AINA, AINA! Primer torn

Tota la roba, marcada. Les maletes, fetes. La Laura passa la llista de totes les coses que hi porta. “Roba còmoda i soferta, sí! El cangur, sí! El sac de dormir! Les botes de muntanya!” Tot seguit, fem un petit examen de localització ràpida de peces de roba. “¿On tens els mitjons de muntanya?” “A la butxaca de fora de la motxilla gran.” “¿On tens els pantalons curts?” “A la bossa de viatge, al mig, a la part de baix.” Ho té tot clar. La seva motxilla gran és nova i enorme, d’un color blau cel molt maco. Se la carrega a l’esquena i passeja pel passadís amb un bon ritme de marxa militar: “Un, dos, tres, quatre! Un, dos, tres, quatre!” “Para, pingüí, que et cansaràs”, protesta la iaia. “No, no em canso.” Fa quatre voltes més i se’n va al sofà amb el padrí. “Demà marxes!”, li diu el padrí, “¿i ja tens ganes de tornar?” “Tinc ganes de marxar a AINA!” “I després, tindràs ganes de tornar.” “Sí, la segona setmana. AI-NA, AI-NA!”

El dia següent, havent dinat, la Laura es carrega la motxilla blava a l’esquena, fa un petó al padrí, a la iaia, a la tieta Cecília, que està dibuixant una vaca Bruna amb una maleta i amb  un fulard d’AINA, i marxem. Està impacient. De camí a Canillo, fa veure que es mou a la cadireta perquè el cotxe vagi més ràpid. Li dono la mà. Me l’agafa. La trobaré a faltar. “T’has fet tan gran! L’any passat, quan marxaves a AINA, eres petita com un ocellet, i ara t’has fet súper gran.” “I tu pensaves, el meu ocellet petit se’n va de colònies...” “Sí. I t’ho vas passar molt bé. I aquest any també, serà fantàstic.” “Sí! Sí!”

Hi arribem a les tres de la tarda, tot i que el llibret deia que hi havíem de ser a partir de les quatre. Tot i així, ja està tot preparat perquè els nens s’hi trobin bé i casa: quatre monitors a l’entrada, indicant el camí als nouvinguts, quatre més a punt de fer els últims tràmits d’inscripció. La Laura deixa les bosses a la casa gran i surt a jugar corrent. La seva amiga i companya d’habitació del primer torn d’AINA de l’any passat, la Polina, també ha arribat d’hora. Una abraçada enorme a la Cristina Llorens, l’estimada monitora de l’any passat, i marxen a veure els animals de la granja.

De seguida, comencen els jocs. El Glenn fa minientrevistes als nens que arriben, després els demana que vagin a buscar els altres nens, perquè tots acabin a l’espai dels jocs. “Llaunes de sardines de dos!” (els nens s’agafen per parelles). “Llaunes de sardines de cinc!” (s’abracen cinc). “Llaunes de sardines de quinze!” (tots riuen i intenten posar-se en grups de quinze). Després, relleus en dos equips. Els pares, ja oblidats, intentem enviar petons, aconseguim que tres o quatre arribin als destinataris, i ens disposem a marxar. Saludem el mossèn Ramon, aprofitant per felicitar-lo pels 50 anys del seu sacerdoci, que va complir el passat 29 de juny. Gran persona, el mossèn Ramon, de les millors del món. Mentrestant, els nens i els monitors continuen jugant, saltant a peu coix en dues files índies. Comença a ploure, però la diversió no para. Entre dracs i excursions, entre cançons i amics, gaudiran aquestes dues setmanes.

Han passat dues hores. T’estic escrivint des del bar Gòndola, de la terrassa. Per a una mica d’inspiració, m’he posat el vídeo d’AINA a l’ordinador. Els joves de la taula del costat s’hi giren, reconeixent la veu dels protagonistes. “És d’AINA, ¿oi?” “Sí, sí, és d’AINA.” “Ja ens ho semblava.” “La meva filla acaba de marxar de colònies...” “¿Fa el primer torn? Jo també sempre feia el primer torn. M’ho passava molt bé.” Somriuen, parlen una mica més d’AINA i continuen amb la seva conversa, que intento no escoltar però sé que tracta de festes boges i amors despreocupats. I ara els miro de reüll. Tenen uns setze anys, potser disset o divuit. La meva en té vuit. D’aquí un no res, serà com ells. Que ràpid que s’escola el temps quan no hi penses. Que lentes que passen les hores quan estàs esperant. 

(Publicat al BONDIA el 3 de juliol de 2013)