Palmeres i la neu

El temps s'ha tornat boig, i en la generositat de l'autèntica bogeria ens ha arribat a regalar un trosset d'estiu complementari, no del tot inesperat. Quan ja faltaven pocs dies per al començament d'octubre, sortíem al carrer amb samarretes de màniga curta, amb vestits de tirants. En gaudíem amb la consciència de que en teníem tot el dret del món, tractant-se d'una compensació tardana per a aquelles botes d'hivern que havíem tret de l'armari a mitjans de juliol, pel fred que va tocar quan no tocava i per les pluges que havien caigut fora de temporada, sense ordre ni concert. Després d'haver acumulat dos, tres o quatre impermeables amb la publicitat de la web www.visitandorra.com a cada casa andorrana (la conseqüència d'haver estat presents, sense pagar, de peu i mullats, a les magnífiques actuacions estiuenques del Cirque du Soleil), pensàvem que teníem uns cupons gratuïts per gaudir d'un temps fantàstic indefinidament. Sí, l'arribada de la tardor ens ha agafat desprevinguts. Semblava que encara teníem el dret sagrat i garantit per una calor gairebé africana, per un canvi climàtic que ens permetés cultivar cocoters i palmeres datileres a prop de l'avinguda Carlemany (actualment l'espai Vivand on l'hipotètic visitant angloparlant suplica let me shop -–"deixeu-me anar de compres") fins l'arribada de la neu. I un cop arribés la neu, arribaria abundant i pintoresca. Fent eco de l'eslògan de Vivand, un andorrà corrent visualitza a l'hivern amb una mena de mantra let me ski, o més aviat (per a que vinguin els turistes) let them ski, i un cop hagin vingut a esquiar, let them shop, let them ski and shop: «que vinguin a esquiar i a comprar». Que vinguin a esquiar, a escoltar concerts, a fer ciclisme o a visitar museus, a gaudir de la natura o a aprofitar les rebaixes: som un país turístic, i un país turístic hauria d'omplir-se de turistes en totes les temporades.

Per això, tant en un atac de nostàlgia que ens provoca la calor estiuenca ja passada com per atreure el triomf i la sort en totes les empreses, avui dediquem la contraportada a les palmeres, l'arbre que simbolitza l'hospitalitat, la victòria i la vida. Andorra, lliure i sobirana del seu petit territori durant els segles d'austeritat i pobresa –i també durant la relativament curta època de l'abundància– és un país amb sort: això és indiscutible. Res no ho descriu tan gràficament com el fet d'haver viscut vuit segles de la pau. És més: durant el segle XX va haver-hi tanta sort que a certes regions de l'estranger va ser prou freqüent l'opinió envejosa, naturalment errònia, que a canvi d'un notable èxit comercial havíem venut la nostra ànima al dimoni. No pot ser cert: i així, amb més raó dediquem els nostres pensaments a la palmera, l'arbre de fulles sempre verdes, el símbol del triomf de la fe sobre l'error, de l'ànima sobre les coses passatgeres. A més a més, per a qualsevol europeu, la palmera és el símbol d'unes vacances relaxants sota un cel blau. Les fulles que coronen la palmera s'assemblen als focs artificials tan típics de la festa major d'Escaldes, als rajos de sol que es regalen a totes les coses vives i reparteixen vitalitat, calor i protecció. El simbolisme de la palmera correspon a la capacitat humana de millorar, de superar els obstacles, de ressorgir de totes les dificultats, d'estar per sobre de la desil·lusió. D'això parlaven també la majoria dels participants del TEDxAndorra la Vella el dissabte passat: d'aprendre a viure amb la incertesa, de reinventar-se a si mateix, d'afrontar la vida amb bon humor i esperança, amb noves forces, fent nous camins. 

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 de setembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Cotó, l'or blanc

Quan érem petits, les meves veïnes Tània i Natàlia feien gimnàstica artística. Es passaven dies fent tombarelles, rodes i pins. Jo les seguia a mesura de la meva humil capacitat, però quan podia, seia en un racó i llegia. Per a la Tània, la meva poca flexibilitat i falta d'il·lusió a l'hora de millorar el rendiment esportiu representava una lamentable falta de caràcter. M'enviava notes, escrites amb lletres grans i decisives: «Si no vens a entrenar, no et parlaré mai més».

Jo m'inventava excuses. El meu amor pels llibres era una addicció: res d'un passatemps respectable. El primer que feia en arribar a casa d'un amic era examinar els prestatges i agafar un llibre. Ningú em molestava: jo tenia la mateixa expressió de bon humor i millor voluntat que ara llueix la meva filla. La meva versió particular de la normalitat era ben acceptada. Com comprendrà qualsevol addicte a la lectura, no necessàriament es tractava de llibres educatius, intel·lectualment estimulants o bons. Quan podia escollir, em fascinaven les històries de fantasmes i detectius: de por i intriga. També llegia moltes biografies d'escriptors, poetes i artistes, i en tenia una de preferida: la de Gulia Koroliova, heroi de la segona guerra mundial. Recordo el seu viatge als campaments internacionals «Artek», a Crimea. Els seus companys dels campaments tenien procedència diversa: els nens dels refugiats espanyols Conchita Jarabo i Javier González, la pianista Mirra Garbel i la millor collidora de cotó de la república d'Uzbekistan, Mamliakat Nahangova (un rècord de 80 quilos de cotó al dia). Allà, un dia va anar al bosc sola a mitjanit, per guanyar una aposta.

Jo, en aquella època, encara no sabia que la collita de cotó era una mena de «treball forçat» que s'aplicava – i se segueix aplicant – als alumnes de totes les escoles secundàries, instituts, col·legis professionals i universitats d'Uzbekistan, a tots els funcionaris i fins i tot als treballadors independents, sota l'amenaça de diverses sancions administratives. Si t'hi negaves, et podien expulsar del col·legi, refusar-te beques, ajudes i permisos administratius, treure't el carnet de conduir i no retornar-lo. La planta de cotó que es cultiva a l'Àsia Central produeix fibres curtes, les màquines no són tan eficients en la collita com les persones. Les condicions d'allotjament i de treball són dures, molts nens (i adults també) s'emmalalteixen, hi ha casos d'atacs de cor, de baralles violentes i suïcidis. Ara, l'octubre, és l'època més tensa, més esgotadora de la collita de l'or blanc.

Uzbekistan, a part de ser la terra de noms màgics de Bukharà, Ferganà, Samarcanda, amb madrasses monumentals, fortaleses, mesquites i mausoleus, era, per a nosaltres, la terra de «l'or blanc»: del cotó. De la mateixa forma que a Amèrica, al segle XIX, el cotó collit pels esclaus del Sud enriquia el nord, a la Unió Soviètica, el cotó collit pels voluntaris i entusiastes enriquia i mantenia la maquinària burocràtica de l'Estat central. Ara, se'n pateixen les conseqüències: degut al conreu inadequat i les pràctiques d'irrigació durant el temps soviètic, moltes àrees d'Uzbekistan pateixen la salinització dels sòls i la desertització.

Uzbekistan, terra misteriosa! Per a aquells que no viatgen i no llegeixen, els llocs del món llunyans només són noms al mapa. Però quan m'he fet gran i m'he casat, no m'ha nascut una nena lectora. Tinc una nena esportista que fa gimnàstica artística, entrena quasi cada dia i fa rodes, pins i salts mortals. La seva il•lusió per millorar denota caràcter i disciplina. De tant en tant em demana quan començaré a entrenar amb ella. M'invento excuses (que he d'escriure contraportades) i segueixo llegint.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 28 d'octubre de 2013)

Bonsai, l'univers en miniatura

Potser hi ha Déu: potser hi ha sentit darrera d'aquest món on la vida encara guanya a la mort i els moments de tranquil·litat encara són més freqüents, més nombrosos que les estones de patiment. Si és així, les religions són distintes maneres d'entendre l'ocult sentit del món, d'entendre la veritat, la bondat i la bellesa a l'univers conegut i desconegut.

Diversos pensadors, des del suposadament alegre grec Demòcrit fins a Leibnitz, home difícil i jugador obsessionat, amic del tsar de Rússia Pere el Gran i enemic de Spinoza, han postulat que l'ésser humà representa tot l'univers a escala. Potser qualsevol ésser viu és tot l'univers a l'escala: els elefants i les mosques, els rucs i les panteres, les gambes i les marmotes. I naturalment, les plantes: plantes enormes i plantes petites, arbres solitaris i els que formen part dels boscos, crescuts al mig d'una plana i cultivats en safata.

Fa dos mil anys, els monjos taoistes, adeptes de la moderació, la compassió i la humilitat, van començar a cultivar els bonsais com a objectes de culte, un pont preciós i fràgil entre el diví i l'humà, el cel i la terra. Els taoistes eren gent curiosa: estaven fascinats pel concepte del buit ja que és el lloc on es generen les coses i no reconeixien la superioritat del plaer sobre el patiment. Van ser els pioners de la idea que el món és una muntanya dinàmica en la qual la solana i l'obaga estan en constant transformació i lluita. No poden existir l'una sense l'altra: es consumeixen i es generen mútuament.

La solana amb un xic d'ombra; l'obaga amb petits reflexos del sol. La solana, el yang: la muntanya sonora, calorosa, àrida. L'obaga, l'yin: la muntanya del silenci, de la frescor, font de la calma. Així, el bonsai havia de ser necessàriament un arbre d'alta muntanya i conservar les formes curiosos de la lluita amb el clima advers. Un arbre sense paisatge que viu els mateixos anys que els arbres de la seva mateixa espècie, però es manté petit podant-li les branques i arrels. Tot i que les arrels de la tradició del bonsai són xineses, nosaltres, quan pensem en l'art del bonsai, invariablement l'associem amb la cultura japonesa.

Hi ha distintes versions del començament de la tradició del bonsai al Japó. Una d'elles diu que l'any 1644, el mateix any quan René Descartes, després d'una joventut plena de viatges i batalles amb alguna que altra severa depressió pel mig, als 48 anys d'edat proclamava que un ésser que dubta de la seva existència no pot ser un miratge, ja que ha d'existir per poder-ne dubtar («cogito ergo sum» –deia– «dubto, per tant existeixo»), un funcionari xinés fugit de la dominació manxú va portar la seva col·lecció d'arbres petits a Japó i així va iniciar la fascinació de la cort japonesa amb aquest passatemps artístic.

Altres versions asseguren que els japonesos havien demostrat un especial interès pels paisatges en miniatura des de l'època immemorial. Els japonesos sempre havien professat que la forma i l'estil dels arbres necessiten atenció i cura per part dels éssers humans per esdevenir veritablement commovedors.

Ara bé, no hi ha dubte que és el segle XVII quan apareixen les històries dels jardiners dels samurais que es suïciden quan la gent inconscient insulta els seus bonsais preferits, quan es planten els bonsais més antics que han sobreviscut fins el dia d'avui. Un d'aquests, el bonsai de la col·lecció del Palau Imperial de Tokio, està catalogat a la llista dels tresors nacionals de Japó.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 23 de setembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

El remei per a tots els mals

Brindem, amics, per celebrar l'inici del curs polític i escolar a Andorra, brindem amb una camamilla. Preparem-la amb gel si fa un dia calorós d'aquests que hem tingut al començament de setembre; alcem les tasses fumejants si fa fresca com és habitual i propi de la muntanya: però ha de ser una tisana calmant. Tal vegada el seu efecte beneficiós sobre el sistema digestiu ens farà pair les contradiccions inherents en la naturalesa del nostre petit estat. Brindem amb l'esperança que el Déu de l'amor que està per sobre dels bisbes i de les esglésies, dels piques polítics i dels discursos institucionals, ens ajudi a trobar la manera de fer lleis justes i necessàries per no malmetre la dignitat dels éssers humans i no fomentar la doble moral i la hipocresia. Entretant, donem-li les gràcies per crear les plantes que són la base de les infusions que combaten el nerviosisme i l'insomni.

Brindem per la salut i la pau. A casa meva, quan era petita, la camamilla era el remei per a tots els mals. S'utilitzava pel mal de coll, pel mal de cap, per tenir cabells brillants i sedosos, contra les infeccions de la pell, per curar les ferides i les cremades del sol, per semblar més jove, per sentir-se més feliç. Amb la mare, collíem les flors de camamilla al prat a la vora de la casa del poble, a Vell Pixminsk (Staropixminsk, en rus). Després, a la veranda, assecàvem les flors.

Brindem per la igualtat i la tolerància. Per òbvies raons de la meva procedència forana, sempre em costa parlar de la política. Sempre tinc la sensació que hi haurà algú que digui: «Hostes vingueren...» i la por que jo mateixa li hagi de donar la raó. Puc dir amb tota honestedat que a Rússia, el meu país natal, extremament xovinista i discriminador, sempre m'havia espantat l'actitud dels «russos de soca i arrel» cap a les minories o nouvinguts amb els quals tenien un futur compartit. Sempre havia tingut horror del nacionalisme ètnic, basat en els lligams de sang, tot i que entenc i respecto el nacionalisme cívic, basat en un projecte de futur comú. Fa poc vaig llegir aquestes dues definicions al llibre de Michael Ignatieff, «La sang i la pertinença», que vaig descobrir en ocasió de la lectura de la ponència del Sr. Òscar Ribas Reig per les Jornades Andorranes de la Universitat Catalana d'Estiu (s'hi esmentava un petit fragment i vaig sentir curiositat pel que podia dir sobre el nacionalisme un canadenc que és fill de pare rus i mare anglesa). Ignatieff, com el seu mestre Isaiah Berlin, analitza els diferents tipus de nacionalisme i arriba a la conclusió que la nació hauria de ser composada de tots aquells qui –no importa la seva raça, color, religió, idioma o etnicitat– se subscriuen al credo polític de la nació: cosa que crec que vol aconseguir i potser aconseguirà Catalunya, camí que probablement és i serà la prioritat també de molts andorrans.

Brindem amb una camamilla. I per a aquells qui consideren que el que interessa no és tant la calma com la millora de la circulació sanguínia al nivell corol·lari, proposo un licor de camamilla que es produeix i es comercialitza (en ampolles de vidre) no gaire lluny de casa nostra, a la comarca de la Segarra. I si us queda massa lluny, els entesos en el tema podrien començar a produir-lo a casa nostra, a partir de la camamilla de muntanya: així, després de 40 dies de maceració hidro-alcohòlica de les flors de camamilla seca, per Tots Sants tindrem un licor lleugerament dolç. Si es consumeix amb moderació, ajuda a controlar el nivell de colesterol.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de setembre de 2013) 

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Sense clàssics

A la recent conferència de l’Any Espriu a Andorra al Consell General –un altre acte fantàstic que m’he perdut per raons de sobrecàrrega de feina–, el crític literari Alex Broch va animar els docents i la població d’Andorra a incorporar la literatura catalana “com a seva” perquè la llengua ho és. Ja us he dit que no hi vaig poder ser i per això el meu coneixement del contingut del seu missatge es basa en el que he llegit als diaris. Tot i així, confio que he pogut entendre la idea proposada correctament, i la idea és... interessant. Si mirem com aquesta qüestió s’afronta als països que comparteixen la mateixa llengua però viuen una realitat jurídicament i políticament diferent, es fa evident que arreu del món existeix tota una multiplicitat de solucions del mateix problema: hi ha països que incorporen la cultura i la literatura aliena pràcticament com si fos seva; hi ha països que no ho fan en absolut. Veiem com el colombià Gabriel García Márquez parla del poeta xilè Pablo Neruda, “el més gran poeta del segle XX en qualsevol idioma”, com si formés una part indestriable del seu món. Veiem com els escrits del mateix García Márquez, o Borges i Cortázar, argentins, sobrepassen totes les fronteres, incloent-hi les fronteres lingüístiques, convertint-se en la literatura de tothom: les especificitats nacionals de cada cas només hi afegeixen a la riquesa de la gran literatura escrita en llengua espanyola. Ara bé, ¿fins a quin punt un colombià reconeix la literatura argentina “com a seva”? ¿Fins a quin punt els canadencs i els anglesos, els australians i els nord-americans consideren “seves” les literatures dels altres països on s’escriu en anglès?

Bé, ¿i “nosaltres, els andorrans”? Quant a Espriu, o Jacint Verdaguer, o Josep Pla, o Joan Brossa, o Agustí Bartra, no se’ns fa tan difícil com això pensar-los com a “nostres”. Per molt o poc que el nostre petit món pirinenc aparegui reflectit als seus escrits, fins a un cert punt, tots han tingut lligams amb Andorra: tots hi van deixar un tros de cor. Ara bé, no és pas tan clar fins a quin punt podríem acceptar com a “nostre”, per exemple, Narcís Oller. ¿És “nostra”, Mercè Rodoreda? ¿I Caterina Albert (Víctor Català)? Per molt que cada país escull els seus propis clàssics, a l’hora d’escollir-los, conscientment o inconscientment, no podem tenir els mateixos criteris purament literaris que els literats catalans. I a més a més, tenim una particularitat que potser canviarà amb el pas de temps: la més absoluta falta de clàssics a l’imaginari andorrà.

¿No hi esteu d’acord? ¿Per què quins serien els nostres clàssics? ¿Quins són aquests noms que qualsevol andorrà repeteix amb veneració i tendresa des de petit? ¿Antoni Fiter i Rossell, amb el seu Manual Digest? Però és més aviat un clàssic de dret, un recol·lector d’usos i costums, que no pas un prosaic notable. ¿El príncep Benlloch, l’autor de l’himne an- dorrà? És una figura institucional i no un poeta que faci somniar la joventut impressionable. I permeteu-me que us recordi que com a russa, nascuda i crescuda a Rússia, sé exactament què significa tenir un culte dels clàssics, ser conscient de l’existència d’una llista de noms el so mateix, la música, dels quals t’apropa a la història, encara que no hagis llegit ni una línia del que han escrit. Gogol. Tolstoi. Dostoievski. Turguenev. Puixkin. A Rússia, qualsevol alumne de primària reconeix els seus retrats a les aules, molt abans de començar a llegir les seves obres. I un equivalent d’això no el tenim aquí: ni importat, ni de producció local. No tenim clàssics incrustats a la ment dels petits andorrans, ni en forma de “persones clau” ni en forma d’“obres mestres de la literatura andorrana”. Ara bé, ¿què és un clàssic? Seriosament, ¿què és? Com deia Borges a Sobre els clàssics, “clásico no es un libro que necesariamente posee tales o cuales méritos; es un libro que las generaciones de los hombres, urgidas por diversas razones, leen con previo fervor y con una misteriosa lealtad”. 

(Publicat al BONDIA el 6 de novembre de 2013)

"Zdrà-stvui-tie"

Fa un cert temps em vaig aficionar a les matemàtiques, o potser més aviat als matemàtics. Fins i tot vaig fer un curs de pensament matemàtic a Coursera.org. Em fascinava Marcus du Sautoy, sobretot per la seva obsessió per la simetria. Marcus du Sautoy m’agradava també per altres raons: perquè de petit volia ser espia i intentava aprendre rus per arribar-hi, però va descobrir que després de vuit setmanes de curs televisiu de BBC encara es veia incapaç de pronunciar la paraula hola (en transcripció i dividit en síl·labes: [zdràs-tvui-tie]), i es va desesperar. Aquesta va ser una de les raons (tot i que no l’única raó) per la qual va decidir deixar la idea de ser espia i dedicar-se amb tranquil·litat i pau al món de la matemàtica. L’altra raó, la raó més vàlida, va ser el descobriment que l’estudi de les matemàtiques era la forma de descobrir un codi ocult que s’amaga darrere de la visió superficial de les coses. La música de l’univers. Pura poesia.

També llegia, i llegia molt, Keith Devlin, el meu “professor de mates” de Coursera, una de les persones que ha aconseguit apropar els matemàtics dels altres segles als pobres nosaltres. Amb ell, m’imaginava Descartes, apassionat jugador, oferir solucions brillants en el camp de la teoria de probabilitats en les seves cartes a Blaise Pascale. M’imaginava el jove Newton, que als disset anys no va poder anar a la universitat a causa de la pesta, i per això es va quedar a casa i va inventar calculus. “No es va avorrir ni es va dedicar a jugar a algun equivalent als videojocs de l’època!”, exclamava Keith Devlin, “es va quedar a casa i va inventar calculus”.

Una altra cosa curiosa que deia Keith Devlin era que Barbie, la nina Barbie, tenia tota la raó quan deia: “Em costa molt fer mates.” (No sé si recordeu la història, o més aviat l’escàndol que es va armar quan Mattel va posar en producció les nines Barbie que deien aquestes paraules.) Doncs això: que costa molt fer mates. Requereix molta concentració i moltíssim temps. Però per als matemàtics, el camp del seu estudi conté la mateixa emoció que per a un col·lectiu bastant més nombrós les sèries televisives i les xafarderies. Aquesta –deia Keith Devlin– és l’única diferència entre la persona que es dedica a les matemàtiques i la que no. El que es dedica a les matemàtiques “hi veu la gràcia”. És tot. Un cop hi ha vist la gràcia, no passa res si li costa.

Crec que el mateix –o gairebé el mateix– que ens passa amb l’aprenentatge d’idiomes. Al llarg dels vint anys de la meva experiència com a professora d’anglès i rus, he vist molts alumnes que arribaven al primer any de l’aprenentatge, i pensaves: “Aquest arribarà molt lluny.” Miraves l’altre, i pensaves: “Aquest ho deixarà.” (Perquè fa vint anys encara es creia que per aprendre idiomes, o per conduir, es necessitava una mena de do especial, de foc diví que només tocava els elegits). Això no obstant, cinc o sis anys més tard veies com aquell que no donava ni les més mínimes esperances s’apuntava a l’examen de First Certificate, parlava amb tothom, llegia en anglès, aconseguia els seus objectius i hi posava il·lusió. I aquell que semblava que tenia molta capacitat per aprendre idiomes, moltes vegades deixava les classes, es dedicava a una altra cosa, i al cap de deu o quinze anys encara el veies amb un anglès molt bàsic.

Vint anys més tard, n’estic convençuda: per aprendre un idioma no cal tenir una capacitat especial. Cal trobar-hi la gràcia. Per això, i no per una altra raó, sempre s’ha dit que la millor manera d’aprendre rus és sortir amb una russa (per amor a la veritat, s’ha de dir que al meu home li ha funcionat). De vegades, els professors d’anglès, de rus, de francès, de català, no sabem indicar a l’alumne què ha de fer exactament per progressar d’una manera ràpida i segura. És clar que s’han de fer els exercicis de gramàtica. És clar que s’ha de parlar i escriure, escoltar i llegir. Però, sobretot, s’ha de trobar aquella persona que faci que el món de la llengua estrangera se t’obri i es converteixi en comprensible i atractiu. Aquella sèrie que estàs preparat per mirar eternament perquè t’encanta la veu d’un actor; aquell autor que llegiràs i comprendràs encara que sigui amb l’ajuda de mil diccionaris i mil ajudants... No hi ha cap altra recepta: s’ha de trobar la forma d’estimar l’idioma que estudies. I un cop l’hagis arribat a estimar, tot l’esforç et semblarà un treball d’amor. 

(Publicat al BONDIA el 9 d'octubre del 2013)

Gent transparent

Les xarxes socials ens han fet transparents. Sobretot transparents en el nostre passat. Aquell qui es vol quedar invisible sovint hi perd encara més que els desesperats addictes a les xarxes: només cal que algú malintencionat comparteixi les seves pitjors fotos o li dediqui un post graciós, injust i cruel al seu bloc, perquè qualsevol que vulgui buscar informació sobre ell no trobi res més que això. Els detalls trivials ocupen el lloc dels fets importants. Com a mínim, aquells que parlem molt (o parlem massa) de nosaltres mateixos estem en condicions d’igualtat amb els que vulguin parlar de nosaltres. I, fins i tot així, mai deixes de trobar sorpreses –tant desagradables com també precioses– sobre tu mateix.

Fa uns dies els meus companys d’universitat de fa vint anys van penjar unes fotos meves en blanc i negre asseguda al llit de la residència estudiantil mirant el sostre amb l’expressió d’Ofèlia de Millais (probablement ja ofegada), i em vaig alegrar molt de veure la meva pròpia cara infeliç i descontenta. Bé, ja se sap que qualsevol temps passat es percep amb una nostàlgia melancòlica. Així, l’Andorra del començament de la segona part del segle XX, sobre la qual els testimonis de la seva realitat sovint escrivien amb incomprensió, indignació i/o dolor – recordem, per exemple, Francesc Viadiu (Entre el torb i la Gestapo) o mossèn Ballarín (ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra)–, aquesta Andorra de fa cinquanta-seixanta anys la percebem com un paradís perdut, una illa d’innocència i simplicitat. Només hi veiem la seva bellesa: i un lloc tancat i ple de prejudicis contra els forasters, la terra de desigualtats molt més marcades que avui en dia –¿o no? ¿quants nens podien anar a la universitat fa cinquanta anys?–, amb una economia basada en avantatges fiscals i contraban ens sembla preferible al que tenim avui.

Tots els passos que s’han fet per convertir Andorra en un país modern, en un estat de benestar, en un lloc on es respecten els drets fonamentals de la persona se’ns obliden davant de velles fotos que estimem. I tots, no me n’excloc, sentim el desig de tornar el passat –ni que fos per un moment: viure el dolç record com una realitat perfecta. I només quan se’ns comencen a desmuntar les parts de la nostra pròpia realitat que ens preníem com a naturals (com, per exemple, les subvencions dels comuns, que no discriminaven ningú i sempre havien ofert diversos serveis a preus més barats que, per exemple, a Espanya), quan alguna part perfecta de la realitat d’avui passa a ser un dolç record, una realitat del passat, aleshores aprenem a valorar-la.

Ja ho sé, ja ho sé que criticar sempre és millor que cantar les glòries, però sobretot aquests dies quan les xarxes socials apropen gent que es troba a milers de quilòmetres, aquests dies quan se’m força, de vegades, a observar la realitat del meu país natal de la qual, fa molt temps, vaig fugir, veig que la vida d’avui aquí, a Andorra, té moltes coses que hauríem de guardar i gaudir –abans que es converteixin, per raó alguna, en un dolç record.

Veient el món de la desesperada pobresa, l’alcoholisme i la drogoaddicció, amb el qual han de lluitar la majoria dels meus companys de facultat; veient el món de la criminalitat, la corrupció política, el menyspreu profund als drets de la persona que ha d’enfrontar el noranta-vuit per cent de la població de la Federació Russa; veient les profundes desigualtats socials que trenquen el país on vaig néixer, no puc no dir-vos: tinguem il·lusió pel present i futur del lloc on vivim. Posem les veles del nostre vaixell de la millor manera possible –tal com deia el Sr. Síndic, Vicenç Mateu, a la seva entrevista al BONDia– per aprofitar tots els vents: encara que, sent petits i indefensos, tinguem una capacitat tan evidentment limitada de fer bufar els vents. 

(Publicat al BONDIA el 2 d'octubre del 2013)