Article d'opinió publicar al Diari d'Andorra el 21 de març del 2009

Alexandra Grebennikova

MANIFESTACIÓ

Avui m’assemblo al personatge invisible de l’acudit gràfic del Raül Valls, un botiguer que va empaperar la porta de la seva botiga amb múltiples avisos: “obert” i “tancat”, “obert” i “tancat”, “visca la Constitució”, etcètera, i no es decidia què s’havia de fer. Els vianants comentaven que ell no sabia si s’estimava més el país o la butxaca, però això tampoc no era veritat: el pobre diable s’estimava el país, la butxaca, la botiga, els vianants, els rics i els pobres, i només volia fer el correcte, i no es decidia quin tipus de correcte s’havia de fer.

Jo no és que tingui botiga: no en tinc, però al matí he anat a l’Escale, i a la tarda, a la manifestació en contra de l’obertura de les botigues. Una viva contradicció. Als dos indrets, m’hi sentia vagament fora de lloc. A l’Escale, perquè em sabia greu comprar. A la manifestació, perquè venia a donar suport a la Constitució i em faltaven banderes andorranes. Només hi havia una pancarta, negre sobre blanc. Els del SAT portaven mocadors vermells, alguns dels Verds, forro polar verd (potser una coincidència), però allí s’acabava el color. Pensava que em donarien un xiulet, però ja s’havien acabat al moment de la meva arribada. Tampoc sabria ben bé què fer, amb aquell xiulet: amb tota probabilitat l’hauria donat a la meva filla, que xiuli a gust. Un senyor em volia ensenyar a xiular amb un bolígraf: ni ho vaig provar, sóc una patata.

Vaig saludar alguns amics i coneguts, la María José Espinosa, del Grup de Dones; la Jael Pozo, amb la qual havíem compartit un dia un parell de pizzes i moltes hores de conversa transcendental; el David Ríos, que ens alegra la vida aquí al Facebook amb les seves cançons del dia; vaig conèixer l’Antònia Escoda, que d’abans només coneixia en foto... El Sr. Eusebi Nomen, quan el vaig saludar, em va preguntar: “Tu... ets a tot arreu?” Els que es trobaven al costat li van indicar que ell també era a tot arreu, i així va quedar la cosa. La gent es posava en petits grups, alguns feien acte de presència uns minuts i marxaven. La primera manifestació andorrana a la qual he assistit en els dotze anys de la meva residència em va semblar marcada d’un cert aire de timidesa.

També s’ha de dir que jo tota l’estona entrava i sortia del Cafè Bondia, on la meva petita família feia la seva pròpia festa jugant amb les boles del parc infantil, i em vaig perdre detalls. Vaig sortir-ne al mig de la lectura del manifest, i no m’acabava de decidir si tocava aplaudir o no. N’hi havia uns que aplaudien, n’hi havia d’altres que no, i jo no n’havia sentit suficientment per decidir-me si n’estava més aviat d’acord o no. Així que vaig picar de mans tres o quatre vegades, en intervals considerables.

És bo que la gent hi pugui dir la seva, i amb vista a l’any que ve, crec que tots intentarem aconseguir la Constitució festiva per a tots, amb crisi o poca crisi. Sortirem a la plaça del Poble, la gent d’ideologies i partits diferents, i tots la celebrarem, amb banderes i pancartes de colors. Pronunciarem discursos d’esperança, ens prometrem un país millor, hi haurà xiulets per a tots els que en requereixin, i entre tots ens entendrem, ens respectarem i farem festa.
La festa de tot el poble és un dia d’esperança i celebració, perquè tenim tan pocs dies que ens uneixin; i l’any que ve, prometem-nos-ho, serà un dia que ens unirà a tots.