de Maó” és el meu preferit. L’artista, ella mateixa, no té preferència especial per a cap quadre en particular: un cop acabats, ja viuen la seva pròpia vida. La seva vida, però, emmiralla la personalitat de la seva autora: són quadres que et respecten.

Són quadres que contenen una mirada encara sorpresa de la dona que un dia va descobrir la forma de compartir el seu món – amb l’ajuda dels mestres, de la seva mare, la pintora Maria Carme Muset, i del genial i excèntric Josep Martínez Lozano. Guarda un sentiment especial pel pintor terrassenc amb qui va compartir anys de treball al taller i discussions apassionades. Explica – amb un somriure – com el seu vell mestre utilitzava la provocació i ironia. Els comentaris que feia Josep Martínez Lozano no criticaven colors i ombres, les proporcions i la perspectiva. Criticaven la forma de ser de les creacions artístiques, la seva postura de cara a l’espectador.

L’estil elaborat per Maria José Filella Muset és en una gran part el resultat dels anys de col·laboració i conversa amb Josep Martínez Lozano. Pintaven en el mateix taller, un cop per setmana, i és sorprenent veure que la tècnica dels dos pintors – tot i ser ella deixebla seva – és molt distinta. Jo mai no diria – almenys basant-me en l’exposició present - que els treballs de Filella Muset són una continuació lògica del que feia Martínez Lozano. Fins i tot al nivell emocional són distints: la passió desbordant de Martínez Lozano, la “sensualitat” de les seves aquarel·les i la “sexualitat” característica dels seus olis – segons les seves pròpies paraules – no han trobat camí al món disciplinat i pulcre de Filella Muset. Martínez Lozano s’imposa i et conquesta impetuosament. Filella Muset fa un pas enrere i et convida a seguir-la. No és un món de joguina, és real, però no es percep com a tràgic, no és amenaçador, no et fa mal. És còmode, és tendre, convida a reposar.

No és una dona de moltes paraules – és una persona de pinzellades eloqüents. Els seus quadres de colors càlids ens conviden al món interior de l’artista sense deixar-lo totalment al descobert. La tècnica ve, en una gran part, de la tradició impressionista. Jo hi faria un petit paral·lel amb un dels grans artistes del passat que l’autora admira – Sorolla -, no perquè hi vegi una gran influència seva, sinó perquè la sala on es troben es transforma omplint-se de llum. És una llum que ens és forana – aquí, a Andorra, és molt distinta – però no per això ens atreu menys.

Les cares dels personatges d’aquests quadres no es distingeixen, no se sap qui són, formen part del paisatge, estan a l’ombra. Potser d’allà ve el nom de “insinuacions” que els ha volgut donar. Fins el 9 de gener de l’any 2010, a la galeria “Art al Set”, veniu a gaudir d’un racó de món feliç.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de desembre del 2009)

Cara a cara amb la violència

Més sovint del que pensem ser bona persona significa no fer res de molt dolent. A l’àmbit domèstic això pot ser tan simple com no pegar a ningú i tenir present que si un dia (Déu no vulgui) peguem als membres de la nostra família o els insultem, ells ens denunciaran i anirem a la presó.

Diuen que una persona que s’ha trobat cara a cara amb la violència mai no ens explicarà la totalitat d’allò que ha viscut. Per poder-la entendre, ens hem de guiar per les percepcions d’aquells qui n’han patit els danys col•laterals. És complicat. El membre de la família no assaltat directament (i principalment ocupat a limitar la seva participació al conflicte al mínim) moltes vegades confon l’agressor i la víctima. L’agressor i la víctima també es confonen. El mateix agressor es considera víctima. La víctima es creu culpable d’agressió. La combinació d’una situació econòmica més avantatjosa, una força física més important i l’hàbit d’abusar d’estimulants perillosos (alcohol o drogues) és força indicativa del perfil de l’agressor.

Tots, agressors, víctimes i testimonis, somnien amb oblidar els fets dels quals han sigut partícips. Però el camí de l’oblit amaga paranys perillosos. Explicaré – des del meu punt de vista, parcial i incomplet - com entenc els sentiments d’aquella qui es troba de cara a cara amb la violència. En el primer moment penses que no pot ser, que no et tocava a tu, que el destí s’ha equivocat i t’està repartint hòsties per equivocació. Després comences a pensar què podies haver fet per merèixer-ho. Et trobes inadequada, plores quan no toca, crides sense voler. La gent comença a pensar que tens un caràcter difícil. L’agressor, o els agressors, perden la poca consideració i la por de ferir-te que podien haver tingut inicialment. No vols ser víctima i no trobes la manera d’evitar-ho. La violència de gènere, com tots els tipus de violència domèstica, té un agreujant addicional. La víctima – pràcticament sempre – està en una relació de dependència de l’agressor. En depèn: econòmicament, emocionalment.

Una de les estratègies que pot ajudar és la de demanar ajuda professional de seguida. Les actituds violentes són com algunes malalties: si es comencen a controlar als seus inicis es poden mantenir al mínim, però si s’ignoren durant un temps suficient agafen una dinàmica irreversible. Cada vegada que deixes que et peguin, maltractin o abusin de tu, l’agressor es converteix a més a més en un monstre. L’amor no consisteix a consentir en els éssers estimats una conducta inhumana. Tots han de saber, des de ben petits, que aquestes conductes són denunciables.

Hi ha certes actuacions que han d’esdevenir pràctica comú a l’àmbit de la justícia. Quan una persona denuncia el fet de la violència domèstica, s’hauria de poder isolar l’agressor en lloc de desallotjar als agredits. En el cas que es pugui demostrar que ja s’havien donat casos de maltractaments, el delicte s’hauria de poder tractar com a delicte major sense que la denunciant hagués de presentar la denuncia tres vegades. Els agressors menors de 18 anys haurien de poder ser processats pels seus crims sense haver d’esperar que arribin a la majoria d’edat. S’ha de poder aconseguir l’ordre d’allunyament en tots els casos necessaris.

I en el nostre dia a dia, hem de canviar la nostra forma de sentir i de relacionar-nos. No és qüestió d’esdevenir herois, però si acabem el dia d’avui sense destrossar cap vida humana, incloent-hi la nostra, ja hem viscut prou bé. Si no peguem ni insultem, ja complim amb les demandes de respecte. Després vindrà el dia de demà, el demà passat i l’altre, i molts anys de vida digna per a tots. Visquem en dignitat, i protegim a aquells qui ho necessiten. Si no els sabem salvar de tots els mals, salvem-los com a mínim de nosaltres mateixos, del mal que viu en el nostre propi interior. La vida dóna molta feina, però la vivim per a esdevenir millors.

(Columna publicada al BonDia el 2 de desembre del 2009)