Article d'opinió publicat al Diari d'Andorra el 11 de febrer de 2009

Alexandra Grebennikova

VULL FER CULTURA

Estem a l’hivern. Plou i neva i nevarà... Treballem tot el dia, no marxem enlloc, mirem la televisió a desgana. Ens veiem al mirall, cada dia més grans, més conscients, més arrugats i savis, i desitgem fer alguna cosa per millorar les vides de les persones al nostre voltant, fer-les precioses i significants, dignes de viure, dignes de recordar.

Tots de vegades volem ser més. Fem els càlculs del pressupost anual, i decidim que podríem sacrificar de dos a cinc euros al mes a una bona causa. Això representa de vint a seixanta euros a l’any. Ho consultem amb la família, i ens posem a rumiar a quin tipus d’organització voluntària ens podríem afiliar. És un exercici mental gratificant, fins i tot t’imagines els noms de les associacions de les que podries formar part escrits al teu currículum professional: membre del Cercle de les Arts i de les Lletres des del 2009. O bé: membre de la Societat Andorrana de Ciències (un altre cop, des del 2009). Sona fantàstic. T’hi veus. Ara bé: fa respecte. M’explico: els que volem fer-nos de la Creu Roja o de la UNICEF, sabem que ens hi voldran. A l’hora de fer-nos membres de les associacions culturals i científiques, ho dubtem. Vols dir que per ser membre de Velles Cases Andorranes no cal ser d’una vella casa andorrana? (a mi m’ho ha assegurat el Sr Pere Canturri i Montanya, no cal! Si ens interessa la història, podem formar-ne part; el meu cognom no és cap impediment). Per formar part del Centre de la Cultura Catalana, no hauries d’haver fet alguna cosa per aquesta Cultura, prèviament, per entrar al Centre?.. Et muntes la pel·lícula i mai no t’atreveixes a res.

L’any passat, uns amics em van donar informació sobre la Diada Andorrana a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Tenia moltes ganes d’anar-hi, i... no m’atrevia. Al final sí que hi vaig assistir, però havent-me assegurat cinquanta vegades que era obert al públic general. Pels que sou com jo, ja us ho dic d’entrada: tots els actes de les associacions culturals voluntàries estan oberts a tots. Podem anar a les Jornades de la SAC, als cicles de conferències, a Prada, a les Trobades Culturals Pirinenques, a tot arreu. Al lliurament dels premis de l’Àgora Cultural, s’hi pot anar també: jo hi vaig ser ara fa uns dies. Després tots m’ho deien: com m’hagués agradat ser-hi per veure com li donaven el premi al mossèn Ramon!.. (Hi havia també els premis a Bonaventura Adellach i Madame Martí, premis per un treball i sacrifici de tota la vida, però els meus amics que van anar de colònies a Aina tenen una estimació especial pel mossèn Ramon.) És un acte preciós, molt ben organitzat, molt interessant. L’any que ve, aneu-hi: és veritat, s’hi ha d’anar. Tot el que fan les associacions culturals conjuntament o per separat, mereix atenció i admiració. Considero un gran honor formar-ne part, i dono, de cor, mil gràcies als seus contribuents.

I ara tornem a Prada, el 23 d’agost del 2008. M’ho vaig passar molt bé; hi havia ponents interessantíssims. Faria menció especial del Dr. Ramon Viñas, del Sr Joan Massa... ara em sabrà greu no mencionar-ne quinze més, però ja m’enteneu. A una taula del racó hi havia unes butlletes per fer-se soci de la SAC. En vaig agafar una, la mirava i la remirava, i pensava: això no deu ser per tothom. Deuen haver-hi uns requisits per entrar-hi. Vaig repassar mentalment el meu currículum acadèmic, i vaig decidir atrevir-me a preguntar. Vaig anar a parlar amb la Sra Àngels Mach, la presidenta, dient que no tinc cap doctorat en res, però potser tenint en compte els estudis universitaris i el postgrau en el disseny de materials didàctics... Em vaig quedar molt sorpresa al assabentar-me que no calia títol, no calia postgrau ni doctorat. Tots els que sentim interès per la divulgació de temes científics, podem inscriure’ns, i ens necessiten. Ens vam inscriure els dos, el meu home i jo, ara al mes de desembre va passar pel banc la quota anual, vint-i-dos euros a l’any per persona. Estàvem una mica nerviosos perquè l’ordre del dia de l’Assemblea que ens van enviar per correu electrònic posava, al punt setè, que hi havia “confirmació, si escau, de nous socis”, i jo pensava, què fan, per confirmar-te? Sempre em faig una muntanya de les coses, però va resultar una formalitat. En fi; si hi ha algú com jo, ja ho sabeu: per fer-vos socis, no cal ser científics. És tan fàcil com baixar la butlleta d’inscripció de soci de www.sac.ad i portar-la signada a la seu social al Centre Cultural La Llacuna.

Recordo com un amic estudiós de la cultura andorrana em va dir una dia que la divisa dels antics coprínceps d’Andorra, els comtes de Foix 'Togoy se gausaus' (“Toca'm si goses”), no s’hauria d’entendre en el sentit de “sóc el més fort, i ningú s’atrevirà a fer-me res”, perquè no tindria rellevància per Andorra: sabem que som petits. S’hauria d’entendre com la definició d’un repte: “Atreveix-t’hi”. Ens atrevim a investigar, a saber més, a crear una petita illa de cultura a la petita illa entre muntanyes on vivim. No es tracta de plantejar-se un gran canvi: es tracta de conservar les coses que tenim. En petits cercles, amb aportacions que podem suportar, conservarem la flama de la inspiració artística, la paraula escrita, l’esperit de la investigació. Som forts perquè fem pinya. Atrevim-nos a ser-hi, a no desistir.