Un bon amic es torna boig amb el teatre. Em cita la tragèdia clàssica com si fos la font de versos més habitual del món. Fa paral•lels entre el nostre dia a dia i les obres de Shakespeare. Consumida per un vague sentiment de culpa (me l’hauria d’haver llegit fa com a mínim deu anys), m’he passat el cap de setmana llegint el “Rei Lear”.
L’obra en qüestió és una caricatura brutal de la vanitat humana. Ens ensenya amb quina facilitat se’ns pot manipular a l’hora de jugar amb el nostre amor propi, les nostres pors i el nostre mal geni. Els personatges principals es moren d’una manera sanguinària, havent servit de mostres de passió desmesurada, fidelitat cega o ingratitud flamant. Els bojos, tal com ha de ser, ensenyen el camí als cecs.
Al final de l’obra hi queda poca gent. Els pocs que queden prediquen la seva propera defunció. Un personatge secundari esdevingut rei perquè s’acaben de morir tots els altres possibles pretendents a aquest càrrec pronuncia unes paraules. M’identifico amb elles, i us les citaré tot seguit, en un llenguatge lleugerament diferent de l’original però sense canviar el sentit.
“La trista època que ens toca viure ens mana dir el que sentim. El pes més feixuc se’l van carregar a l’esquena els vells. Els joves no veurem les coses que ells han vist ni viurem tants anys.”
La vida es fa història. Siguem fidels al nostre passat: per molt que ens el poguéssim imaginar distint, és el que és i té les seves coses bones. Tenim un deute de gratitud envers els qui han fet el que els semblava correcte per al nostre present, que fa anys lluïa el nom de futur. Preguem per l’ànima dels morts, donem la mà als que són vius, i fem les paus amb el passat recent, el passat llunyà i el futur incert.
(Columna publicada al BonDia el 28 d'octubre del 2009)
dilluns, 9 de novembre del 2009
Diners imaginaris
Llegeixo el Bricall de l’any 2001: “L’economia andorrana en el canvi de segle”. Arribo a la pàgina 272 i veig que “la introducció de maneres més sofisticades de gestió en les empreses més importants i en el sistema financer estan generant una nova classe d’empresaris més orientats cap al futur, més donats a assumir els riscs de la inversió i amb una mentalitat més d’empresa i de crear les oportunitats que de fer negocis a partir de les oportunitats donades”. Correcte: hem de crear les oportunitats caminant “cap una societat més diversificada i d’un valor afegit més gran en els seus productes”. Queda decidir a quins productes ens referim, i de quina diversificació estem parlant. “Diversificació industrial”, llegim a la pàgina 308. Industrial?..
Faig un exercici teòric: si tingués molts diners, on els invertiria, aquí a Andorra?.. Quin servei, quina oferta faria que la gent estigués més disposada a gastar els diners que guardar-los, malgrat la crisi?.. Ens falta diversió. Quina mena de diversió, per a adults o per a nens?.. Glamur. Falta glamur, desesperadament. Les coses exclusives: l’exclusiu sempre ven en temps difícils. Atenció personalitzada. Astorament, sorpresa, gràcia. Hem de bastir un món que per tota la seva decadència aparent, atregui. Un món on el visitant deixaria els últims cèntims només per haver-lo vist. “L’he vist – pensaria – i ara puc morir”. I que no es mori: que visqui molts anys i ens faci publicitat. Perquè el visitant es pugui sentir realitzat, que vulgui explicar-lo als néts, escriure’n memòries. Per a homes i dones, per a grans i petits. Una fàbrica de somnis poblada de teixidors de somnis, un teatre on tot el que som tindria vida i sentit.
No tinc diners. I tant me fa: tampoc aconsegueixo definir el projecte. La quantitat de teatres de marionetes i cafeteries temàtiques que m’he muntat i desmuntat a la tranquil•litat de la nostra habitació petita, al costat de la família adormida, al so dels galls que canten - a les alçades de Les Bons - a totes hores de la nit.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 28 d'octubre del 2009)
Faig un exercici teòric: si tingués molts diners, on els invertiria, aquí a Andorra?.. Quin servei, quina oferta faria que la gent estigués més disposada a gastar els diners que guardar-los, malgrat la crisi?.. Ens falta diversió. Quina mena de diversió, per a adults o per a nens?.. Glamur. Falta glamur, desesperadament. Les coses exclusives: l’exclusiu sempre ven en temps difícils. Atenció personalitzada. Astorament, sorpresa, gràcia. Hem de bastir un món que per tota la seva decadència aparent, atregui. Un món on el visitant deixaria els últims cèntims només per haver-lo vist. “L’he vist – pensaria – i ara puc morir”. I que no es mori: que visqui molts anys i ens faci publicitat. Perquè el visitant es pugui sentir realitzat, que vulgui explicar-lo als néts, escriure’n memòries. Per a homes i dones, per a grans i petits. Una fàbrica de somnis poblada de teixidors de somnis, un teatre on tot el que som tindria vida i sentit.
No tinc diners. I tant me fa: tampoc aconsegueixo definir el projecte. La quantitat de teatres de marionetes i cafeteries temàtiques que m’he muntat i desmuntat a la tranquil•litat de la nostra habitació petita, al costat de la família adormida, al so dels galls que canten - a les alçades de Les Bons - a totes hores de la nit.
(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 28 d'octubre del 2009)
Per sobre de mil vuit cents
M’agafeu fullejant el llibre “Cerca-temps”; m’hi he perdut per sempre. Perduda a l’Andorra que té un mar de cel, de pedra, de l’aire que il·lumina. Passo pàgines hiperventilant. Estic davant d’un mar de llibre, un llibre de cants de sirena que prometen l’eternitat. Havent-me assegurat que estic lligada a la feina i casa amb nusos d’hipoteca, amb l’ajuda de companys afectuosos, hi faig d’Ulisses, sento la música i ploro, morta de ganes que tot em deixi anar, de perdre’m per sobre de mil vuit-cents, comprar ovelles o robar-les, fer de pastora als prats llunyans per sempre més, beure dels rius, emborratxar-me del vent.
Jaume Riba, fotògraf, posseeix un do qualificable de maledicció, de ser rival dels déus; és indecent capturar tanta bellesa. Deu de ser una mena de famolenc que s’atansa desesperat a tot el que li queda del món, i tot el que toca es converteix en or. El mobiliari del difunt rei Mides, els arbres del seu jardí abandonat, devien produir aquesta impressió en els turistes visitants del seu palau museu. La punyent harmonia dels colors, la gairebé incòmoda dolçor, em fan un mal difícil de suportar, de la mena que a voltes experimentem els impostors de la cultura en escoltar una simfonia, d’aquests que torturen tots els pallassos i irònics davant d’una veritable emoció. Mai no he vist combinacions tan suggerents a la real natura, cosa que em fa sentir culpable: em provoca un sentiment religiós.
Com a interlocutor, té un ritme de monòleg, un ritme de vida, d’una persona madurada a l’Andorra rural, alletada amb els ideals del món més just. Li miro als ulls: jo, adolescent dels anys vuitanta, posseïda de la interminable avarícia de tenir per sempre més, de ser l’estrella ascendent, la promesa del món de xifres útils. Davant de l’hereu de “la cultura de badar”, del pare que cantava l’òpera, la mare exiliada filla de republicans, aspiro l’aire de nostàlgia, i m’ofega tanta llibertat.
Sí: la llibertat m’ofega. Li sento temor sagrat. Per sobre del discurs de la poètica i la política, de la revolució cultural mai ocorreguda, veig una profunditat de camp que desconec, espais oberts, una seqüència de paisatges mai no vistos. Diu que no té un paisatge preferit: pot ser Casamanya, pot ser Madriu, tot el que queda per sobre de mil vuit-cents. Els paisatges d’aquesta alçada són el seu símbol d’Andorra. Parla de les coses que el feien feliç quan Andorra encara no era el regne del qui més té. Tinc les meves dificultats per visualitzar el món perdut pel Jaume Riba: si el dibuixant, en la seva transformació del temps, es pot arrelar en la imaginació, la ironia, la inventiva, el fotògraf paisatgista s’ha de basar en la realitat.
La màgia dels paisatges no pot ser prestada per la vall del costat: s’hi troba, però només la hi troben uns pocs. Un cop trobada, és obligada de ser-hi ara i aquí: no pot haver fotografiat un món perdut de les èpoques passades. Quan em parla de la pol·lució a Andorra, de la qual no en som conscients, de la vida poc agradable de la capital, dels problemes socials que possiblement tindrem d’aquí uns anys, davant d’un home creador de la bellesa no penso ja que el trencament del paradís no ve d’acumular riqueses, ve d’acollir els pobres immigrants. Les meves raons es moren, dissoltes en el desig de creure i admirar.
Com tants interlocutors, diu que no importa l’idioma, importa la comunicació. Havia estudiat a França; la seva esposa és xilena. Diu que tots els humans som iguals; m’ho crec. M’explica els viatges fets amb la seva filla. En sentir-les anomenades, veig les balenes mai no vistes, seguides pels paisatges africans i la fredor de les glaceres.
Fa anys vaig dir que venia a Andorra perquè volia veure el món, i sento com les meves pròpies paraules troben un nou sentit. Veig el món d’Andorra estant, i com un gra de pols, em trobo al seu centre, al cercle de les màgiques muntanyes, al bressol de la natura, voltada per l’orquesta de les constel·lacions, per sobre dels edificis de vidre, al món llunyà, desconegut: per sobre de mil vuit-cents.
(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 19 d'octubre del 2009)
Curiositat
Joan-Marc Miralles té l’expressió de bon humor, d’una mena de benevolència que adquireixen les persones que sempre estan veient, amb els ulls de la seva ment, les fórmules matemàtiques i procediments tècnics. L’hi reconec aquella intensitat de gent que mai no para de pensar, com si estiguessin processant operacions complexes a tres o quatre nivells diferents. Normalment tenen una vida familiar tranquil·la i feliç, no discuteixen mai amb la parella, es prenen els esdeveniments de cada dia amb una certa serenitat i un xic d’ironia. Si hagués de dibuixar algú amb cara de científic, l’utilitzaria de model.
Parlem d’un documental que hem vist tots dos, i pregunto fins a quin punt una sèrie d’imatges acompanyades amb música presenta una obra de divulgació científica. Em respon que es tracta de despertar la curiositat al nivell general en tots els espectadors de totes les edats. Moltes persones no sabran què veuen exactament, però les imatges quedaran a l’inconscient despertant vocacions al nivell científic, de l’enginyeria. El seu discurs em fa un efecte semblant a l’esperat dels documentals. No puc dir que m’hagi explicat la teoria de la relativitat, però per sempre més veuré el món dels objectes inanimats com a dotats de gran sentit.
L’entusiasmen les teories. Es posa a explicar un projecte, i veig les imatges del seu camp d’investigació com a coses més sorprendents de l’univers. La composició física del meu cos, del meu rellotge, dels gossos que no paren d’emprenyar, de la taula del menjador i del cafè a la tassa, al nivell molecular, forma part d’un esquema grandiós. M’explica que cada vegada que volem contestar una pregunta, en trobem deu més, de preguntes. Tot és qüestió d’anar obrint noves vies, descobrir coses que ningú mai no havia pensat veure ni havia imaginat que haguessin pogut existir. Em diu que tots els científics coneixen la naturalesa parcial del coneixement.
Quan era petit, premia tots els botons. Arribava a un hotel amb els seus pares, quan estaven de viatge, i ho havia de tocar tot. Obria els calaixos, despenjava els telèfons. Sembla que la curiositat científica és innata i es fa palesa a la primera infància. Em diu que tenim científics però no sabem quants són i on treballen, ni què fan exactament. S’està fent la recerca en el camp de la biotecnologia, química, astronomia, medicina, història, però no hi ha ningú que coordini tots els investigadors. Em prometo mentalment de trobar-los tots, de veure per un petit moment la curiositat científica dels seus camps.
No som de ciències i de lletres. Oblidem-nos de la trista divisió de ciutadans i forasters. És igual si som homes o dones. Tot el material que ens composa es va crear en el cor d’estels que van explotar fa millons d’anys. Som la petita pols d’estels que reflexiona sobre els estels que ens han creat.
(Publicat a la secció "Oficis i beneficis" del Fòrum.ad el 26 d'octubre del 2009)
dissabte, 21 de març del 2009
Article d'opinió publicar al Diari d'Andorra el 21 de març del 2009
Alexandra Grebennikova
MANIFESTACIÓ
Avui m’assemblo al personatge invisible de l’acudit gràfic del Raül Valls, un botiguer que va empaperar la porta de la seva botiga amb múltiples avisos: “obert” i “tancat”, “obert” i “tancat”, “visca la Constitució”, etcètera, i no es decidia què s’havia de fer. Els vianants comentaven que ell no sabia si s’estimava més el país o la butxaca, però això tampoc no era veritat: el pobre diable s’estimava el país, la butxaca, la botiga, els vianants, els rics i els pobres, i només volia fer el correcte, i no es decidia quin tipus de correcte s’havia de fer.
Jo no és que tingui botiga: no en tinc, però al matí he anat a l’Escale, i a la tarda, a la manifestació en contra de l’obertura de les botigues. Una viva contradicció. Als dos indrets, m’hi sentia vagament fora de lloc. A l’Escale, perquè em sabia greu comprar. A la manifestació, perquè venia a donar suport a la Constitució i em faltaven banderes andorranes. Només hi havia una pancarta, negre sobre blanc. Els del SAT portaven mocadors vermells, alguns dels Verds, forro polar verd (potser una coincidència), però allí s’acabava el color. Pensava que em donarien un xiulet, però ja s’havien acabat al moment de la meva arribada. Tampoc sabria ben bé què fer, amb aquell xiulet: amb tota probabilitat l’hauria donat a la meva filla, que xiuli a gust. Un senyor em volia ensenyar a xiular amb un bolígraf: ni ho vaig provar, sóc una patata.
Vaig saludar alguns amics i coneguts, la María José Espinosa, del Grup de Dones; la Jael Pozo, amb la qual havíem compartit un dia un parell de pizzes i moltes hores de conversa transcendental; el David Ríos, que ens alegra la vida aquí al Facebook amb les seves cançons del dia; vaig conèixer l’Antònia Escoda, que d’abans només coneixia en foto... El Sr. Eusebi Nomen, quan el vaig saludar, em va preguntar: “Tu... ets a tot arreu?” Els que es trobaven al costat li van indicar que ell també era a tot arreu, i així va quedar la cosa. La gent es posava en petits grups, alguns feien acte de presència uns minuts i marxaven. La primera manifestació andorrana a la qual he assistit en els dotze anys de la meva residència em va semblar marcada d’un cert aire de timidesa.
També s’ha de dir que jo tota l’estona entrava i sortia del Cafè Bondia, on la meva petita família feia la seva pròpia festa jugant amb les boles del parc infantil, i em vaig perdre detalls. Vaig sortir-ne al mig de la lectura del manifest, i no m’acabava de decidir si tocava aplaudir o no. N’hi havia uns que aplaudien, n’hi havia d’altres que no, i jo no n’havia sentit suficientment per decidir-me si n’estava més aviat d’acord o no. Així que vaig picar de mans tres o quatre vegades, en intervals considerables.
És bo que la gent hi pugui dir la seva, i amb vista a l’any que ve, crec que tots intentarem aconseguir la Constitució festiva per a tots, amb crisi o poca crisi. Sortirem a la plaça del Poble, la gent d’ideologies i partits diferents, i tots la celebrarem, amb banderes i pancartes de colors. Pronunciarem discursos d’esperança, ens prometrem un país millor, hi haurà xiulets per a tots els que en requereixin, i entre tots ens entendrem, ens respectarem i farem festa.
La festa de tot el poble és un dia d’esperança i celebració, perquè tenim tan pocs dies que ens uneixin; i l’any que ve, prometem-nos-ho, serà un dia que ens unirà a tots.
MANIFESTACIÓ
Avui m’assemblo al personatge invisible de l’acudit gràfic del Raül Valls, un botiguer que va empaperar la porta de la seva botiga amb múltiples avisos: “obert” i “tancat”, “obert” i “tancat”, “visca la Constitució”, etcètera, i no es decidia què s’havia de fer. Els vianants comentaven que ell no sabia si s’estimava més el país o la butxaca, però això tampoc no era veritat: el pobre diable s’estimava el país, la butxaca, la botiga, els vianants, els rics i els pobres, i només volia fer el correcte, i no es decidia quin tipus de correcte s’havia de fer.
Jo no és que tingui botiga: no en tinc, però al matí he anat a l’Escale, i a la tarda, a la manifestació en contra de l’obertura de les botigues. Una viva contradicció. Als dos indrets, m’hi sentia vagament fora de lloc. A l’Escale, perquè em sabia greu comprar. A la manifestació, perquè venia a donar suport a la Constitució i em faltaven banderes andorranes. Només hi havia una pancarta, negre sobre blanc. Els del SAT portaven mocadors vermells, alguns dels Verds, forro polar verd (potser una coincidència), però allí s’acabava el color. Pensava que em donarien un xiulet, però ja s’havien acabat al moment de la meva arribada. Tampoc sabria ben bé què fer, amb aquell xiulet: amb tota probabilitat l’hauria donat a la meva filla, que xiuli a gust. Un senyor em volia ensenyar a xiular amb un bolígraf: ni ho vaig provar, sóc una patata.
Vaig saludar alguns amics i coneguts, la María José Espinosa, del Grup de Dones; la Jael Pozo, amb la qual havíem compartit un dia un parell de pizzes i moltes hores de conversa transcendental; el David Ríos, que ens alegra la vida aquí al Facebook amb les seves cançons del dia; vaig conèixer l’Antònia Escoda, que d’abans només coneixia en foto... El Sr. Eusebi Nomen, quan el vaig saludar, em va preguntar: “Tu... ets a tot arreu?” Els que es trobaven al costat li van indicar que ell també era a tot arreu, i així va quedar la cosa. La gent es posava en petits grups, alguns feien acte de presència uns minuts i marxaven. La primera manifestació andorrana a la qual he assistit en els dotze anys de la meva residència em va semblar marcada d’un cert aire de timidesa.
També s’ha de dir que jo tota l’estona entrava i sortia del Cafè Bondia, on la meva petita família feia la seva pròpia festa jugant amb les boles del parc infantil, i em vaig perdre detalls. Vaig sortir-ne al mig de la lectura del manifest, i no m’acabava de decidir si tocava aplaudir o no. N’hi havia uns que aplaudien, n’hi havia d’altres que no, i jo no n’havia sentit suficientment per decidir-me si n’estava més aviat d’acord o no. Així que vaig picar de mans tres o quatre vegades, en intervals considerables.
És bo que la gent hi pugui dir la seva, i amb vista a l’any que ve, crec que tots intentarem aconseguir la Constitució festiva per a tots, amb crisi o poca crisi. Sortirem a la plaça del Poble, la gent d’ideologies i partits diferents, i tots la celebrarem, amb banderes i pancartes de colors. Pronunciarem discursos d’esperança, ens prometrem un país millor, hi haurà xiulets per a tots els que en requereixin, i entre tots ens entendrem, ens respectarem i farem festa.
La festa de tot el poble és un dia d’esperança i celebració, perquè tenim tan pocs dies que ens uneixin; i l’any que ve, prometem-nos-ho, serà un dia que ens unirà a tots.
dimecres, 11 de febrer del 2009
Article d'opinió publicat al Diari d'Andorra el 11 de febrer de 2009
Alexandra Grebennikova
VULL FER CULTURA
Estem a l’hivern. Plou i neva i nevarà... Treballem tot el dia, no marxem enlloc, mirem la televisió a desgana. Ens veiem al mirall, cada dia més grans, més conscients, més arrugats i savis, i desitgem fer alguna cosa per millorar les vides de les persones al nostre voltant, fer-les precioses i significants, dignes de viure, dignes de recordar.
Tots de vegades volem ser més. Fem els càlculs del pressupost anual, i decidim que podríem sacrificar de dos a cinc euros al mes a una bona causa. Això representa de vint a seixanta euros a l’any. Ho consultem amb la família, i ens posem a rumiar a quin tipus d’organització voluntària ens podríem afiliar. És un exercici mental gratificant, fins i tot t’imagines els noms de les associacions de les que podries formar part escrits al teu currículum professional: membre del Cercle de les Arts i de les Lletres des del 2009. O bé: membre de la Societat Andorrana de Ciències (un altre cop, des del 2009). Sona fantàstic. T’hi veus. Ara bé: fa respecte. M’explico: els que volem fer-nos de la Creu Roja o de la UNICEF, sabem que ens hi voldran. A l’hora de fer-nos membres de les associacions culturals i científiques, ho dubtem. Vols dir que per ser membre de Velles Cases Andorranes no cal ser d’una vella casa andorrana? (a mi m’ho ha assegurat el Sr Pere Canturri i Montanya, no cal! Si ens interessa la història, podem formar-ne part; el meu cognom no és cap impediment). Per formar part del Centre de la Cultura Catalana, no hauries d’haver fet alguna cosa per aquesta Cultura, prèviament, per entrar al Centre?.. Et muntes la pel·lícula i mai no t’atreveixes a res.
L’any passat, uns amics em van donar informació sobre la Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Tenia moltes ganes d’anar-hi, i... no m’atrevia. Al final sí que hi vaig assistir, però havent-me assegurat cinquanta vegades que era obert al públic general. Pels que sou com jo, ja us ho dic d’entrada: tots els actes de les associacions culturals voluntàries estan oberts a tots. Podem anar a les Jornades de la SAC, als cicles de conferències, a Prada, a les Trobades Culturals Pirinenques, a tot arreu. Al lliurament dels premis de l’Àgora Cultural, s’hi pot anar també: jo hi vaig ser ara fa uns dies. Després tots m’ho deien: com m’hagués agradat ser-hi per veure com li donaven el premi al mossèn Ramon!.. (Hi havia també els premis a Bonaventura Adellach i Madame Martí, premis per un treball i sacrifici de tota la vida, però els meus amics que van anar de colònies a Aina tenen una estimació especial pel mossèn Ramon.) És un acte preciós, molt ben organitzat, molt interessant. L’any que ve, aneu-hi: és veritat, s’hi ha d’anar. Tot el que fan les associacions culturals conjuntament o per separat, mereix atenció i admiració. Considero un gran honor formar-ne part, i dono, de cor, mil gràcies als seus contribuents.
I ara tornem a Prada, el 23 d’agost del 2008. M’ho vaig passar molt bé; hi havia ponents interessantíssims. Faria menció especial del Dr. Ramon Viñas, del Sr Joan Massa... ara em sabrà greu no mencionar-ne quinze més, però ja m’enteneu. A una taula del racó hi havia unes butlletes per fer-se soci de la SAC. En vaig agafar una, la mirava i la remirava, i pensava: això no deu ser per tothom. Deuen haver-hi uns requisits per entrar-hi. Vaig repassar mentalment el meu currículum acadèmic, i vaig decidir atrevir-me a preguntar. Vaig anar a parlar amb la Sra Àngels Mach, la presidenta, dient que no tinc cap doctorat en res, però potser tenint en compte els estudis universitaris i el postgrau en el disseny de materials didàctics... Em vaig quedar molt sorpresa al assabentar-me que no calia títol, no calia postgrau ni doctorat. Tots els que sentim interès per la divulgació de temes científics, podem inscriure’ns, i ens necessiten. Ens vam inscriure els dos, el meu home i jo, ara al mes de desembre va passar pel banc la quota anual, vint-i-dos euros a l’any per persona. Estàvem una mica nerviosos perquè l’ordre del dia de l’Assemblea que ens van enviar per correu electrònic posava, al punt setè, que hi havia “confirmació, si escau, de nous socis”, i jo pensava, què fan, per confirmar-te? Sempre em faig una muntanya de les coses, però va resultar una formalitat. En fi; si hi ha algú com jo, ja ho sabeu: per fer-vos socis, no cal ser científics. És tan fàcil com baixar la butlleta d’inscripció de soci de www.sac.ad i portar-la signada a la seu social al Centre Cultural La Llacuna.
Recordo com un amic estudiós de la cultura andorrana em va dir una dia que la divisa dels antics coprínceps d’Andorra, els comtes de Foix 'Togoy se gausaus' (“Toca'm si goses”), no s’hauria d’entendre en el sentit de “sóc el més fort, i ningú s’atrevirà a fer-me res”, perquè no tindria rellevància per Andorra: sabem que som petits. S’hauria d’entendre com la definició d’un repte: “Atreveix-t’hi”. Ens atrevim a investigar, a saber més, a crear una petita illa de cultura a la petita illa entre muntanyes on vivim. No es tracta de plantejar-se un gran canvi: es tracta de conservar les coses que tenim. En petits cercles, amb aportacions que podem suportar, conservarem la flama de la inspiració artística, la paraula escrita, l’esperit de la investigació. Som forts perquè fem pinya. Atrevim-nos a ser-hi, a no desistir.
VULL FER CULTURA
Estem a l’hivern. Plou i neva i nevarà... Treballem tot el dia, no marxem enlloc, mirem la televisió a desgana. Ens veiem al mirall, cada dia més grans, més conscients, més arrugats i savis, i desitgem fer alguna cosa per millorar les vides de les persones al nostre voltant, fer-les precioses i significants, dignes de viure, dignes de recordar.
Tots de vegades volem ser més. Fem els càlculs del pressupost anual, i decidim que podríem sacrificar de dos a cinc euros al mes a una bona causa. Això representa de vint a seixanta euros a l’any. Ho consultem amb la família, i ens posem a rumiar a quin tipus d’organització voluntària ens podríem afiliar. És un exercici mental gratificant, fins i tot t’imagines els noms de les associacions de les que podries formar part escrits al teu currículum professional: membre del Cercle de les Arts i de les Lletres des del 2009. O bé: membre de la Societat Andorrana de Ciències (un altre cop, des del 2009). Sona fantàstic. T’hi veus. Ara bé: fa respecte. M’explico: els que volem fer-nos de la Creu Roja o de la UNICEF, sabem que ens hi voldran. A l’hora de fer-nos membres de les associacions culturals i científiques, ho dubtem. Vols dir que per ser membre de Velles Cases Andorranes no cal ser d’una vella casa andorrana? (a mi m’ho ha assegurat el Sr Pere Canturri i Montanya, no cal! Si ens interessa la història, podem formar-ne part; el meu cognom no és cap impediment). Per formar part del Centre de la Cultura Catalana, no hauries d’haver fet alguna cosa per aquesta Cultura, prèviament, per entrar al Centre?.. Et muntes la pel·lícula i mai no t’atreveixes a res.
L’any passat, uns amics em van donar informació sobre la Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Tenia moltes ganes d’anar-hi, i... no m’atrevia. Al final sí que hi vaig assistir, però havent-me assegurat cinquanta vegades que era obert al públic general. Pels que sou com jo, ja us ho dic d’entrada: tots els actes de les associacions culturals voluntàries estan oberts a tots. Podem anar a les Jornades de la SAC, als cicles de conferències, a Prada, a les Trobades Culturals Pirinenques, a tot arreu. Al lliurament dels premis de l’Àgora Cultural, s’hi pot anar també: jo hi vaig ser ara fa uns dies. Després tots m’ho deien: com m’hagués agradat ser-hi per veure com li donaven el premi al mossèn Ramon!.. (Hi havia també els premis a Bonaventura Adellach i Madame Martí, premis per un treball i sacrifici de tota la vida, però els meus amics que van anar de colònies a Aina tenen una estimació especial pel mossèn Ramon.) És un acte preciós, molt ben organitzat, molt interessant. L’any que ve, aneu-hi: és veritat, s’hi ha d’anar. Tot el que fan les associacions culturals conjuntament o per separat, mereix atenció i admiració. Considero un gran honor formar-ne part, i dono, de cor, mil gràcies als seus contribuents.
I ara tornem a Prada, el 23 d’agost del 2008. M’ho vaig passar molt bé; hi havia ponents interessantíssims. Faria menció especial del Dr. Ramon Viñas, del Sr Joan Massa... ara em sabrà greu no mencionar-ne quinze més, però ja m’enteneu. A una taula del racó hi havia unes butlletes per fer-se soci de la SAC. En vaig agafar una, la mirava i la remirava, i pensava: això no deu ser per tothom. Deuen haver-hi uns requisits per entrar-hi. Vaig repassar mentalment el meu currículum acadèmic, i vaig decidir atrevir-me a preguntar. Vaig anar a parlar amb la Sra Àngels Mach, la presidenta, dient que no tinc cap doctorat en res, però potser tenint en compte els estudis universitaris i el postgrau en el disseny de materials didàctics... Em vaig quedar molt sorpresa al assabentar-me que no calia títol, no calia postgrau ni doctorat. Tots els que sentim interès per la divulgació de temes científics, podem inscriure’ns, i ens necessiten. Ens vam inscriure els dos, el meu home i jo, ara al mes de desembre va passar pel banc la quota anual, vint-i-dos euros a l’any per persona. Estàvem una mica nerviosos perquè l’ordre del dia de l’Assemblea que ens van enviar per correu electrònic posava, al punt setè, que hi havia “confirmació, si escau, de nous socis”, i jo pensava, què fan, per confirmar-te? Sempre em faig una muntanya de les coses, però va resultar una formalitat. En fi; si hi ha algú com jo, ja ho sabeu: per fer-vos socis, no cal ser científics. És tan fàcil com baixar la butlleta d’inscripció de soci de www.sac.ad i portar-la signada a la seu social al Centre Cultural La Llacuna.
Recordo com un amic estudiós de la cultura andorrana em va dir una dia que la divisa dels antics coprínceps d’Andorra, els comtes de Foix 'Togoy se gausaus' (“Toca'm si goses”), no s’hauria d’entendre en el sentit de “sóc el més fort, i ningú s’atrevirà a fer-me res”, perquè no tindria rellevància per Andorra: sabem que som petits. S’hauria d’entendre com la definició d’un repte: “Atreveix-t’hi”. Ens atrevim a investigar, a saber més, a crear una petita illa de cultura a la petita illa entre muntanyes on vivim. No es tracta de plantejar-se un gran canvi: es tracta de conservar les coses que tenim. En petits cercles, amb aportacions que podem suportar, conservarem la flama de la inspiració artística, la paraula escrita, l’esperit de la investigació. Som forts perquè fem pinya. Atrevim-nos a ser-hi, a no desistir.
dimarts, 3 de febrer del 2009
Article d'opinió publicat al Diari d'Andorra el 22 de gener del 2009
Alexandra Grebennikova
TOTS SOM ANDORRANS
Amb dret a vot o sense, tenim sentiment de pertinença.
Recordo el Sr. Òscar Ribas Reig dir en aquestes mateixes pàgines: “Avui tots ens hem de sentir francesos.” Es referia als greus problemes d’integració dels immigrants de segona generació patits per França. El sentit exacte de l’expressió utilitzada, alhora irònic, melancòlic i profètic, es pot trobar a l’article en qüestió, datat el 16 de novembre del 2005 i publicat a les pàgines 197-201 de Panorama des d’Andorra. És un llibre que tothom hauria de llegir a poc a poc, acostumant-se a la tristesa estructurada de les seves prediccions, sovint fetes realitat.
Quant a mi, sóc resident des de l’any 1997. Un resident és un personatge estrany. Arriba buscant treball o havent-lo trobat, i fa la immersió en l’univers d’un mínim de quatre llengües. Lluita per sobreviure, per pagar el lloguer, per comprar-se unes sabates negres imprescindibles pel seu treball de cambrer o recepcionista; comparteix pis, enyora les terres llunyanes. Els primers tres o quatre anys de l’estada a Andorra, el foraster els passa en una mena de boira, i pensa: “Sóc temporer. Quan estalviï, marxo. Ja marxaré.” El temps vola; sobrepassat el salari mínim, comença a fer una mica de vida. Va al cine; menja l’escudella de Sant Antoni; es queda per alguna festa major.El dia menys pensat, tornant de vacances, arriba al lloc on les muntanyes es comencen a tancar, i sent, amb l’ai al cor: “Ja sóc a casa.” Accepta l’alegria de reconeixement que li donen les Valls, sorprès d’haver-se-les fet seves. Demana la hipoteca i es compra un pis. S’hi ha quedat.
Els caps de setmana que no treballa, aprèn a esquiar. Quan ve la família, els porta als museus. Intenta parlar de Meritxell, grandalles i parròquies per demostrar els seus febles coneixements; en visitar les esglésies romàniques, encara el sorprèn la seva senzillesa. En el curs de la visita a Casa de la Vall, l’informen que és el parlament més antic d’Europa; s’acostuma als conceptes de coprínceps, consellers i cònsols; té gairebé memoritzades les dates dels Pariatges. En acomiadar la família, s’apunta a classes del B de català i història d’Andorra.
Tard o d’hora, es casa. Porta els fills a l’Escola andorrana, i aprèn cançons del Patufet, la Castanyera i les bruixes que es pentinen. Els nens li expliquen Els pastorets, i com volen fer d’angeletes i dimonis. Van a les excursions a la granja, als bombers i al Coll Jovell. El Nadal menys pensat el tió s’instal·la a casa seva, i ja no recorda l’antiga animadversió que havia sentit inicialment per la idea de fer cagar un tronc de fusta a cops de bastó. El Palau de Gel de Canillo adquireix la qualitat de teatre infantil, anteriorment desconeguda.
A poc a poc comença a associar els carrers amb els cognoms dels coneguts. S’adona que mira les notícies a l’andorrana; fa dies que no llegeix El País, i agafa el Diari o El Periòdic d’Andorra a la cafeteria. En una conversa casual descobreix que recorda el camí a tots els llacs de la vall d’Incles. Cada vegada que passa per l’avinguda Carlemany, saluda unes vint persones. Es fa una biblioteca dels llibres d’Andorra; guarda cartells del Sergi Mas. De visita a un banc, de seguida reconeix els quadres de Francisco Sànchez, de Galobardes.
Venim de cultures diferents. El proverbial quintà de sal que deu ser menjat per fer-se del país, ens l’hem menjat a poc a poc. Mentre l’estàvem menjant, hem donat a la població autòctona més d’una oportunitat de dir que som autènticament forasters. Fills adoptats i pobres, ens hem arribat a enfadar amb la nostra terra d’acollida quan la veiem com una terra de rics. Potser hem dit en alguna enquesta, impulsats per la ràbia dels que es creuen discriminats, que no teníem sentiment de pertinença. Avui, però, en saber-la endeutada i entrant en el començament d’un llarg camí de recuperació, voldríem dir que en aquests dies de la crisi tots som andorrans. Amb dret de vot i sense, amb coneixement perfecte de llengua catalana o intents de conversa del tipus “hoy fase fred”, tots demanem a la Mare de Déu de Meritxell i a nosaltres mateixos el regal de sobrietat i il·lusió, de força i saviesa per tirar endavant. Qualsevol pregària és una projecció a l’impossible, impulsada pel desig de la perfecció, però estem segurs que la nostra fe i el nostre treball ens guiaran per un bon camí.
Vivim en un temps interessant, un temps d’oportunitat. No és l’oportunitat d’enriquir-se: és el moment de mobilitzar les forces intel·lectuals i espirituals per fer saber al món i a nosaltres mateixos que superarem qualsevol repte que ens prepari el futur. Sovint pensem que per ser petits, necessàriament hem de ser perifèrics: no ha de ser veritat. Recordem que la força unida és més forta. Som ciutadans d’un petit país com no n’hi ha cap altre en el món; som ciutadans d’Andorra; som andorrans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
