"Les copains d'abord"

“Non, ce n'était pas le radeau de la Méduse, ce bateau…” ¿Oi que la recordeu, aquesta cançó de Brassens? Ja us explicaré per què, més endavant.

La nostra percepció dels esdeveniments al nostre entorn sempre està influenciada pel nostre estat d’ànim particular, propi. La meva arribada a Andorra, l’any 1997, va ser, per a mi, el moment de deixar de fer voltes per Anglaterra, Amèrica, França, Espanya i establir un camí professional. Per aquella època, ja m’havia estrenat com a professora d’idiomes, però no feia gaire que havia sortit de la universitat: tenia 23 anys. Sempre recordaré la dècada i escaig de treball intens i productiu amb inlingua Andorra (des del 1997 fins al 2005 com a professora d’idiomes i uns anys més com a consultora pedagògica i de disseny de materials didàctics) que va ser apassionant i decisiva. Fins i tot més endavant, quan vaig passar a desenvolupar la tasca de professora i coordinadora de cursos d’idiomes a IMPIS, sempre he sentit que dec la meva formació – més que a carreres i postgraus – als anys de treball com a professora d’inlingua, a la col·laboració inapreciable amb Anna Planavila, Gerard Wee, Alison Harmon, Elòdia Giralt, Marie-Pierre Lagrave, Lars, Joelle, Juliette, Nancy, Wieisia – Déu meu, se’m comencen a oblidar els cognoms! – i tanta i tanta altra gent que no esmento per no convertir l’article en una llista de noms estimats. I naturalment, la direcció de Maria-Lluïsa Gispert i Ferran Costa, i el suport del personal administratiu (i abans de parar de dir noms, un petó a l’Ester i a l’Anna). La col·laboració pedagògica amb molts dels professors amb qui vam compartir anys d’experiència laboral va continuar a través de l’equip dels examinadors orals de First Certificate i altres exàmens oficials d’anglès ESOL que s’organitzen a Andorra a través de British Council, i a través dels altres projectes educatius conjunts; n’hi ha també d’altres de qui des de fa anys no en sé res, però si em llegiu, una abraçada enorme, us recordo! No us oblido. Quan hi vaig començar a treballar, era la més jove de l’equip, i tots m’ensenyàveu a millorar. Els que més ens ensenyen al nostre dia a dia són els nostres companys i els nostres alumnes. Hi ha alguna cosa mística en l’esforç compartit i constant de superar-se a si mateix i d’ajudar als altres que jo fessin.

Per molt feliços que puguem ser en un moment donat de les nostres vides, la nostra percepció del món sempre tindrà un toc nostàlgic. Quins anys, aquells, quan érem tots més joves! Teníem la sensació que tot Andorra estava en obres. El problema més gran de la població, segons les múltiples enquestes, era el tràfic. Al mes d’agost, no es podia caminar per l’avinguda Carlemany de tants turistes que hi havia. Jo ho recordo bé, plegava de la meva feina del matí a les 12:30 i havia d’arribar a la Plaça Revés abans de les 13:00 per començar les classes, i quasi s’hi podia córrer. Eren uns anys d’un moviment imparable, neuròtic, caòtic. La gent d’Andorra marxava, venia gent nova. I es parlava molt menys català que ara, a les botigues i als carrers. Ara, tot es viu amb més lentitud, més calma. Amics, amb el que fem a la vida no ens havíem de fer rics, ni tan sols abans. Podem guanyar cinc-cents euros més o cinc-cents euros menys al mes, marxar de vacances o quedar-nos a casa, canviar de cotxe o no canviar de cotxe, però molt i molt rics no ens farem ni ens ho anàvem a fer. Que hi hagi feina i que tinguem salut per fer-la. La il·lusió no ens falta, i el nostre món és tan petit que la il·lusió és el que compta: vivim en un país meravellós. I com aquell vaixell de la cançó, el nostre vaixell dels versos i de la memòria, “fluctuat nec mergitur”, és batut per les ones però no s’enfonsa.

(Publicat al BONDIA el 10 de juliol de 2013)