Gent transparent

Les xarxes socials ens han fet transparents. Sobretot transparents en el nostre passat. Aquell qui es vol quedar invisible sovint hi perd encara més que els desesperats addictes a les xarxes: només cal que algú malintencionat comparteixi les seves pitjors fotos o li dediqui un post graciós, injust i cruel al seu bloc, perquè qualsevol que vulgui buscar informació sobre ell no trobi res més que això. Els detalls trivials ocupen el lloc dels fets importants. Com a mínim, aquells que parlem molt (o parlem massa) de nosaltres mateixos estem en condicions d’igualtat amb els que vulguin parlar de nosaltres. I, fins i tot així, mai deixes de trobar sorpreses –tant desagradables com també precioses– sobre tu mateix.

Fa uns dies els meus companys d’universitat de fa vint anys van penjar unes fotos meves en blanc i negre asseguda al llit de la residència estudiantil mirant el sostre amb l’expressió d’Ofèlia de Millais (probablement ja ofegada), i em vaig alegrar molt de veure la meva pròpia cara infeliç i descontenta. Bé, ja se sap que qualsevol temps passat es percep amb una nostàlgia melancòlica. Així, l’Andorra del començament de la segona part del segle XX, sobre la qual els testimonis de la seva realitat sovint escrivien amb incomprensió, indignació i/o dolor – recordem, per exemple, Francesc Viadiu (Entre el torb i la Gestapo) o mossèn Ballarín (ai, Francesc, si aneu a les Valls d’Andorra)–, aquesta Andorra de fa cinquanta-seixanta anys la percebem com un paradís perdut, una illa d’innocència i simplicitat. Només hi veiem la seva bellesa: i un lloc tancat i ple de prejudicis contra els forasters, la terra de desigualtats molt més marcades que avui en dia –¿o no? ¿quants nens podien anar a la universitat fa cinquanta anys?–, amb una economia basada en avantatges fiscals i contraban ens sembla preferible al que tenim avui.

Tots els passos que s’han fet per convertir Andorra en un país modern, en un estat de benestar, en un lloc on es respecten els drets fonamentals de la persona se’ns obliden davant de velles fotos que estimem. I tots, no me n’excloc, sentim el desig de tornar el passat –ni que fos per un moment: viure el dolç record com una realitat perfecta. I només quan se’ns comencen a desmuntar les parts de la nostra pròpia realitat que ens preníem com a naturals (com, per exemple, les subvencions dels comuns, que no discriminaven ningú i sempre havien ofert diversos serveis a preus més barats que, per exemple, a Espanya), quan alguna part perfecta de la realitat d’avui passa a ser un dolç record, una realitat del passat, aleshores aprenem a valorar-la.

Ja ho sé, ja ho sé que criticar sempre és millor que cantar les glòries, però sobretot aquests dies quan les xarxes socials apropen gent que es troba a milers de quilòmetres, aquests dies quan se’m força, de vegades, a observar la realitat del meu país natal de la qual, fa molt temps, vaig fugir, veig que la vida d’avui aquí, a Andorra, té moltes coses que hauríem de guardar i gaudir –abans que es converteixin, per raó alguna, en un dolç record.

Veient el món de la desesperada pobresa, l’alcoholisme i la drogoaddicció, amb el qual han de lluitar la majoria dels meus companys de facultat; veient el món de la criminalitat, la corrupció política, el menyspreu profund als drets de la persona que ha d’enfrontar el noranta-vuit per cent de la població de la Federació Russa; veient les profundes desigualtats socials que trenquen el país on vaig néixer, no puc no dir-vos: tinguem il·lusió pel present i futur del lloc on vivim. Posem les veles del nostre vaixell de la millor manera possible –tal com deia el Sr. Síndic, Vicenç Mateu, a la seva entrevista al BONDia– per aprofitar tots els vents: encara que, sent petits i indefensos, tinguem una capacitat tan evidentment limitada de fer bufar els vents. 

(Publicat al BONDIA el 2 d'octubre del 2013)