Andorra és un dels pocs llocs del món actual on Voltaire se sentiria a gust avui en dia. Hi trobaria tota una sèrie de víctimes possibles d’uns quants pamflets satírics. No ens és pròpia la memòria històrica d’afusellaments de milers de persones que és l’horror d’Espanya. Estem allunyats de la possessió i venda d’armes de destrucció massiva que són característiques de quasi qualsevol nació del món actual amb un cert pes polític. Els nostres malfactors – si s’hagués d’escollir malfactors, l’eternament esmolada ploma de Voltaire en trobaria a tot arreu – li farien d’objectius fàcils. No hi ha – ni mai va haver-hi - en aquest país ningú que hagi provocat la mort de milions, i precisament per això, per no representar cap mena de malson shakespearià, ens hi presentaríem oportunament ridículs. Uns personatges tècnicament perillosos de cara a un escriptor a la fuga, però força innocus de cara a la supervivència de la humanitat farien goig a les suposades obres contemporànies de l’últim escriptor feliç, per manllevar l’afortunada expressió de Roland Barthes.
Si us sembla inútil la meva idea de trobar una llar adequada per a un escriptor predecessor de la Revolució Francesa en el món d’avui, no us ho puc discutir, però puc donar exemples de persones assenyades i respectades que han fet el mateix per als altres clàssics. Miquel Costa i Llovera li argumenta a Horaci que se sentiria bé a Mallorca; crec que podria dir paraules semblants a Voltaire: Viuria sens enyorança tan divina Musa/ dins eixa terra. La Musa segur que hi viuria sens enyorança. Ell mateix potser enviaria els seus escrits al Fòrum.ad (o potser al Diari?) des de La Seu. S’ho passaria bé retratant-nos a tots. Els orgullosos i els ressentits, els silenciosos i els cridaners, els porucs i els eixelebrats, elevats a l’absurd, eternitzats en la seva imatge caricaturesca, poblarien els nous pamflets. Ens donaria sobrenoms que ens farien ràbia, ens pintaria en tanta petitesa que ens costaria recordar que és un caricaturista, genial, però exagerat, tal com li manen els estatuts del seu ofici. Un geni de desproporció, un geni sense respecte i sense pietat.
Dit tot això, m’he de confessar força anti-Voltaire. La primera part de "Candide" m’esgarrifa: havent-lo hagut de rellegir per a l’assignatura "La introducció a la literatura francesa", l’he inclòs a la llista dels llibres que més ardentment he volgut cremar en els últims cinc anys. La idea de tenir cura del nostre jardí sembla perdre la seva atracció si penses que el jardí, qualsevol dia, pot acabar com el castell del baró de Thunder-tentronckh. Voltaire fereix ... però el trobo útil, si no pas agradable. Tots els llibres que he volgut cremar a la meva vida m’han fet pensar i m’han fet patir.
El vell Turc – l’únic personatge positiu que té "Candide, ou l’optimisme" procurava no informar-se mai sobre el que passava a Constantinoble, i es limitava a enviar-hi a vendre els fruits del jardí que cultivava. Mai no he pogut seguir fidelment el seu exemple. Igual que els personatges d’aquest petit i punyent llibre, ens trobem en un lloc semblant al seu darrer capítol, havent passat per una vida plena de faltes pròpies i alienes. Alguns ens hem tornat ben lletjos; entre aquests hi figuren personatges amb un ull, amb una orella i sense la punta del nas. Hem estat rics i pobres, mercenaris i esclaus. Hem matat la gent que després tornem a trobar pel carrer. Ens han mort i seguim vius. Som una colla ben estranya. Si fem les coses bé, viurem unes vides honestes. És així, però ens cal cultivar el jardí.
(Publicat al Butlletí de la Universitat d’Andorra del mes d’abril del 2010)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Una vegada, quan feia pocs mesos que vivia a Andorra, em va venir a veure un cosí meu i tot sopant a la Borda Estevet em va dir: "Quan aquesta tarda conduïa cap a Andorra pensava que has fet com Voltaire, que va marxar a viure a Ferney, entre França i Suïssa". O sigui que si, Voltaire s'hi trobaria bé aquí.
I jo el Candid, del principi al final, i també Zadig (entre d'altres, entre molts altres), el trobo una obra mestra de l'estil. Qui vulgui tenir estil, crec, ha d'escriure com Voltaire, amb aquella lleugeresa, aquell atac directe, aquell toc d'incontestable. O sigui que si no t'agrada Voltaire, el problema no el té ell, el tens tu ;-)
Ah! I Voltaire escriuria al Periòdic, això segur.
M'ha agradat molt l'article.
Una abraçada.
Suposo que quan algú ens fa patir, el problema sempre el tenim nosaltres.
A l'àmbit andorrà (i naturalment, salvant les distàncies), jo no havia associat la possibilitat d'aquella imatge, aquell Voltaire hipotètic del qual escric, amb l'existència de les teves contres, sinó amb l'existència dels articles d'alguns altres personatges locals. Quant a la lleugeresa i el joc, potser sí que t'hi aproximes més tu que ells, però a l'hora d'escriure la reflexió de la que parlem, jo no ho havia tingut en compte.
En tot cas, no estava intentant fer un judici literari de les plomes locals ni comparar-los amb cap escriptor de geni des del punt de vista estilístic, sinó parlar de la meva sensació que si Voltaire - ell mateix, personalment, i ningú altre - arribés a aterrar-hi, s'hi trobaria a gust.
Una abraçada. Ets divertidíssim. El teu llibre - l'únic que tinc - no l'he cremat, no perquè l'hagués comparat, des de l'òptica de la qualitat literària, amb, per exemple, "El perquè de tot plegat" de Quim Monzó (un candidat claríssim a la foguera, amagat pel meu home - respetuós de la lletra escrita), sinó perquè no em va fer patir en cap moment. Hi ha molta gent que té més inclinació a la cruel caricatura que tu. Això, per sí sol, no els fa millors o pitjors escriptors, però la passió per la cruel caricatura de les petiteses humanes és el que m'ocupava més en aquest cas. Potser més endavant et tornaràs més sardònic... i encara que no ho facis, segur que ets un geni, home, tu tranqui. ;-)
Fins ben aviat,
Alexandra
“Je m’ennuie en France, surtout parce que tout le monde y ressemble a Voltaire, l’anti-poète, le roi des bavards, le prince des superficiels, l’anti-artiste, le prédicateur des concierges.” (Charles Baudelaire)
Publica un comentari a l'entrada