Dona, pobre, estrangera

Fa uns mesos, Teresa Colom parlava a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra sobre les desavantatges que pot portar el fet de ser dona, jove i bonica. En aquells moments no m’hi vaig identificar gaire. No represento cap bellesa – o, dit en altres paraules, sempre he sigut menys bonica que m’agradaria ser. Fins i tot quan era jove, no se’m veia jove. Recordo que quan tenia vint-i-tres anys, els meus alumnes em demanaven si en tenia trenta. Ara estic arribant “a la meitat del camí de la vida”, i a les cafeteries em diuen “senyora”.

Per últim, em sentia molt bé sent dona. Sabia que hi havia dones mal pagades, que en alguns sectors laborals teníem menys possibilitats de promoció, però també tenia present que les dones metges, advocades i arquitectes no cobraven menys que els seus col·legues homes, que al món de la música, de la moda i del cinema ser dona no representava cap inconvenient, i pensava que a les altres esferes de la vida social, al cap i a la fi, tot depenia de les persones. Si eres una persona forta, alegre, tranquil·la, arribaries allà on volies arribar.

De vegades, però, tendeixo a canviar d’opinió. Avui mateix, estàvem en el dinar col·loqui amb Raül Romeva i Francesc Pané, convocat pels Verds d’Andorra i obert al públic general, quan un amic periodista m’ha vingut a saludar un moment, i comentar tres coses: que sóc de dretes, que escric massa, i que els meus articles de fet els escriu ell. La última part me l’he pres com una floreta exòtica, perquè com a mínim deu significar que li agrada allò que escric: si no, no ho voldria vendre com a seu ni en broma (escriu molt bé). No queda gaire clar per què voldria fer-me l’estrany favor de signar amb el meu nom, i amb quina moneda li pagaria si se’n donés el cas, però suposo que la intenció, fos quina fos, era bona.

Tanmateix em va fer recordar com fa més d’un any, a l’estand de l’associació Casa Rússia a la Fira d’Andorra, una senyora andorrana summament amable em va preguntar qui em corregia el català dels articles signats per mi que sortien als diaris. Al principi, no vaig entendre la pregunta, i li vaig dir que els mitjans de comunicació disposaven d’un equip de correctors, però després el sentit es va fer evident: de fet, volia preguntar qui traduïa els meus articles cap al català – del castellà, o de qualsevol altre idioma en el qual els estrangers s’explicaven amb facilitat. Els estrangers, al seu univers, no parlaven català, o si més no, no l’escrivien.

Sempre serem estrangers. Sempre – fins a un cert punt – es dubtarà si el que dic, ho dic veritablement jo, si no sóc un pseudònim del meu marit o fins i tot d’un amic benintencionat. Això és com quan diuen que Margaret Thatcher representava els valors masculins, i no femenins, a la política. Des de quan, jo pregunto, des de quan els valors – més bons o més dolents, indistintament, - tenen atributs masculins i femenins? I si en tenen, com es distribueixen entre gèneres?..

L’altre tema és el de ser de dretes. No crec que se’m pugui acusar de cap extravagància característica de l’extrema dreta de cap país. No sóc, ni he sigut mai, nacionalista, seria estrany esperar que defensi els interessos del gran capital, i no recordo haver-me pronunciat mai en contra de cap política social. Però cal dir que l’extrema esquerra, tot i que en teoria, estèticament, em cau més simpàtica que l’extrema dreta, tampoc no m’acaba de convèncer. Tinc els meus dubtes sobre l’intervencionisme de les administracions públiques, m’espanta l’ateisme entès com a religió, com la creença en l’absència obligatòria de Déu, i valoro els drets individuals per sobre dels drets col·lectius. Com a la majoria de persones racionals, m’agradaria posicionar-me al centre, i no als extrems, però m’agrada la idea de conservar les coses que serveixen, m’agrada la idea de no destruir la tradició i les cultures. Tinc un caràcter més aviat conservador i prudent, i moltes vegades arribo a entendre les propostes de centredreta millor que les de l’esquerra comunista, anarquista o republicana. Quin problema hi ha? Doncs hi ha un problema ridícul: ser pobre i de dretes està mal vist. Amb lo bé que queda un ric d’esquerres, un pobre de dretes queda fatal.

Quan dic que sóc pobre, no vull insinuar que necessiti res. Sempre he treballat tant com he pogut, mentre tingui vida i salut, penso fer-ho. Però també és evident que no sóc cap gran propietària, ni podria viure de la renda si ho volgués fer, ni tinc de qui heretar cap fortuna. Sabent-ho, la gent s’enfada perquè no sóc tan radical com ho demanarien els interessos de la meva classe social, procedència ètnica i militància de gènere. La gent s’enfada perquè no actuo de la manera que demana la meva condició de dona, de pobre i d’estrangera. I reconec – sempre ho dic – que em sap molt greu no poder agradar a tothom. Només intento ser jo mateixa. Ser jo mateixa, i fer-ho tal com ho dicta, en primer lloc, la consciència, i en segon lloc, el cor. Ser jo mateixa, i prou.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de novembre del 2010)

Cosins imaginaris

Avui m’ha passat una cosa que gràcies a Déu no he tingut temps de comentar a ningú abans que s’aclarís l’assumpte. En confiança, us l’explico. Avui una amiga meva ha mencionat, inesperadament, que està emparentada amb la família reial de... en fi, amb una de les famílies reials. Ja us sento riure perquè entenc que vosaltres, que sou gent normal i no extraterrestres com la que us escriu, no us ho hauríeu cregut, ja que aquestes coses, si passen, se saben de seguida.

A mi, en canvi, m’ha semblat plausible. Tothom que conec és família més o menys llunyana d’algú famós, o com a mínim famós a Andorra, doncs per què no ho anava a ser ella. A més a més, acabava d’arribar de vacances de la terra dels reis en qüestió, i he pensat: “És clar, havia anat a veure als cosins, com qui no vol la cosa”. I em diu: “Sobretot no ho comentis a ningú, perquè jo ho negaré”. I jo, és clar, d’entrada em poso a tranquil•litzar-la: “No et preocupis, si no vols que se sàpiga, jo no ho dic. No passa res, tothom té alguna cosa rara entre els parents. No l’escollim, la família, ja ens ve donada”. Li ho deia, i mentrestant, rumiava: “Si ja t’entenc, pobreta meva. I tant que s’han de callar, aquestes coses, perquè si no, vindran els paparazzis i no et deixaran ni viure tranquil•la, ni respirar a soles, ni sortir de nit. Per a nosaltres, a Andorra, ja ens aniria bé una mica de glamur estranger, però per a tu i per a tots els teus, seria un incordi.”

D’una altra banda, em sabia greu el que pensava fer en cas que es fes pública la seva connexió familiar. Com se sentirien, els pobres cosins germans, si arribessin a saber que havia renegat d’ells públicament? Per molt reis que fossin, no es mereixien tal tracte inhumà. Potser no eren reis per culpa seva, sinó per accident de naixement. No se’ls podia fer un lleig d’aquesta forma. I naturalment, li he dit més o menys el següent: “No pots renegar de la família. Intentarem mantenir-ho en secret, però si mai se sabés ho hauries d’afrontar amb coratge. Segur que són bona gent i t’ho agrairan de cor. I no passa res que siguin reis.” I és clar, aquest és el moment quan em diu: “Ja veig que t’ho has cregut. Rectifico. Era broma. Estàs com un llum.”

I té tota la raó. Ho estic. És evident que acabo de guanyar el concurs a la russa més crèdula de les Valls d’Andorra. Però mantinc el que deia abans: no es pot renegar de la família, sigui quina sigui. Podem assemblar-nos-hi més o menys, però hem de reconèixer el seu valor. Els nostres pares, germans i avis són nostres, i cal estimar-los. Ara bé, si es tracta d’uns cosins imaginaris, no cal.

(Publicat al BONDIA el 17 de novembre del 2010)

Tirans

Recordo el que deia l’inoblidable Patrici del llibre “Guàrdies! Guàrdies!” de Terry Pratchett a l’alcoholitzat idealista Sam Vimes: “Els dolents són bons en una cosa: la planificació. Forma part de la seva descripció de treball. Qualsevol tirà malèvol té un pla per regnar el món. Les bones persones, no sembla que siguin capaces de tenir-ne un”. Segons l’esmentat governant, que veia el poble com una massa uniforme i gris de pecat sense pretensió a l’originalitat, els tirans eren necessaris. Els herois complien l’objectiu de combatre als dictadors especialment cruels, però resultaven absolutament inadequats per a substituir-los. O tal com ho deia, segons les meves fonts no comprovades, Winston Churchill, “aquell qui governa el seu poble en temps de guerra, no serveix per governar en temps de pau”. No he pogut trobar aquesta cita; buscant per “Churchill temps de guerra” (en anglès) al Google, n’he trobat una altra, igualment preciosa, tot i que no ve al cas: “En temps de guerra, quan el que més s’atresora és la veritat, aquesta deu anar protegida pels seus fidels guardaespatlles: les mentides”.

Segons la lògica del Patrici, el problema d’Andorra consistiria en no haver tingut mai cap tirà malèvol. El desordre poc artístic del casc urbà, la quantitat d’immigrants que no s’han adaptat, la falta de diners a les arques de l’estat són una clara indicació de la bondat de la gran majoria dels nostres governants des d’un temps ja gairebé immemorial. Això ens fa propicis a creure en moviments polítics sense projectes clars, en l’esperança que arribin a ser encapçalats per bones persones: a un cert percentatge de la població, el mou la fe. Però per convèncer als qui volen viure còmodes i tranquils, cal una ambició mesurada, una mirada freda i una capacitat de planificació.

(Publicat a la secció Diari Obert del Diari d'Andorra el 17 de novembre del 2010)

No vagis a Miami

L’ofici de viatger és aquell que m’hagués agradat tenir quan era petita. No em movia del meu lloc, i pensava que el fet de viatjar – com el fet de llegir – et feia millor persona. Naturalment, era ingènua, tant per raons d’edat com per les de la personalitat. Tothom que ha llegit mínimament sap que amb els llibres, això no funciona, a no ser que sàpigues fer molt bé la tria. Hi ha multitud de novel·les de mal gust que transfereixen idees vulgars a ments ineducades – però el fet de llegir, llegir qualsevol cosa, se sol veure com a bo, intel·lectual i saludable. Un llibre – pel sol fet de ser un llibre – es respecta. Des de l’escola maternal, a mi m’ho havien inculcat: respecta el llibre. La paraula escrita té una força tremenda, qualsevol dictador ho entén. Ningú em deia que respectés la tele.

Una cosa semblant passa amb els viatges. El fet de viatjar gaudeix d’un respecte universal, ja que té la fama d’obrir la ment. Potser és veritat; no en sóc experta. Conec els llibres, he crescut amb ells, i encara que hi hagi gent molt més qualificada per parlar-ne que jo, en puc tenir una opinió formada. Quant als viatges, n’he fet molt menys que qualsevol dels meus amics i coneguts. En conseqüència, sóc una persona tancada. De tant en tant, m’entusiasmo i vull veure món: quan el veig, em decep.

Hi ha tants llocs on no he estat que se’m fa estrany pensar que existeixen. Limito el món a allò que he arribat a veure, i la meva primera impressió de les ciutats, i fins i tot dels països, sovint ha sigut la última. A l’igual que aquell americà que va passar per aquestes Valls fa gairebé una dècada, i després de quaranta hores mal comptades en una pensió del nom del qual no va voler recordar-se’n, on hi feia mala olor i no hi havia ascensor per arribar al cinquè pis, va ser l’autor d’un article desafortunadament ben escrit i esbiaixat, titulat “No vagis a Andorra la Vella”, jo també podria acabar sent l’autora d’un cicle d’articles “No vagis a...”. Començaria per Miami. I no t’estic parlant del Miami Platja al costat de Salou que mai he vist i senzillament no sé com és (no crec que sigui gaire diferent de Salou), sinó de la ciutat de Miami, a Florida, la qual molts dels meus amics somien conèixer.

Totes les percepcions solen dependre, almenys parcialment, dels nostres companys de viatge, i tenint en compte que la vida em va separar de la persona que m’hi acompanyava per una sèrie de raons que ara es podrien percebre com un gegantesc malentès, el meu rebuig d’aquella ciutat podria haver sigut fonamentat per la total i absoluta indiferència de l’acompanyant en qüestió cap a la meva persona. Tot i així, tinc la impressió que Florida em va desagradar honestament, per si mateixa. Hi vaig anar fa una mica més de mitja vida, al mes de desembre del 1992. Una de les coses que ho van agreujar deu haver sigut el canvi de temperatures de cinquanta graus – als Urals, hi feia menys vint, mentre a l’aeroport de Miami estaven a trenta graus positius.

L’altra circumstància per a mi desafortunada era el fet que els cinc-cents dòlars que hi vaig portar de Rússia, a Rússia, en aquell moment, eren una fortuna, i a Miami, no arribaven a cobrir el cost de les cinc excursions. Un vell motel amb llençols gastats al costat d’una platja passable, però gens espectacular, un servei que difícilment es podria definir com a amable, la presència gairebé universal de la variant cubana de la llengua castellana que jo, en aquell moment, no entenia gaire bé, una contaminació atmosfèrica més aparent que aquella a la qual jo havia estat acostumada (a la meva ciutat natal, segur que n’hi havia, de contaminació; però no es notava de la mateixa manera), quantitats impensables de vehicles motoritzats i la incòmoda sensació de ser pobre (objectivament, no ho era, però a Miami, resultava ser-ho) van fer que la ciutat resultés, per a mi, hostil.

Les grans superfícies dels centres comercials on et perdies de seguida i no arribaves a decidir què volies comprar, si és que volies comprar-hi alguna cosa, em desesperaven. Els somriures exagerats de la multitud multicolor semblaven falsos, tot un xoc cultural per a algú que no havia vist, en aquell moment, gaires pel·lícules americanes. Ni tan sols el parc d’Everglades em va conquerir. Crescuda molt a prop de la natura, no entenia la noció de la natura com a espectacle. Havia estat als parcs zoològics, però eren recintes petits i artificials. A la natura, hi vivies, no l’ensenyaves als passants. Fer l’espectacle dels caimans em semblava tan estrany com ho hauria sigut passejar a la gent de ciutat en un tot-terreny pel bosc a prop de la casa dels meus avis per a que veiessin llops (i ara que hi penso, em sembla una idea boníssima d’un negoci; potser ara ja es fa; en aquells moments, no es feia). L’omnipresent llum blanca de Key West em cegava; les seves cases tenien un punt d’irreal. La presència de les palmeres arrencades per l’huracà encoratjava la imaginació malaltissa.

Una de les poques coses que em va sorprendre agradablement era l’abundància de velletes en cotxes espectaculars. Les dones grans, a casa meva, no conduïen. Ser dona i conduir semblava cosa de joves. En canvi, a Miami, la gent arrugada portava els cotxes més grans.

Si em demanes consell, et diré que no hi viatgis a no sigui que t’hi enviïn en missió oficial. Hi fa calor, és car, és massa gran, les noies van tan sexy que en comparació, t’hi veus pàl·lida i lletja; ballen tan bé que t’amagaries sota la barra del bar; la gent és exuberant, orgullosa, classista i no et parla en anglès. El luxe és tan luxós que fins i tot ofèn. La pobresa és tan alegre que sembla extraterrestre. Hi ha massa color, massa sol, massa moviment. Ja no et parlo de l’avió, de la durada del viatge, de l’emprenyament que suposen els aeroports. Queda’t a casa i si et sobren diners, regala’ls. No vagis a Miami.

(Publicat al Fòrum.ad el 5 de novembre del 2010)

Reeducant les cèl·lules

M'han explicat avui la teoria d’un americà, no sé com es diu però és genial. Resulta que les cèl•lules del cos tenen memòria. Això és lògic i necessari, però es veu que en tenen molta, de memòria: se’n recorden de tot. Tenen el que es coneix popularment com a memòria d’elefant.

A més a més, són costumistes: reprodueixen tot allò al que estan acostumades. Imagineu-vos, per exemple, una persona habituada a estar trista. Bé, resulta que les cèl•lules del seu cos s’acostumen a l’estat de la tristesa. I si un dia, per qualsevol circumstància, s’alegra, les cèl•lules del cos es rebel•len, perquè reclamen la seva porció habitual de tristesa a la qual estan addictes, i xof!, un altre cop es posa trista per no contradir els usos i costums del seu cos.

Es necessita tot un cicle de reeducació per vèncer l’addicció a la tristesa, a la ràbia, a la desesperació... A poc a poc, acostumaràs les cèl•lules a l’estat habitual d’alegria, tranquil•litat i pau. Així el dia que per casualitat tinguis estrès, et matarà directament, perquè a part del disgust que aporta el fet d’estressar-se, a sobre se’t rebel•larà el cos. Facis el que facis, estàs fotut.

Però almenys mentre no et passi res de veritablement greu, no acabaràs amargat per bestieses. No et posaràs trist perquè sí, ni t’enfadaràs fàcilment. No se’t menjarà la inclinació natural per la ironia, ni t’atabalaràs per una mica de feina. Jo, a partir d’avui, he decidit reeducar les cèl•lules del meu cos per prendre-m’ho tot amb calma. No sé quins resultats tindrà, que prou feina tenen les pobretes amb l’addicció al sucre i la cafeïna que els toca assumir.

Tampoc no sé si puc recomanar-ho a algú altre: al cap i a la fi, he vist a la persona que m’ho ha explicat passar mig minut donant-se copets regulars al voltant de l’orella dreta. Diu que ho feia per visualitzar les coses bones que li havien de passar.

(Publicat al BONDIA el 3 de novembre del 2010)

Bon camí

Diuen que el camí segur cap a l’èxit encara no s’ha descobert, però el que sí que es coneix són els camins segurs cap al fracàs. Són tan segurs, que la gent aficionada a la seguretat i planificació previsible, com una servidora, els sol agafar per costum i per norma, si més no, perquè ens dóna una certa tranquil•litat el fet de saber exactament el que hi ha al seu final.

N’hi ha uns quants, alguns d’ells ben senyalitzats, amb un rètol “Fracàs” gran, intel•ligible i d'acord amb les normes de la Unió Europea. Un d’ells passa per voler agradar a tothom: l’he agafat tantes vegades, que al final d’aquesta carretera, a la ciutat del Fracàs ja em fan descompte en gasolina, de tanta que n’he arribat a comprar per poder tornar cap a casa. Em poso malalta quan m’assabento de que a algú no li agrada el que faig. Si em voleu burxar, ja em podeu dir que no sé escriure. Això em deprimeix immediatament, està comprovat, és matemàtic.

L’altra és l’ambició desmesurada, l’avarícia que trenca el proverbial i fràgil sac. Agafes més feina de la que pots fer, més responsabilitats de les que humanament podries assumir. Per tot el seu perímetre, com si estiguessis jugant a un dels jocs d’ordinador antics, reculls els petits èxits, que cap al final fan una bola, com si fossin una colla de goblins, i aleshores t’ofeguen i, ja inconscient, et condueixen al llarg de l’últim tros del camí de la perdició. D’això se’n diu morir-se de l’èxit, i no te’n mors, no pas definitivament, però passes una bona estona en un estat aproximat al del coma etílic.

El tercer camí que m’agrada especialment és el de voler tenir sempre la raó, sempre guanyar, no voler reconèixer que t’has equivocat. La ridiculesa d’una persona competitiva per definició no té límits, i com totes les altres coses que us explico, ho conec en la meva pròpia pell. És ben sabut que una persona guanyadora no es mesura en funció dels seus rivals: apunta cap a l’infinit, i no té més rival que ella mateixa. En canvi, els perdedors professionals, com jo i probablement – només probablement – alguns dels amables lectors, no volem ser bons, simplement bons: volem ser “millors” que els altres, en tot el que hi ha o en tot el que ens sembla que ens importa. Podríem estar en primer lloc durant vint anys, torturant-nos amb la idea que un dia vindrà algú per emportar-se’l.

Hi ha tants camins al fracàs i m’ho passo tan bé descrivint-los que quasi m’oblido del fet obvi que no importen a ningú. Quasi se’m oblida que el fracàs i l’èxit no existeixen, només són etapes, etapes de la vida. Que el sol il•lumini els vostres camins, i allà on sigui que us portin, que siguin honests i nobles, que siguin pintorescs i divertits. Bona setmana, i bon camí.

(Publicat al BONDIA el 27 d'octubre del 2010)

La Gavina

Vam decidir rellegir “La Gavina”, de Txèkhov, amb l’Elena, una tarda de diumenge, mentre les nenes jugaven a les nines. Som russes, i per això la gent ens considera expertes en la literatura russa. No sé si hi ha una colla de catalans fent d’experts en literatura catalana al mig de Moscou: però aquí, com a russes, no en tenim escapatòria. De la mateixa manera que l’efecte secundari d’haver-se adaptat a Andorra és que la gran part dels meus amics no poden imaginar que no hagi vist la última sessió del Consell General – no importa si tinc feina, si tinc vida, si en tinc ganes, se suposa que és la meva obligació mirar-les totes, – ningú s’imagina que puc haver-me saltat algun capítol de “Germans Karamazov”, quedar-me indiferent davant dels patiments d’Anna Karenina o no recordar el contingut del “Oncle Vània”. És un dels efectes secundaris de ser rus, un fet científic i provat. Per això, després d’haver tingut una conversa que ens portà a entendre que l’únic que recordàvem de “La Gavina” era que ens treia de polleguera quan érem adolescents, vam decidir que teníem el deure sagrat de familiaritzar-nos amb aquesta obra de teatre. Ergo, vam dedicar una hora a la lectura d’una obra mestra de llenguatge bonic, descripcions precises i contingut depriment.

“La Gavina” no té cap personatge atractiu. Tothom hi és mediocre, cruel, dèspota, exagerat, cornut o tocat dels nervis. N’hi ha qui pateix la seva pobresa i és odiat per la dona que estima, n’hi ha qui no suporta l’ambient de poble i està condemnat a passar-hi els últims anys de la seva vida, n’hi ha qui s’avorreix i fa mal als altres per avorriment... la llista és interminable. Per adobar-ho, un dels protagonistes se suïcida, sense raó, inesperadament, i en aquest moment entens que tot el que havia passat a l’obra des del seu principi fins al final era, de fet, la història de la seva mort. El perquè del suïcidi d’un jove escriptor prometedor. De passada, és la història del seu amor ridiculitzat i menyspreat, de la seva vida i obra que potser no tenien sentit ni valor i en tot cas, no importaven a ningú. Una de les coses que n’aprenem inequívocament és que la vida és lletja, un afer estúpid i buit. La metàfora central de l’obra és una gavina morta que serveix de tema d’un petit conte per al rival d’aquell qui se suïcida, un escriptor famós que surt amb la seva mare: una actriu deu anys més gran que ell. Diu el conte que en un petit poble, al costat d’un llac, hi vivia una noia bonica i jove. Un dia va arribar-hi un home i la va portar a la perdició perquè estava avorrit i no tenia res a fer.

El director de teatre David Selvas que va adaptar “La Gavina” al segle XXI i als ulls dels espectadors catalans, comenta que tota aquesta obra de teatre representa una metàfora de la maldat gratuïta. Recordo que a l’escola ens explicaven que Txèkhov era una bellíssima persona, un home generós, estimat universalment. No ho dubto ni un sol moment, però els seus personatges – o si més no, els personatges de “La Gavina” – no s’assemblen absolutament en res a la imatge del seu creador. Són homes i dones que s’odien a si mateixos i menyspreen als seus pròxims, en veu baixa, sense grans gestos i tranquil•lament. El seu món és un món amb alguna idea del seu passat, però pràcticament sense cap noció del seu present i futur, és un limbe on pateixen les ànimes de tots aquells que creuen haver volgut ser més, fa un temps indefinit, en un “ahir” idealitzat”. Són personatges que no poden ni tan sols anomenar-se malvats, no són gent dolenta, simplement són gent que sap que ha malgastat les seves forces, els seus talents, les esperances del seu cor, inútilment.

“Vostè està ben alimentat i indiferent, i per aquesta raó està predisposat a filosofar; jo tinc ganes de viure i per això bec xerès a l’hora de dinar i fumo puros, això és tot. És tot,” diu un personatge secundari, Sorin, vell i malalt, a l’altre personatge secundari, el metge que està embolicat amb una dona casada i prescriu un tranquil•litzant a tothom i en qualsevol ocasió. En un món que ha perdut la noció del temps, l’esperança, l’amor, la fe, les coses només poden anar a pitjor. Txèkhov retrata un món desagradable, poblat de dones possessives i homes incapaços de prendre una decisió.

De fet, tothom és dèbil en aquest món que es deu assemblar al món de moltes persones encara al segle XXI. Les dones són dèbils perquè no tenen força espiritual que compensi la seva força emocional: són dones amb molta passió que les domina i les subjuga. Els homes de Txèkhov semblen tenir una mica de por a les dones. Són la joguina de les seves passions, i no les saben resistir, no saben dir que no, i després pateixen. Les dones a les obres de Txèkhov sempre semblen ser les responsables per destrossar la vida d’un home, i no perquè el matin o el maltractin, sinó perquè resulten indignes del seu amor, i els homes – per alguna raó que no m’acaba de resultar clara – no ho poden suportar. Qualsevol diria que la vida de l’ésser humà no deuria estar condicionada per la vàlua de les altres persones que el rodegen, però la vida d’un personatge de Txèkhov depèn absolutament dels altres personatges. És un món on les persones es fereixen mútuament, però són incapaces d’existir les unes sense les altres. Normalment la seva dependència no és estrictament i solament emocional, és una dependència financera, filial o eròtica, agreujada pels deures familiars i socials.

“La gavina” de Txèkhov encara no ha perdut la seva força magnètica i és una de les obres que el converteixen en un dels autors més escenificats del món avui en dia.

(Publicat al Butlletí de la Universitatd'Andorra del mes d'octubre 2010)