Si un corb és al cel

Fa mesos que segueixo els esdeveniments a Kíev a través de diversos mitjans de comunicació. Tot va començar –per a mi com a mínim– per un acudit gràfic al Facebook. Hi sortien els presidents d’Ucraïna i de la Federació Russa, i Vladimir Putin li preguntava a Víktor Ianukóvitx: “Vitya, la cuina que tens a casa, ¿és de gas?” “De gas”, contestava Ianukóvitx, i Putin, més content que un gínjol, afegia: “Doncs ja la pots llençar, xaval...” Intrigada per la raó dels possibles canvis a l’economia domèstica del president ucraïnès, vaig fer una ràpida recerca a la internet i vaig topar amb el “concepte d’associació oriental”, creat l’any 2008 per un programa de la Unió Europea per cercar un acostament entre el bloc comunitari i els seus veïns de l’est d’Europa, tots ells exrepúbliques soviètiques: Bielorússia, Moldàvia, Ucraïna, Azerbaid- jan, Armènia i Geòrgia. La proposta incloïa, entre d’altres punts, el següent (el citaré en castellà ja que ve de la pàgina de la UE que de moment no apareix en català): “Asistencia financiera adicional – incremento importante (de 450 millones de euros en 2008 a 785 millones de euros en 2013). Ello supone añadir una dotación complementaria de 350 millones de euros a los recursos previstos para 2010-2013. Además, reasignaremos 250 millones de euros que ya habían sido atribuidos a los programas regionales de la PEV.”

D’entrada, la iniciativa de la Comissió Europea em va deixar perplexa: ¿com és que Europa, empobrida per la crisi i incapaç d’ajudar els mateixos integrants de la Unió, decideix incrementar l’assistència financera a altres estats que no en formen part ni han demanat ajuda? ¿Com és que aquella mateixa Europa que no ha fet mai cap pas per establir un acord d’associació amb Andorra, que està entre França i Espanya, decideix invertir un munt de diners en un acord d’associació amb els països que són ben lluny? I ¿com pensen augmentar la seguretat energètica per a la UE i els seus veïns orientals si una gran part dels recursos energètics, almenys d’alguns d’aquests veïns orientals, vénen de Rússia?

No he entès mai quins beneficis trauria la UE d’un acord d’associació amb Ucraïna. No tinc del tot clar quins beneficis trauria Ucraïna com a Estat d’un acord d’associació amb la UE. Ara bé, és evident que un ciutadà ucraïnès de peu de carrer sí que hi veuria alguns beneficis tangibles: sobretot en el camp de la lluita contra la corrupció i l’aug- ment del respecte dels drets humans més bàsics.

Crec que d’entrada els ucraïnesos que van sortir al carrer per donar suport a la signatura d’un acord d’associació entre Ucraïna i la UE eren els idealistes, els joves, les persones amb l’esperança d’un futur millor. A l’Europa de l’Est, maltractada per segles de corrupció i règims totalitaris, tota mena de col·laboració amb les democràcies europees sempre ens ha semblat un camí a la llibertat. Ara bé, encara que la decisió del Govern d’Ucraïna d’ajornar la signatura de l’acord pot haver sigut un simple moviment estratègic per mirar si Europa ofereix més diners o millors condicions, avui, dos mesos més tard de la fatídica decisió, hi ha barricades i còctels Molotov a la plaça central de Kíev, anomenada, curiosament, la plaça de la Independència. Cada dia hi ha més ferits tant entre els manifestants com entre les forces de l’ordre que s’empren per controlar la situació, cada dia ens assabentem de més víctimes, més lesionats, més morts.

Com passa amb gairebé cada conflicte descrit per la premsa i a les xarxes socials, es poden llegir dos punts de vista sobre la situació: el dels rebels heroics contra el sistema podrit i el del sistema legítim sobre els rebels descontrolats. Com a la tragèdia grega (¿recordeu Antígona i Creont?), hi ha dos punts de vista irreconciliables. No sé ni m’imagino qui té la raó. Els monjos ortodoxos dels monestirs propers a la plaça fan el que poden, amaguen els manifestants quan els pega la policia, es posen entre els rebels i les forces de l’ordre quan comencen a volar pedres. I és tan respectable l’actitud dels qui demanen la pau com l’actitud d’aquells qui demanen justícia. I és tan respectable l’actitud dels qui volen justícia com la d’aquells qui volen la pau... però sóc molt de la pau, i em fa molta por la guerra –a tots els llocs, però potser fins i tot em fa més por quan es tracta d’un lloc que conec–. Tot plegat em recorda una cançó russa que deia: “Si un corb és al cel, mal presagi per al poble, que si no el matem, hi haurà una guerra. Per poder-lo matar, carreguem els fusells. Carregats els fu- sells, disparem unes bales... Es desvien les bales, ens foraden els cossos. No hi queda ni déu: només queda el corb.”

(Publicat al BONDIA el 29 de gener del 2014)