El camí de la fava

«¿Quin era aquell conte d'en Jack que va pujar al cel per una planta de faves?» Vaig dir jo mentre pujàvem a Cal Serni per celebrar els setanta anys del Néstor. «Hi va pujar per una mongetera», va precisar el meu home. «Sí, i tenia unes faves màgiques que si les plantaves i les regaves, començaven a créixer i créixer i després en va sortir la mongetera gegant», va dir la filla. «Si tens unes faves i en creix una mongetera, tens un problema tècnic bastant gran», va contestar el Jordi. L'aire era bonic, transparent, ple de blaus i grisos. A la dreta, majestuós, s'alçava el Cadí. «I què va passar després?» vaig preguntar. «Va pujar al cel amb una mongetera i no sé què va fer a un gegant» respongué el meu home. «Va trobar un gegant que tenia una gallina que ponia els ous d'or» afegí la filla. «Però no hi va pujar per la favera, sinó per una mongetera» va insistir el Jordi. «No tinc gens clara la diferència entre les faves i les mongetes blanques» vaig remarcar jo. «Les faves són verdes o de color marronet. Les faves que fa el papa amb pernil no són de color blanc. Són faves a la catalana. ¿Saps què són les mongetes que es mengen amb botifarra? Mongetes. La favada asturiana? Es fa amb faves».

Vam arribar a la casa rural digna de mil articles curosament fets. Amb gelatina de vermut amb olives, moniatos amb mel i prunes amb bacon, paté de gall d'indi amb melmelada de figues, carbassó amb mel i mató, i vi jove de Calvinyà, vam començar la celebració tots junts. 22 platets de res, amb una barreja de gustos dolços i salats. «A les taules ben parades qui no menja escudella no menja faves...» – ¿Això vol dir que s'ha de menjar una mica de tot? Segons la dita castellana, a totes les contrades hi creixen faves, i deu ser veritat. En arribar els pures de llegums, el Néstor explica com es preparar la favada asturiana de Gijón. Setanta anys –què deuen ser, en un codi simbòlic de l'univers? Dos símbols combinats de la plenitud, deu vegades set i set vegades deu. Ep! Per molts anys.

Hi ha diverses llegendes i creences relacionades amb les faves. Una d'elles manté que cal plantar faves el divendres de Pasqua o durant la nit. L'altra ens diu que les faves eren sagrades pels egipcis antics. També n'hi ha una que diu que Pitàgores, qui va establir l'aritmètica com una branca de la filosofia, va morir assassinat en un camp de faves. Que feia en aquell camp si ni ell mateix, ni els seus deixebles no podien ni recol·lectar-les, ni tocar-les, ni menjar-les, és un gran misteri. En coincidència amb la seva pròpia doctrina, la seva ànima –a la qual li quedava poc per aconseguir la completa purificació o catarsis– es va poder reencarnar en un d'aquells llegums de forma fetal. La fava, font d'una nova vida i noves obligacions –com per exemple, la de pagar el tortell de Reis de l'any vinent.

No sabem del cert si Pitàgores tenia aversió a les faves perquè pressentia que moriria envoltat d'elles, perquè hi era al·lèrgic o perquè ve·ritablement creia que les ànimes dels morts trobaven refugi dins de les seves llavors, i per això considerava que no era gens recomanable menjar-les. Quant a mi, sovint em diuen que sóc una fava –en el sentit d'innocent i ximpleta. Per això, potser, aniré pel camí de la fava: ja en farem créixer una favera que pujarà fins el cel.

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 3 de febrer del 2014)