Cirque du Soleil, Andorra: dies i nits d'estiu

Diumenge passat a la tarda, les típiques fotos dels estanys de Tristaina no presentaven res d’inusual. Els mateixos paisatges entranyables, aigua blava rodejada d’una gamma de grisos, marrons i verds. Potser una mica més de neu que l’habitual en aquesta època de l’any. Ah! I hi havia un acròbata japonès fent el pi sobre les roques: unes vambes vermelles fent figures a l’aire. I un altre, saltant uns tres metres, d’una pedra cap a l’altra. I encara un altre, aguantant-se sobre una sola mà.

Tant pels camins dels llacs com per les rutes de les esglésies romàniques, petits grups de turistes seguien la colla alegre (Yabi, Mase, Nobu i Mon) que es parava a qualsevol lloc poc transitat per saltar a corda a una velocitat exagerada, per fer-se fotos amb els llacs i amb les escultures, amb els frescos dels altars i amb els seus nous amics andorrans, amb totes les coses que els semblaven interessants o divertides. A part de treballar en el món de l’espectacle (tant amb el Cirque du Soleil com amb altres companyies), Yabi, Mase, Nobu i Mon són professors d’educació física. A Tòquio, fan tallers per a nens: i, entre d’altres coses, els ensenyen a saltar a corda, fent figures complicades. N’he vist un vídeo: fa goig.

Darrere de les bambolines del Cirque du Soleil hi ha un món positiu, lleugerament semblant a un pati d’escola (si és que es pot imaginar un pati d’escola on hi ha nens que donen voltes a dins d’un hula-hoop gegant, un cèrcol on s’aguanten amb les mans i amb els peus, mentre els altres munten piràmides vives i caminen amb les mans). La part canadenca de la companyia (la majoria dels artistes són canadencs) juga a un joc de coordinació, una mena de joc de tocar i parar: formen un cercle gran, criden “uuuuuahhhh!!!” o una cosa semblant, i es queden immòbils, cadascun en una postura diferent. Després, en torns, intenten donar un cop a la palma de la mà del jugador que es troba a l’esquerra. Crec que hi juguen cada dia, poc abans de la funció. Parlen una barreja de francès i anglès, els intercanvien amb la mateixa facilitat que nosaltres passem del català al castellà; les seves cares tenen una expressió despreocupada i feliç característica de la gent que arrisca la seva vida cada dia. No ha de passar mai res: la precisió de l’espectacle és matemàtica, la improvisació en l’escenari està prohibida. Ara bé, la feina d’un acròbata és una feina arriscada, una feina on no et pots permetre mai tenir dubtes. T’has d’entrenar 3-4 hores cada dia. Has de ser atrevit, disciplinat i senzill.

Cap a les nou del vespre, ja estan tots maquillats i vestits: m’han dit que un cop es domina el complicat procediment del maquillatge, ja no trigues dues hores a maquillar-te, només una hora. El maquillatge és personal i únic, especialment dissenyat per a cada artista, i cadascun té una fitxa ben llarga amb els passos que ha de seguir per maquillar-se correctament, cada pas il·lustrat amb fotos. El vestuari és preciós: obres d’art fetes disfresses. La majoria dels participants de l’espectacle es canviarà de vestit com a mínim una o dues vegades durant la funció, amb l’ajuda i supervisió constant dels tres encarregats del vestuari que il·luminen les fosques amb petites llanternes.

El Marat i l’Olga, joves esportistes russos que no fa gaires anys que han esdevingut artistes del circ, probablement són els més tímids de tota la companyia: la barreja d’un professionalisme més exacte amb un toc de melancolia, una mena de Pierrot i Colombina a la russa. Es preparen i s’estiren als racons més apartats. Just abans del començament de l’espectacle, s’asseuen un moment en silenci, com ho fan els russos abans d’un llarg camí. Faig un gest ajuntant les dues mans que vol dir “estic amb vosaltres”, “sou els millors”, “bona sort”, i assenteixen amb el cap. Després de l’actuació, quan tornen allà on sóc, darrere de l’escenari, ella em confirma cada dia: “Cap problema. Tot en ordre.” Des de darrere de l’escenari, només veig una part de la seva coreografia impossible, una gran part, quan són a dalt del pol, sempre amb l’acompanyament dels sospirs del públic i dels aplaudiments. Després, al Facebook, els admiro a les fotos on pengen a l’aire desafiant la gravetat. Després la gent que trobo pel carrer em diu que són gimnastes fantàstics, únics, impressionants. Quan torno al circ, els ho explico; somriuen tímids i contents: “¿Qui t’ho ha dit? ¿Els andorrans? Són andorrans?” “Sí, andorrans; i alguns amics d’Espanya.” “Nosaltres, el primer dia que va començar a ploure, pensàvem que el públic no ho aguantaria, que marxaria, però després vam veure que ningú marxava! Tots s’hi van quedar. Quin públic més agraït teniu a Andorra!” “¿Hi tornareu?” “Ens agradaria molt, tornar!”

Queden dues funcions: divendres i dissabte. Quines ganes que tinc que torni aquest espectacle, que torni l’any que ve, que torni molts anys. De tornar a veure els ciclistes del Cirque du Soleil entrenar-se al 360o Extrem, fent piruetes a l’aire amb bicicleta. De tornar a sentir els cantants entonar Alegria a la plaça dels Coprínceps. D’integrar Scalada i els seus artistes a la nostra realitat estiuenca, d’ensenyar-los més l’Andorra dels llacs i de les muntanyes que il·lustra i promociona el seu espectacle. I a més a més (i ara parlo com a algú que l’ha vist dues vegades com a públic), és una joia de xou. Ja té raó Jordi Pasques quan diu, a la seva columna del Diari d’Andorra, que “els coneixedors de les mides petites del país, i coneixedors també de la riquesa natural de les valls i muntanyes andorranes, han creat un espectacle que ens farà sentir el batec de la natura, amb els celatges, els pendents herbats, les obagues, les crestes, els basers, sigui sota la neu, amb pluja o amb el sol d’Andorra, característic de cada vall de muntanya i que aquí fa uns cels blaus i radiants i uns dies nets i transparents”.

(Publicat al BONDIA el 31 de juliol del 2013)