Per Nadal cantarem nadales

Quan jo era petita, el Nadal era una cosa llunyana. Hi havia només una església que funcionava a la ciutat de Sverdlovsk, ara Ekaterinburg, durant l’època soviètica. L’església del cementiri on el meu avi Ivan estava enterrat sota una estrella roja. No es posaven creus a les tombes dels coronels de la KGB, i no era creient. La seva mare li va donar una estampeta que va dur per tota la guerra, i tenia rastres de bales, però al cos viu no el van tocar. Venia d’un poble de la vora de Tambov, on ara, segons els cercadors d’Internet, no hi viu ningú, d’una família de moltes germanes, i era l’únic fill, el petit. Va morir quan tenia la meva edat, es deia Ivan, una variant russa de Joan, i estava enterrat al cementiri de Sant Joan, Ivanovskoie, al costat de la catedral de Sant Joan, i jo pensava que el cementiri es deia Ivanovskoie en honor al meu avi, el que va morir jove. Les esglésies no m’agradaven, hi feia l’olor de prohibició i de mort, ambient de cementiri. I el Nadal era una festa de l’Església, una festa d’aquell món alternatiu on anaven les velles abans de morir, on anaven aquells que no tenien res a perdre, ni personalment ni col·lectivament, com a família. La meva àvia, la vídua de l’avi Ivan, sí que hi anava, però amb l’excusa de no tenir estudis, de no ser membre del Partit, d’haver estat treballadora tota la vida i de pesar cent quilos a les èpoques de bonança. Sempre anava a veure els morts, i si ens feia mal alguna cosa, recitava unes pregàries que no tenien ni cap ni peus. Si li preguntaves què hi havia després de la mort, però, et contestava convençuda que no hi havia res.

El que sí que celebràvem era l’any nou. I per Nadal, no cantàvem nadales. Anys més tard, a París, la família en el pis de la qual jo tenia llogada una habitació em va preguntar com eren les nadales russes. Jo, aleshores membre esporàdic de la coral de l’església dels sants Cosme i Damià, vaig arrencar a cantar-los a cappella un cant gregorià. Em van mirar amb espant, i vaig entendre que per a ells una nadala no era un cant de Nadal de l’Església ortodoxa, de cap Església, sinó una cançoneta “de Cap d’Any”: d’aquestes, en teníem moltes. L’avet petit, L’avet va néixer al bosc, totes semblaven tenir l’avet, l’arbre de Nadal, com a protagonista.

Aquells qui no van viure la falta absoluta de Nadal durant la seva infància no entendran ni la nostra absència de depressió prenadalenca ni la nostra incomprensió de la necessitat d’explicar històries incongruents sobre el Pare Nadal als més petits. Sí, amb el pas dels anys se m’ha traspassat una mica de tristesa dels meus amics andorrans. Però no hi és tota, no és tanta ni tan autèntica com la seva. I he arribat a tenir una filla que als 10 anys té prou tacte per no retreure la incertesa de l’existència dels Reis als seus propis progenitors. Canta Jingle bell rock i En la Puerta del Sol al concert nadalenc de l’escola, amb els seus companys, i els pares s’animen amb la del Mecano. Encara somnia a fer d’àngel al Pessebre Vivent, com ho feia anys enrere la seva iaia. I dibuixa ninots de neu, un de calb amb corbata que és el papa, un altre amb cabells llargs, un llibre i una jaqueta delicada que és la mama, i un altre amb una samarreta d’estiu que és ella.

Hi ha màgia, al Nadal. Tot i que sempre m’ha fet molta pena, la vida de Jesucrist. Pobret, va morir tan jove. Ja ho sé que era Déu, però no l’haurien d’haver matat. Bon Nadal, bells amics, tristos, alegres, esperançats. Bones festes i bons pro­pòsits.

(Publicat al BONDIA el 23 de desembre de 2015. Text. Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor). 

Estanys de les Salamandres

Les meves muntanyes semblen dracs adormits, dracs d’escames rugoses i dures com una roca plena de ferro. El pèl que els creix entre les orelles és verd, groc i taronja, i els humans confiats situen cases entre les seves vèrtebres, clavant els fonaments a la cuirassa d’un animal mandrós que els ignora, perforant les escames, tallant-les a trossos. Hi deixen rastres negligibles de ciment i quitrà.

El temps dels dracs es compta per mil·lennis. Un segle els és imperceptible. Per això pensem que els dracs descansen sempre, al torb d’hivern i enmig de les turmentes del nostre enganyós estiu, a l’or de la tardor i a la dolçor de les grandalles, els lliris blancs de la primavera.

Dormen de nit i de dia. Als espais gelats de la seva cresta s’amaguen els circs glacials, hi fa fred, hi fa vent. Entre els avets i els pins negres, s’han fet camins i caminets, i un ésser tan petit i desorientat com un humà s’hi pot arribar a perdre; al bosc, també hi viuen éssers més petits però menys perduts. Els porcs senglars coneixen els seus senders, els talps hi troben el cau a les fosques i els isards per instint saben on creix el liquen sota la neu. Dins dels estanys alimentats per aigües subterrànies, la ruta és clara tant per als tritons palmats com per a les granotes roges.

Quant als humans, sovint no tenen clar on van, no saben mai què volen, volent ser àngels, fan la bèstia, ferits per la insuportable set de l’eternitat. I ni tan sols pujant del poble de Ransol cap a Entor, ni deixant a la dreta els cavalls que pasturen a la majestuosa vall d’Incles, ni arribant al calmat i ovalat estany de Querol, amb el seu pi de quatre troncs i pedra enorme per seure-hi i observar-lo, no deixen de buscar les coses que no hi són. Pugen a les tres petites basses a la recerca d’una dèria: de les salamandres. La més petita del grup d’humans és prou educada per acomiadar-se del venerable estany de Querol, el pare del riu Aixec que s’omple de petites fonts i en arribar a l’alçada del Funicamp, presenta un cos d’aigua prou substancial per un riuet de muntanya. Ni el sol esplèndid i inexplicable de mitjans de novembre, ni els pics nevats a la llunyania, i ni tan sols dos núvols blancs tan netament dibuixats al cel que fan sospitar que la seva presència és fruit intencionat d’un esforç creatiu d’un geni benvolent, els arriben a distreure de la recerca de les salamandres. I no n’hi troben.

El salamàndrid que viu als estanys de les Salamandres no és, de fet, la salamandra, el pobre animal eternitzat per Mercè Rodoreda en la fascinant i tristíssima història d’una noia enamorada, cremada com una bruixa i transformada en un amfibi. L’urodel que hi viu és un tritó palmat. La seva presència ens indica que es tracta d’unes basses d’aigua neta que s’han salvat de la invasió de les truites, que significarien una mort segura per a tritons tan poc comuns a l’alta muntanya. Tanmateix, no hi és tot l’any. Cos prim, les potes curtes, i la cua llarga, el tritó palmat viu a l’aigua de forma intermitent, s’hi instal·la durant l’estiu per tenir-hi fills i se’n va quan arriba la tardor.

El sol ens il·lumina. A les esquerdes de la pell de drac, som petits i indefensos. Els dracs rodegen una estreta ratlla de terra, tot protegint-la, tot amenaçant-la. Si no els entens, si no els estimes, si no hi confies, t’ofeguen, inconscientment, amb la pura voluntat dels seus somnis. Per dins del meu cap, resto immòbil i els parlo, faig una pregària indistinta, un gest d’amor.

(Publicat al BONDIA el 18 de novembre de 2015)

Felicitat, somni esmunyedís

El títol Massa felicitat em va semblar adequat i entranyable. A dins, hi havia d’haver felicitat, un ambient de tendresa i esperança en diferents disfresses. Com l’amor, com la calma, com l’alegria. Els primers assassinats em van agafar desprevinguda. També adulteri, enganys, mutilació, mendicitat, malaltia i mort. Als relats d’Alice Munro, no saps què passarà fins que no ha passat tot. Com a la vida.

Totes les coses que importen als personatges que hi trobem són “les coses excèntriques, irracionals, difícils de controlar”. Si senten alguna cosa, és el ressentiment o les ganes que els deixin en pau. Darrere de la bellesa de les frases impecablement formulades, la relació entre els homes i les dones és d’una tensió comparable a la dels israelians i els palestins a Jerusalem. Semblen pertànyer a dues races totalment distintes, com si es tractés dels Romulans i dels Ferengi de l’Star Trek. Les dones són una raça oprimida, amb un historial multigeneracional d’esclavitud; els homes, una raça en declivi que ha perdut dominis colonials, una raça espantada i arraconada, a la defensiva. L’única cosa visible que els dos gèneres tenen en comú és el desig de tenir control sobre les altres persones, tant del sexe oposat com del seu. Si perdonen els altres, si treuen ferro als detalls sense importància, no ho sabem: veiem la part més obstinada, més manipuladora, més castigada, més trencada de les seves vides. En un paisatge del Canadà rural que reconec amb delit, hi regna el ressentiment i l’apatia. L’únic que els permet una estona de satisfacció és la capacitat de controlar i manipular vides humanes. N’hi ha qui ho disfressa de bones causes. Hi ha personatges més desgraciats que només poden exercir el control sobre les voluntats de les altres persones si les estrangulen, o si es mutilen. Hi ha personatges entremig que et fan treure la roba i utilitzen l’art com l’artifici de seducció. Les pessigolles són una arma de dominació psicològica. La reacció del teu cos a la voluntat de l’altre és una forma de submissió subtil. Hi és en els detalls més petits, com quan el pare d’una nena de sis mesos desitja que la mare no l’alleti, o quan la dona s’entesta a continuar la relació amb un home que no l’estima. El tema principal de Massa felicitat no és la felicitat, és la manipulació: l’única cosa que fa plaer tant a les víctimes aparents com als botxins. L’ànsia d’apoderar-se de l’ànima d’algú, o la frustració de ser espiritualment violentat per una altra persona, o la indiferència més profunda. 

Massa felicitat, un món on un intent frustrat de ser un déu sempre acaba amb la vida d’algú. Quasi totes les morts són el resultat directe de desitjos frustrats de ser amo i senyor de l’ànima d’altri. Així mata els seus fills en Lloyd, una mena de Medea que sap del cert que no podrà retenir la persona estimada, un fracassat abans del fracàs, un boig sense excusa. Així mata els seus pares i la seva germana el protagonista de Radicals lliures, i les dues amigues de campament ofeguen la nena amb síndrome de Down a Joc de nenes. No se’ns ofereix cap sortida, no se’ns proposa cap moralitat, excepte tal vegada “no facis nosa”. La majoria de les agressions són contra les persones que fan nosa a qui les acaba agredint. O potser sí que hi ha una altra moralitat, una mica més tranquil·litzadora: “Sigues humil.” Ja ho deia T.S. Eliot (ho sé perquè Anna Akhmatova ho repetia sovint): “L’única saviesa que podem pretendre assolir és la saviesa de la humilitat: la humilitat és inesgotable.”

(Publicat al BONDIA el 28 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor).

El quintet de la mort

Entre les formes de fugir de la realitat, el cine vell és la més efectiva, la comèdia negra, la més divertida, i El quintet de la mort, titulat Ladykillers en la versió original i produït pels Estudis Ealing, insuperable.

Al Londres de la postguerra, una ciutat encara no del tot recuperada de l’absurd del món embogit, de la possible invasió hitleriana i el consegüent keep calm and carry on en potència, hi viu una supervivent del segle anterior, en companyia de tres lloros. Així és Katie Johnson, que als 76 anys donà vida a la imatge de la senyora Louisa Alexandra Wilberforce i s’emportà el premi a la millor actriu britànica. Viu a la ciutat de les racions, els trens de vapor i els carros portats pels cavalls, envoltada de tòpics adorables de la normalitat britànica com cabines telefòniques vermelles, temps canviable i policies amables, en una casa torçada on tots els quadres pengen de costat. No li sobren ni diners ni companyia, per la qual raó té un anunci posat a la botiga del barri sobre les dues habitacions a casa seva que estan preparades per ser llogades. I vet aquí que una ombra vil cau sobre la innocent vida de la confiada velleta: una banda criminal escull casa seva com a centre d’operacions en plena preparació d’un robatori a l’estació de tren veïna. Alec Guinness, que es fa dir professor Marcus, lloga les dues habitacions a la vídua Wilberforce i li demana si ell i els seus amics, un diletant quintet de corda, hi podrien practicar el minuet en E-major del compositor italià Luigi Boccherini. La vídua, lleugerament avorrida amb la monòtona existència, ho accepta encantada. Els lladres fan veure que assagen el minuet mentre, en realitat, assagen el robatori amb l’acompanyament del tocadiscos i pauses freqüents per berenar amb la velleta. La senyora Wilberforce té un martell especial per colpejar les canonades de la cuina perquè baixi l’aigua freda, un cop ben fort i ja en tenim prou per preparar el te als gàngsters. Amb un convertidor de la moneda estrangera i una calculadora d’inflació des de l’any 1955 fins a l’any 2015, arribo a la conclusió que el botí representaria uns 720.000 euros, o 144.000 euros per cap entre els sis participants. Ni molt ni poc. Massa diners per deixar-ho córrer, poc capital per morir per ell. El robatori es porta a terme, però la Sra. Wilberforce s’hi troba implicada i insisteix a avisar la policia. Aleshores els nostres lladres decideixen matar la velleta. I no en són capaços. Un per un, es maten entre si o es moren, fins deixar la vídua perplexa amb l’equivalent contemporani de mig milió de lliures esterlines, en la desaparició del qual la policia no està interessada en absolut.


L’ingredient indispensable de la comèdia és la bona intenció del qui surt victoriós de tots els embolics que li ofereix la vida. No cal que sigui ni intel·ligent, ni maco, ni heroic, ni ric, ni hàbil, ni obedient, ni fill de casa bona. Ho pot ser tot, o bé pot no ser res. El protagonista ha de tenir el cap posat a fer allò que toca i no fer el que no toca, amb la condició que hi hagi manera de trobar-li remei. La Sra. Wilberforce  (Katie Johnson) ho fa de forma admirable. En cap moment té por d’haver estat còmplice del robatori: s’indigna per la immoralitat del crim. La seva reprimenda convenç uns quants gàngsters de la colla: se’n senten genuïnament avergonyits. Si ets així, ja t’és igual guanyar o perdre, fer el ridícul o patir. Llarga vida a les velletes coratjoses, per molts que siguin els defectes que les acompanyin.

(Publicat al BONDIA el 21 d'octubre de 2015. Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Jordi Casamajor).

Res de paraules

Un dia em prohibiré llegir novel·les. Posaré un post-it a la nevera: “Res de novel·les”, i ho seguiré al peu de la lletra. Viuré tranquil·la i llegiré llibres de dret, de sociologia, pedagogia, economia, de qualsevol mena que no m’encoratgin a rumiar sobre l’arrel de la traïció, la irracionalitat del perdó i del càstig, la cara fosca de l’enamorament. Estudiaré volums que no m’incitin a preguntar-me per què, quan estimem, pensem que ens hagi de correspondre aquell que hem assenyalat amb una mà tremolosa el dia que ens hem sentit enlluernats per ell. ¿Per què aquell i no cap altre? Escolliré edicions que no em xiuxiuegin a cau d’orella: “Res de petons. Res de carícies”.
Aquest estiu he llegit Así empieza lo malo de Javier Marías. L’he llegit furtivament, desentenent-me de tota mena d’obligacions immediates i d’alta prioritat, d’objectius fets a curt i llarg termini. M’hi he capbussat amb un sentiment de culpabilitat que només ens donen els plaers més prohibits. La història d’una família de Madrid –que no m’hauria de trasbalsar, entre altres coses, perquè no són gent de carn i ossos, són de mentida, inventats, són personatges i no persones– ha ocupat tots els meus pensaments. A les nits em despertava a les dues de la matinada per llegir sense parar fins la sortida del sol i adormir-me just abans que es llevés la família, per fer careta de bella dorment tan feliç que no gosessin despertar-me.
La vida d’un director de cine borni i de la seva dona grassa s’havia apoderat del meu dia a dia. Em llevava tard, tot i havent dormit tan poc que semblava una somnàmbula, una ànima en pena. Ja empassant-me el cafè amb llet, tornava a reviure les pàgines llegides, em preguntava desesperadament per què, per què aquell qui és dolent, dolent de mena, dolent fins a la medul·la, a l’hora de la veritat va i et salva la vida. I mentrestant, aquell qui és bo, boníssim, un àngel delicat baixat del cel, el dia menys pensat et destrueix sense adonar-se’n, sense parar-ne esment, per mer caprici. Aquell qui mata allò que estima, pateix, i es mata a si mateix, sense trobar remei al seu crim involuntari.
Em destrossava la consciència el fet que la víctima pogués desviure’s pel seu botxí, i el botxí ser víctima d’algú que se n’havia oblidat del tot. Em recava la lògica de la venjança, sempre injusta, sempre confeccionada a destemps, per molt que la idea de l’arbitrarietat de la justícia fos un lloc comú. Em feia mal que el desig mai no era correspost, a aquella novel·la que s’assimilava tant a la vida somniada que es feia més forta que la vida dels desperts.
No, no llegiu mai, mai, cap novel·la, i si n’agafeu una, feu-vos aconsellar i procureu que no sigui gaire bona, que no s’hi acumuli la força d’apoderar-se de la vostra quotidianitat preuada, que no us tregui la seguretat que us mereixeu tots els petons i totes les carícies que el capriciós destí us hagi portat. Res de petons, amics. Res de carícies. I no, no, res de paraules.

(Publicat al BONDIA el 16 de setembre de 2015)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Cecília Santañes

Tot ombra i argent

Visc en un pou. Visc dins de l’aigua, brillant i negra, d’una lluminositat tan fantasmagòrica com ho és la superfície del riu Valira de nit, sota els fanals. Pocs metres més enllà del meu cap, a dalt, el sol banya els rajos a les capes superiors del meu regne. El meu món, tot ombra i argent, color d’arracades antigues, ple de silenci misteriós, tot meu. No sé si és habitat per alguna altra criatura o màquina o sèrie d’objectes, però si hi són, no en tinc por. Sé que no són capaços d’espantar-me. Sóc la mestressa i el senyor del pou.    


M’han dit que els éssers vius s’ofeguen a l’aigua freda. Si hi respiro, m’han raonat, és que sóc morta. No sé ni què vol dir, ser viva. Si ja ha passat tot el que havia de passar, si ja és etern, el meu amagatall, no me’n vull moure, no desitjo que ningú me’n tregui. Hi visc. El pou és el mar, és una vall, i és la meva habitació de les profunditats de la infància perduda. No hi percebo cap presència humana. La solitud m’ha adoptat i m’ha fet seva, m’ha envoltat i m’hi bressola. Sóc part dels meus dominis, per petits que siguin. Per fi, sóc jo i no tinc por de la soledat.


De cop, s’apropen, des del costat del sol, les cares d’una nena estimada i del seu pare que em miren, em miren a mi, i em poso a plorar perquè m’esperen allà on es respira l’aire sec i ingràvid, al lloc on es camina i no es flota, i sé que els he fallat deixant enrere els dies i les obligacions, sé que els he fallat baixant amb els remolins a la ciutat d’ensomni. Ja saben que passo mig any sota terra i mig any entre els vius. Em dec a la llum però pertanyo al món de les ombres. Si ploro, és perquè no sóc del tot viva. Sóc mig peix, meitat monstre marí, i no sé si el pou és d’aigua salada o dolça. No, són les llàgrimes les que l’han fet salada. Visc en un pou d’aigua dolça. Mig fantasia mig dona, m’hi trobo a gust, a la terra dels somnis. Fa anys que hi visc, la conec, hi respiro: i no em vull moure, no, no me’n vull moure.

(Publicat al BONDIA el 30 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes

¿On ets, estiu?

Encara no me n’he sortit, de l’oceà profund de l’estiu que em fa mirar la terra des del mar, amb els camins costers, penya-segats i fars, tan llunyans i misteriosos com el far on es volia dirigir el nen a la novel·la de Virginia Woolf, tan arrelats a la terra dels desitjos incomplerts com aquell on no vam poder arribar, per manca de temps i la diversitat de distraccions, des del port de Holyhead, Anglesea, a Gal·les. L’estiu em té presa, no em deixa i no m’allibera, com una novel·la inoportuna i plena d’intriga que et cau a les mans en un moment de molta feina, com un somni feliç de quarts de set del matí. Encara m’hi trobo submergida, entre els peixos de colors, amb una estrella de mar que se m’amaga a la mà, amb uns cabells rebels i un flotador festiu, per molt que s’hagi passat ja la diada de Nostra Senyora de Meritxell.

Hi hem pujat a peu, com sempre: des de les Bons d’Encamp. No és una proesa gens significativa, però el detall és important i el camí, alegre. Amb una exageració pròpia d’una família mig russa, hem comprat tantes espelmes que entre tres no hi havia prou mans per dur-les còmodament al lloc on tradicionalment s’agrupen, enceses, a prop de la imatge venerada. Diu la meva filla que la Mare de Déu de Meritxell cada any és més bonica, tot i que de seguida afegeix que ja era bonica quan la va veure per primera vegada. Li va sortir a demanar, en el curs de la missa jove, que tots els nens del món puguin gaudir dels campaments d’estiu: li va tocar un paper adequat per a una ainista veterana. Vam dedicar la tarda a acabar d’etiquetar el material escolar, una vella tradició d’aquestes que marquen el començament d’un nou any d’estudi. Quan era petita, dèiem que el nou any escolar és com Any Nou, només que escolar, per la qual raó havíem de celebrar la seva vigília amb brindis i pastissos i regals (a Rússia, hi ha la tradició de fer regals per celebrar l’any nou). Suposo que per adaptar la tradició a aquestes contrades hauria de dir que a les dotze de la nit del dia anterior a la tornada al col·le ens tocaria menjar raïm al so de les dotze campanades que marquen el final de les vacances. Amb cada campanada, els nens demanarien un desig per al nou any escolar, uns companys de classe que siguin amics, uns mestres comprensius, unes noves experiències i coneixements, i que el temps passi de pressa i que les noves vacances que ja arriben, que ja estan a punt de venir, siguin tan espectaculars, o més si és possible, com aquelles que acabem de viure. ¿On ets, estiu? ¿On t’has amagat?

(Publicat al BONDIA el 9 de setembre de 2015)
Text: Alexandra Grebennikova. Il·lustració: Cecília Santañes