El camí de la fava

«¿Quin era aquell conte d'en Jack que va pujar al cel per una planta de faves?» Vaig dir jo mentre pujàvem a Cal Serni per celebrar els setanta anys del Néstor. «Hi va pujar per una mongetera», va precisar el meu home. «Sí, i tenia unes faves màgiques que si les plantaves i les regaves, començaven a créixer i créixer i després en va sortir la mongetera gegant», va dir la filla. «Si tens unes faves i en creix una mongetera, tens un problema tècnic bastant gran», va contestar el Jordi. L'aire era bonic, transparent, ple de blaus i grisos. A la dreta, majestuós, s'alçava el Cadí. «I què va passar després?» vaig preguntar. «Va pujar al cel amb una mongetera i no sé què va fer a un gegant» respongué el meu home. «Va trobar un gegant que tenia una gallina que ponia els ous d'or» afegí la filla. «Però no hi va pujar per la favera, sinó per una mongetera» va insistir el Jordi. «No tinc gens clara la diferència entre les faves i les mongetes blanques» vaig remarcar jo. «Les faves són verdes o de color marronet. Les faves que fa el papa amb pernil no són de color blanc. Són faves a la catalana. ¿Saps què són les mongetes que es mengen amb botifarra? Mongetes. La favada asturiana? Es fa amb faves».

Vam arribar a la casa rural digna de mil articles curosament fets. Amb gelatina de vermut amb olives, moniatos amb mel i prunes amb bacon, paté de gall d'indi amb melmelada de figues, carbassó amb mel i mató, i vi jove de Calvinyà, vam començar la celebració tots junts. 22 platets de res, amb una barreja de gustos dolços i salats. «A les taules ben parades qui no menja escudella no menja faves...» – ¿Això vol dir que s'ha de menjar una mica de tot? Segons la dita castellana, a totes les contrades hi creixen faves, i deu ser veritat. En arribar els pures de llegums, el Néstor explica com es preparar la favada asturiana de Gijón. Setanta anys –què deuen ser, en un codi simbòlic de l'univers? Dos símbols combinats de la plenitud, deu vegades set i set vegades deu. Ep! Per molts anys.

Hi ha diverses llegendes i creences relacionades amb les faves. Una d'elles manté que cal plantar faves el divendres de Pasqua o durant la nit. L'altra ens diu que les faves eren sagrades pels egipcis antics. També n'hi ha una que diu que Pitàgores, qui va establir l'aritmètica com una branca de la filosofia, va morir assassinat en un camp de faves. Que feia en aquell camp si ni ell mateix, ni els seus deixebles no podien ni recol·lectar-les, ni tocar-les, ni menjar-les, és un gran misteri. En coincidència amb la seva pròpia doctrina, la seva ànima –a la qual li quedava poc per aconseguir la completa purificació o catarsis– es va poder reencarnar en un d'aquells llegums de forma fetal. La fava, font d'una nova vida i noves obligacions –com per exemple, la de pagar el tortell de Reis de l'any vinent.

No sabem del cert si Pitàgores tenia aversió a les faves perquè pressentia que moriria envoltat d'elles, perquè hi era al·lèrgic o perquè ve·ritablement creia que les ànimes dels morts trobaven refugi dins de les seves llavors, i per això considerava que no era gens recomanable menjar-les. Quant a mi, sovint em diuen que sóc una fava –en el sentit d'innocent i ximpleta. Per això, potser, aniré pel camí de la fava: ja en farem créixer una favera que pujarà fins el cel.

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de febrer del 2014)

Si un corb és al cel

Fa mesos que segueixo els esdeveniments a Kíev a través de diversos mitjans de comunicació. Tot va començar –per a mi com a mínim– per un acudit gràfic al Facebook. Hi sortien els presidents d’Ucraïna i de la Federació Russa, i Vladimir Putin li preguntava a Víktor Ianukóvitx: “Vitya, la cuina que tens a casa, ¿és de gas?” “De gas”, contestava Ianukóvitx, i Putin, més content que un gínjol, afegia: “Doncs ja la pots llençar, xaval...” Intrigada per la raó dels possibles canvis a l’economia domèstica del president ucraïnès, vaig fer una ràpida recerca a la internet i vaig topar amb el “concepte d’associació oriental”, creat l’any 2008 per un programa de la Unió Europea per cercar un acostament entre el bloc comunitari i els seus veïns de l’est d’Europa, tots ells exrepúbliques soviètiques: Bielorússia, Moldàvia, Ucraïna, Azerbaid- jan, Armènia i Geòrgia. La proposta incloïa, entre d’altres punts, el següent (el citaré en castellà ja que ve de la pàgina de la UE que de moment no apareix en català): “Asistencia financiera adicional – incremento importante (de 450 millones de euros en 2008 a 785 millones de euros en 2013). Ello supone añadir una dotación complementaria de 350 millones de euros a los recursos previstos para 2010-2013. Además, reasignaremos 250 millones de euros que ya habían sido atribuidos a los programas regionales de la PEV.”

D’entrada, la iniciativa de la Comissió Europea em va deixar perplexa: ¿com és que Europa, empobrida per la crisi i incapaç d’ajudar els mateixos integrants de la Unió, decideix incrementar l’assistència financera a altres estats que no en formen part ni han demanat ajuda? ¿Com és que aquella mateixa Europa que no ha fet mai cap pas per establir un acord d’associació amb Andorra, que està entre França i Espanya, decideix invertir un munt de diners en un acord d’associació amb els països que són ben lluny? I ¿com pensen augmentar la seguretat energètica per a la UE i els seus veïns orientals si una gran part dels recursos energètics, almenys d’alguns d’aquests veïns orientals, vénen de Rússia?

No he entès mai quins beneficis trauria la UE d’un acord d’associació amb Ucraïna. No tinc del tot clar quins beneficis trauria Ucraïna com a Estat d’un acord d’associació amb la UE. Ara bé, és evident que un ciutadà ucraïnès de peu de carrer sí que hi veuria alguns beneficis tangibles: sobretot en el camp de la lluita contra la corrupció i l’aug- ment del respecte dels drets humans més bàsics.

Crec que d’entrada els ucraïnesos que van sortir al carrer per donar suport a la signatura d’un acord d’associació entre Ucraïna i la UE eren els idealistes, els joves, les persones amb l’esperança d’un futur millor. A l’Europa de l’Est, maltractada per segles de corrupció i règims totalitaris, tota mena de col·laboració amb les democràcies europees sempre ens ha semblat un camí a la llibertat. Ara bé, encara que la decisió del Govern d’Ucraïna d’ajornar la signatura de l’acord pot haver sigut un simple moviment estratègic per mirar si Europa ofereix més diners o millors condicions, avui, dos mesos més tard de la fatídica decisió, hi ha barricades i còctels Molotov a la plaça central de Kíev, anomenada, curiosament, la plaça de la Independència. Cada dia hi ha més ferits tant entre els manifestants com entre les forces de l’ordre que s’empren per controlar la situació, cada dia ens assabentem de més víctimes, més lesionats, més morts.

Com passa amb gairebé cada conflicte descrit per la premsa i a les xarxes socials, es poden llegir dos punts de vista sobre la situació: el dels rebels heroics contra el sistema podrit i el del sistema legítim sobre els rebels descontrolats. Com a la tragèdia grega (¿recordeu Antígona i Creont?), hi ha dos punts de vista irreconciliables. No sé ni m’imagino qui té la raó. Els monjos ortodoxos dels monestirs propers a la plaça fan el que poden, amaguen els manifestants quan els pega la policia, es posen entre els rebels i les forces de l’ordre quan comencen a volar pedres. I és tan respectable l’actitud dels qui demanen la pau com l’actitud d’aquells qui demanen justícia. I és tan respectable l’actitud dels qui volen justícia com la d’aquells qui volen la pau... però sóc molt de la pau, i em fa molta por la guerra –a tots els llocs, però potser fins i tot em fa més por quan es tracta d’un lloc que conec–. Tot plegat em recorda una cançó russa que deia: “Si un corb és al cel, mal presagi per al poble, que si no el matem, hi haurà una guerra. Per poder-lo matar, carreguem els fusells. Carregats els fu- sells, disparem unes bales... Es desvien les bales, ens foraden els cossos. No hi queda ni déu: només queda el corb.”

(Publicat al BONDIA el 29 de gener del 2014) 

A la meitat del camí de la vida

Quan escric a la premsa, entre tu i jo sempre hi ha un dia de decalatge. Potser un dia –espero que sigui un dia molt llunyà, mitja vida o mig segle d’aquí– llegiràs un article meu com si estigués viva, i resultarà que ja m’he mort. Però espero no morir encara. Encara no he fet res... Un estimat amic em diu que si sento que em falta fer mil coses a la vida, això significa que encara sóc jove, que la vellesa arriba quan conclous que ja ho has fet tot. I em dol que m’ho digui simplement perquè és més gran que jo, perquè entre nosaltres dos, el vell és ell. I em consolo pensant que amb tota probabilitat no parla de si mateix –la seva realitat és, i quasi sempre ha sigut, més aviat fascinant–, sinó d’un desconegut pensionista centenari hipotètic. Bon any tinguis! I que no ens falti mai futur. Avui, a la meitat del camí de la vida (just a l’edat de Dante quan començava a escriure la Divina comèdia, sense saber que li quedava molt menys de la meitat), al mig de la meva pròpia selva obscura, un bosc molt particular, a dues passes de complir els 40, t’escric entre classes i altres feines indispensables d’un dia laborable, mentre l’Església ortodoxa celebra el dia de Nadal, el naixement del nen que és Déu i tot i que és etern, no arribarà a viure tants anys com els que tinc jo, avui.

“Crist és nat, canteu-li la glòria! Crist és a la terra: busqueu-lo! Crist és al cel: pugeu-hi! I tot l’alè, que canti al Senyor.” El Nadal a l’Església ortodoxa és més un dia de misteri que una festivitat alegre. Recordo com un dels mossens de la meva parròquia intentava convèncer els oients que Jesús era Déu. “Perquè –deia–, ¿quina vida és aquesta? Nascut a l’estable, sense atenció mèdica. Perseguit des dels primers dies de la seva vida. Ni estudis, ni fortuna, ni família. No va escriure cap llibre: ni una línia. No va fer política. No va morir per la pàtria. Als 33 anys, condemnat a la pena de mort més cruel de les existents, tot per un malentès. És clar que és Déu. ¿Qui, si no?” Al temps litúrgic, no hi ha passat ni futur: tot és sempre present, i tots nosaltres, com una mena de deïtats eternes i esclaves del destí, fades madrines sense regals a oferir, presenciàvem el naixement d’aquell nen de l’estable. I tots, fins i tot els més contraris a qualsevol dogma oficial, en aquells moments crèiem que Jesús era Déu, perquè anava a fracassar amb constància en tot el que es desitja a la vida.

Sempre m’ha agradat el Nadal ortodox, tant pel fet que pertany a la meva cultura d’origen com també perquè sempre l’he viscut com un dia feiner: primer, perquè vaig néixer a la Rússia soviètica; després, perquè me’n vaig anar abans que l’Església hagués arribat a recuperar l’enorme poder que té avui. Nadal discret, Nadal d’espelmes, de mitges llums i celebracions a mitja veu, sense regals o amb pocs regals, sense menjars abundants ni dolços em- bafadors.

I ja se’ns han acabat les festes... Que sigui bo, el 2014. Vam encetar el nou any mig emprenyats: un articulista que escriu als blogs d’El País va treure una peça suposadament satírica sobre el nostre sagrat racó del món, un article ple de mala bava i errors greus. Sense mitjans per suportar l’ona de comentaris indignats, però, l’esborrà quasi de seguida. Llàstima –feia goig veure com fins i tot els opinadors més acostumats a criticar Andorra i els seus defectes es van posar a la defensa del lloc on viuen–. I segueixen les petites i grans porcions d’alegries: a la segona etapa del Dakar 2014 (Argentina-Bolívia-Xile), Albert Llovera passa de la 108a a la 50a posició. La nova cançó de Patxi Leiva El Nadal a andorra és la delícia d’aquestes vacances. I el que em fa una il·lusió especial: el nostre Albert Villaró guanya el 46è premi Josep Pla amb la novel·la Els ambaixadors. 

(Publicat al BONDIA el 8 de gener del 2013)

La llibertat i la destrucció

Pràcticament mai no miro pel·lícules russes i soviètiques. Sempre em sembla —tot i que conscientment entenc que és un error— que els períodes de dictadura no poden ser especialment fructífers en el sentit artístic. Tot i això, l’altre dia els camins inescrutables d’Internet em van portar a la que es considera l’obra mestra del director de cine Andrei Kontxalovski: una pel·lícula en blanc i negre sobre la vida dels pagesos russos soviètics dels anys seixanta del segle passat, amb un títol que consisteix en una desena de paraules, La història d’Àssia Kliàtxina, que va estimar però no va voler casar-se, una barreja curiosa de realitat i de fantasia. A banda del que formava part del guió inicial, un melodrama relativament insuportable, hi ha parts de la pel·lícula que es van filmar sobre la marxa, com si es tractés d’un documental. Hi surt un vell que havia passat vuit anys al gulag per un no-res, hi surt l’alcalde real i verídic del kolkhoz que parla de "l’organització científica de la producció", el treball dur i esclau dels pagesos al servei de l’Estat, els programes de la ràdio que escolten i els diaris que llegeixen i comenten, fins i tot un electricista de mitjana edat (o sigui, de la meva) amb les cares de Lenin i Stalin tatuades al pit. És una obra que avui es mira com un veritable document històric.

A la pel·lícula només hi ha tres actors professionals; per ser exactes dues actrius professionals i un director de cine que fa de conductor de camions. La resta dels participants són els habitants del poble on es va filmar, situat a la vora del riu Volga: Bezvòdnoie, de la regió de Nijni Novgorod. Diuen que quan el resultat final es va portar al poble els participants van rebre la pel·lícula amb indignació: havien esperat que la màgia de la càmera els retrataria com a més bonics, més ben vestits, menys pobres del que hi surten. La censura oficial de l’Estat socialista tampoc no va aprovar el treball del director, i la pel·lícula no va aparèixer als cinemes fins al final dels anys vuitanta. Avui, en canvi, es mira amb un sentiment nostàlgic: la dura vida de la postguerra era lliure de la contaminació que ara regna a tot arreu, del sentiment de perill, de la criminalitat omnipresent i de la desesperació generalitzada que ha acabat enverinant la província russa, dels contrastos insuportables entre els nous rics i els pobres de sempre. Encara hi havia les cases de bona fusta, de dos i tres pisos, construïdes a l’època del relatiu benestar del final del segle XIX. Els pobles que vaig conèixer jo ja tenien un paisatge urbà menys harmònic. Tanmateix, a la pel·lícula hi reconec els nobles cors dels habitants dels pobles russos de l’època dels anys de la meva infància, la seva fe infantil en un futur millor, la il·lusió malgrat les condicions de vida que semblarien inhumanes. Els caràcters independents i orgullosos de les dones, les passions gairebé animals dels humans de poques paraules, la paciència inacabable dels vells i la bondat immensa produïda per la mateixa pobresa compartida. No puc deixar de pensar que aquesta gent, tota la gent que tenia vint anys al començament dels seixanta i creia en un futur millor per a si mateixos i per als seus fills ara està abocada a passar gana en la vellesa, a veure com els nous oligarques —que amb l’excusa de la llibertat s’han fet rics amb la venda de gas, diamants i petroli— s’han fet amos i senyors de la terra: d’aquella terra que durant segles i segles era dels tsars, després va passar a ser de l’Estat, i ara, finalment, ha esdevingut objecte de constants vendes i revendes a mans dels especuladors. El segle XX va ser el pitjor segle de la història russa amb diferència, quan tots els horrors van sortir de la caixa de Pandora. Al segle XXI, en el procés d’obertura, se’n va treure l’únic que hi quedava: l’esperança.

(Publicat al BONDIA el 18 de desembre de 2013) 

Per què els russos no somriuen

Hi ha tants articles a la xarxa russa que es titulen Per què els russos no somriuen que he deixat per impossible la idea d’esmentar tots els materials que he utilitzat per escriure aquest article. Només faré referència al petit estudi teòric de I. A. Sternin El somriure a la comunicació russa, del qual he tret la majoria de les premisses. Però anem per parts.

“¿I si els parlem en rus –va preguntar un dels meus alumnes un dia– seran més simpàtics?” No m’ho vaig haver de pensar gaire: “No.” Bé, és cert: un dels trets més característics dels russos és la manca total de l’esforç de ser simpàtic. Somriures comprensius: pensaran que estic criticant els russos. No és cert: ara i aquí, el meu objectiu no és criticar els comportaments de grup, ni justificar-los. El meu objectiu és fer entendre –a qui ho vulgui entendre– les diferències crucials de dues cultures que conec bé.

Hi ha una cosa que repeteixo sempre que es tracta de les diferències culturals: quan parlo d’un rus, heu de suposar que es tracta d’un rus de bona fe. És previsible que una persona que treballa de cara al públic i ha de tractar amb molts russos es trobi, una o diverses vegades, amb russos borratxos, drogats, malcriats o malintencionats: alguns operadors i guies turístics han fet llibres d’anècdotes a aquest efecte, i gosaria dir que aquesta probabilitat existeix en la relació amb els clients de qualsevol nacionalitat. Ara bé, fins i tot quan es tracta d’una persona objectivament bona, equilibrada i benintencionada, hi ha certes coses en les quals no coincidim. I una d’aquestes coses és el famós somriure. Bé, encara més que el somriure, l’expressió.

Una de les possibles explicacions de la poca inclinació dels russos a somriure als desconeguts és, naturalment, el fet que la meva generació (i unes quantes d’anteriors) mai no vam veure pel·lícules americanes quan érem petits. Els nostres herois a la pantalla no somreien com els americans. Nosaltres tampoc ho fem. Potser els més joves, aquells qui en van veure més, de pel·lícules americanes, saben com ensenyar les dents, com posar els llavis d’aquesta forma. Els que tenim més de 35 anys no en sabem, i és un fet provat. L’altra explicació popular és la por, el fet que, tal com ho va definir un company meu periodista (rus), “la guerra sempre és a prop”. Però a més a més, hem de tenir en compte altres factors.

Per a un rus, un somriure sempre ha de tenir una raó. De fet, la llengua russa permet fer la pregunta, intraduïble al català, “¿de què somrius?” (o, si ho preferiu, “¿a què somrius?”), que funciona exactament de la mateixa manera que la pregunta “¿de què rius?” i que significa “explica’m la raó del teu bon humor perquè no la veig i em deixa perplex”.

No hi ha somriures de cortesia. Hi ha somriures que diuen “estic content de veure’t”, “estic enamorat de tu”, “acabo de guanyar la loteria” o “sóc la més guapa del món”, però els somriures de cortesia, aquests somriures que “en realitat no signifiquen res”, ens són aliens. Els malentenem. Jo no, ara que fa gairebé dues dècades que estic fora: però quan acabava d’arribar a Andorra, els malentenia també. Les maneres de malentendre un somriure de cortesia que té el rus són diverses. Aquí teniu algunes de les possibles lectures: “Vull ser amic teu i estic genuïnament preocupat pel teu benestar i confort” (o bé “estic content de veure’t”, “acabo de guanyar la loteria”, “sóc el més guapo del món” i “estic enamorat de tu” en qualsevol combinació), “m’estic medicant per combatre una depressió severa i la vida és bella”, “aquests russos tan seriosos és una font constant de diversió per a mi”, etc. La raó d’un somriure, per a un rus, ha de ser transparent, comprensible per a tothom. Si no és comprensible per a tothom, automàticament es percep com a irònic.

No hi ha cultura de respondre a un somriure amb un somriure. Intentar fer que un rus desconegut somrigui si no té una raó vàlida per fer-ho pot ser una experiència semblant a la d’intentar fer somriure un militar de guàrdia al costat de la tomba del soldat desconegut. Si somrius a un rus al carrer, el més probable és que et demani: “Disculpi, ¿ens coneixem?” (en rus). No somriem als desconeguts.

Un somriure, per a un rus, sempre ha de ser sincer. Si un rus et somriu, ho fa perquè vol, no perquè li han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat a fer-ho. No ens han ensenyat que una persona educada és una persona simpàtica. Ens han ensenyat que una persona educada és una persona seriosa, sincera i digna de confiança. Que és una persona bona. Honesta. Generosa. Tots aquests són valors que compartim amb Europa. Però hi ha tres valors que no compartim: aquells que diuen que a la vida s’ha de ser obert, simpàtic i alegre. Els russos pensen que aquestes coses no han de dependre de l’educació, sinó de la personalitat. Que a la vida és obligatori tenir coratge, no alegria. Que l’alegria, quan vingui, vindrà. Que si el cor se t’obre a algú, ja s’obrirà. Que l’amabilitat amb els estranys s’ha de limitar als intercanvis necessaris, i els amics ja t’estimaran encara que siguis un antipàtic. Ens han educat així. És cultural.

(Publicat al BONDIA l'11 de desembre de 2013) 

Quan Yu Ke pinta bambús

El pintor amb bambú més conegut, Zheng Banqiao, va viure al final del segle XVII i el començament del segle XVIII: 1693-1765. No sabem d'on és originària aquesta planta de brots comestibles que creix fins a 12 m i forma boscos, amb fulls d'efecte tònic, afrodisíac i estimulant. Un deis possibles candidats a ser la pàtria del bambú, la seva terra natal, és precisament la Xina.

En tot cas, la Xina és coneix com a el Regne del Bambú, ja que és el lloc on hi ha més bambús que a qualsevol altre país del món. Hi creixen més de 400 espècies de bambú, la tercera part de totes les espècies conegudes d'aquesta planta. L'àrea amb més concentració de bambú és el sud del riu Iang-Tsé. Fa 8000 anys, els xinesos ja utilitzaven fletxes fetes de bambú; també de bambú, fabricaven flautes de set forats.

Sabem que tenien set forats perquè a les excavacions del jaciment de Jiahu es van trobar flautes semblants, tot i que fetes d'un os d'un ocell. 8000 anys després de ser fabricades, encara es poden tocar. No són, en absolut, les flautes més velles del món: l'any 2009, a Tuebingen, Alemanya, es va trobar una flauta que té 35.000 anys, també feta d'un os d'ocell.

Ara bé, tots els mites que s'arrelen a la memòria dels segles, parlen de flautes fetes de bambú: llàstima que el bambú no duri tants mil·lennis com els ossos. I naturalment, no era l'únic ús que se'n feia.

Des de temps immemorial, es menjaven els brots de bambú, rics en vitamines, sucre greixos i proteïnes. Fa uns 2000 anys, els xinesos van començar a fabricar paper d'alta qualitat a base de bambú (paper xuan) i pintar i escriure sobre ell amb pinzells. Avui en dia, el paper de bambú i la pintura amb bambú encara són populars: també ho són els bastonets («els objecten de bambú per menjar ràpidament»), els mobles, els instruments de música, els vanos, els cistells, i les culleres fabricades de fusta de bambú.

Durant el temps de la dinastia Song (960 – 1269), el bambú ja era una part indispensable de la vida i la cultura dels xinesos. L'utilitzaven per fabricar lloses, balses, barrets, sabates i paper.

Us recomano un llibre. Es diu «Pedra i pinzell. Antologia de poesia xinesa clàssica», i és una compilació de 74 poemes traduïts pel professor i poeta Manel Ollé i publicats l'any 2012 per encàrrec de l'Editorial Alpha.

L'antologia abraça més de dos mil anys de poesia i entre d'altres, hi llegim el poema de Su Shi que escrivia amb el pseudònim Su Dongpo (1037-1101), un dels grandíssims escriptors xinesos i important pintor i cal·lígraf que va viure en aquella època, que comença així:

Quan Yu Ke pinta bambús,

veu els bambús, no veu la gent.

I no és tan sols que no vegi la gent:

tampoc no es veu a si mateix.

Ell mateix es torna bambú

que creix fresc i sense límits.

Segons ressalta Manel Ollé, l'herència de la poesia xinesa és especialment important per nosaltres per la força innovadora de la seva eterna inspiració: “més que xinesa, és poesia”. Grans poetes catalans, com per exemple Carles Riba, Marià Manent, Josep Carner i Joan Ferraté, van fer obra seva a partir de poemes xinesos.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 2 de desembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

I seràs per a mi com cacau amb llet

Quasi tot el que descric últimament ha tingut, en un moment o l'altre, el nom d'or. Cotó: or blanc. Pebre: or negre. Em falta or verd, or vermell, or blau i or groc: si hi penso, segur que en trobaré exemples. Avui, però, és el torn del cacau: l'aigua amarga dels maies, l'or marró dels europeus. Diu una bona amiga poeta que la xocolata és un antidepressiu natural molt bo, no com els falsos antidepressius com alcohol. Me'n vaig recordar ahir al vespre, quan ja anava per la tercera copa d'un fals antidepressiu i era massa tard per passar a cacau. ¿Però de què –es demanarà l'amable lector–, ve tanta depressió? Doncs vet aquí el perquè: tinc el síndrome de la vella bruixa. Me'l vaig diagnosticar ahir, després d'assabentar-me de que no estava convidada a una festa organitzada per uns amics. Probablement, –de forma semblant al cas de la vella bruixa original, aquella que es va ofendre tant que va desencadenar tot un conte de fades on un reialme sencer va acabar dormint cent anys dins d'un bosc encantat–,- havien decidit que jo estava massa ocupada per anar a festes (l'altra raó que tenien els reis del conte de fades i bruixes és que no disposaven de prou vaixella d'or per a tants convidats). I avui pateixo d'un combinat efecte d'un antidepressiu fals i preocupacions ridícules. Ja m'he unit amb sons d'orquestra a l'enorme multitud d'amargats necessitats de xocolata, de tot un vaixell carregat de cacau de delicat sabor i textura.

La xocolata, menjar dels déus, abaixa el nivell de colesterol, millora la circulació i evita problemes cardiovasculars (també crea addicció, però què hi farem). A més a més, si la bruixa malvada n'hagués tingut prou al seu abast, ningú hauria dormit cent anys. És més: ningú s'hauria punxat amb cap filosa, ni amb cap agulla. El conte no rebria crítiques feministes. El Príncep Encantador s'hauria casat amb la besnéta de la Bella No Dorment.

Avui m'acomiado de vosaltres amb un poema de Joan-Lluís Lluís, «Gospel», que va aparèixer dins del recull de gormanderies estilístiques Xocolata desfeta. Exercicis d'espill (Barcelona: La Magrana, 2010):

Oh, Pare Déu, amb Tu matinaré

Sí, i trastejaré

Per tots els carrers del Teu reialme

Estrets o amples

I Seràs per a mi com cacau amb llet

Un xic desfet

I la fam mai més no em farà patir

Prou de patir!

Cor: Oh, Pare Déu, ja no faré cas de les malvades

Que volen endur-se'm cap a les fosques selvades

De l'Infern

etern

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 25 de novembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor