Cirque du Soleil, Andorra: dies i nits d'estiu

Diumenge passat a la tarda, les típiques fotos dels estanys de Tristaina no presentaven res d’inusual. Els mateixos paisatges entranyables, aigua blava rodejada d’una gamma de grisos, marrons i verds. Potser una mica més de neu que l’habitual en aquesta època de l’any. Ah! I hi havia un acròbata japonès fent el pi sobre les roques: unes vambes vermelles fent figures a l’aire. I un altre, saltant uns tres metres, d’una pedra cap a l’altra. I encara un altre, aguantant-se sobre una sola mà.

Tant pels camins dels llacs com per les rutes de les esglésies romàniques, petits grups de turistes seguien la colla alegre (Yabi, Mase, Nobu i Mon) que es parava a qualsevol lloc poc transitat per saltar a corda a una velocitat exagerada, per fer-se fotos amb els llacs i amb les escultures, amb els frescos dels altars i amb els seus nous amics andorrans, amb totes les coses que els semblaven interessants o divertides. A part de treballar en el món de l’espectacle (tant amb el Cirque du Soleil com amb altres companyies), Yabi, Mase, Nobu i Mon són professors d’educació física. A Tòquio, fan tallers per a nens: i, entre d’altres coses, els ensenyen a saltar a corda, fent figures complicades. N’he vist un vídeo: fa goig.

Darrere de les bambolines del Cirque du Soleil hi ha un món positiu, lleugerament semblant a un pati d’escola (si és que es pot imaginar un pati d’escola on hi ha nens que donen voltes a dins d’un hula-hoop gegant, un cèrcol on s’aguanten amb les mans i amb els peus, mentre els altres munten piràmides vives i caminen amb les mans). La part canadenca de la companyia (la majoria dels artistes són canadencs) juga a un joc de coordinació, una mena de joc de tocar i parar: formen un cercle gran, criden “uuuuuahhhh!!!” o una cosa semblant, i es queden immòbils, cadascun en una postura diferent. Després, en torns, intenten donar un cop a la palma de la mà del jugador que es troba a l’esquerra. Crec que hi juguen cada dia, poc abans de la funció. Parlen una barreja de francès i anglès, els intercanvien amb la mateixa facilitat que nosaltres passem del català al castellà; les seves cares tenen una expressió despreocupada i feliç característica de la gent que arrisca la seva vida cada dia. No ha de passar mai res: la precisió de l’espectacle és matemàtica, la improvisació en l’escenari està prohibida. Ara bé, la feina d’un acròbata és una feina arriscada, una feina on no et pots permetre mai tenir dubtes. T’has d’entrenar 3-4 hores cada dia. Has de ser atrevit, disciplinat i senzill.

Cap a les nou del vespre, ja estan tots maquillats i vestits: m’han dit que un cop es domina el complicat procediment del maquillatge, ja no trigues dues hores a maquillar-te, només una hora. El maquillatge és personal i únic, especialment dissenyat per a cada artista, i cadascun té una fitxa ben llarga amb els passos que ha de seguir per maquillar-se correctament, cada pas il·lustrat amb fotos. El vestuari és preciós: obres d’art fetes disfresses. La majoria dels participants de l’espectacle es canviarà de vestit com a mínim una o dues vegades durant la funció, amb l’ajuda i supervisió constant dels tres encarregats del vestuari que il·luminen les fosques amb petites llanternes.

El Marat i l’Olga, joves esportistes russos que no fa gaires anys que han esdevingut artistes del circ, probablement són els més tímids de tota la companyia: la barreja d’un professionalisme més exacte amb un toc de melancolia, una mena de Pierrot i Colombina a la russa. Es preparen i s’estiren als racons més apartats. Just abans del començament de l’espectacle, s’asseuen un moment en silenci, com ho fan els russos abans d’un llarg camí. Faig un gest ajuntant les dues mans que vol dir “estic amb vosaltres”, “sou els millors”, “bona sort”, i assenteixen amb el cap. Després de l’actuació, quan tornen allà on sóc, darrere de l’escenari, ella em confirma cada dia: “Cap problema. Tot en ordre.” Des de darrere de l’escenari, només veig una part de la seva coreografia impossible, una gran part, quan són a dalt del pol, sempre amb l’acompanyament dels sospirs del públic i dels aplaudiments. Després, al Facebook, els admiro a les fotos on pengen a l’aire desafiant la gravetat. Després la gent que trobo pel carrer em diu que són gimnastes fantàstics, únics, impressionants. Quan torno al circ, els ho explico; somriuen tímids i contents: “¿Qui t’ho ha dit? ¿Els andorrans? Són andorrans?” “Sí, andorrans; i alguns amics d’Espanya.” “Nosaltres, el primer dia que va començar a ploure, pensàvem que el públic no ho aguantaria, que marxaria, però després vam veure que ningú marxava! Tots s’hi van quedar. Quin públic més agraït teniu a Andorra!” “¿Hi tornareu?” “Ens agradaria molt, tornar!”

Queden dues funcions: divendres i dissabte. Quines ganes que tinc que torni aquest espectacle, que torni l’any que ve, que torni molts anys. De tornar a veure els ciclistes del Cirque du Soleil entrenar-se al 360o Extrem, fent piruetes a l’aire amb bicicleta. De tornar a sentir els cantants entonar Alegria a la plaça dels Coprínceps. D’integrar Scalada i els seus artistes a la nostra realitat estiuenca, d’ensenyar-los més l’Andorra dels llacs i de les muntanyes que il·lustra i promociona el seu espectacle. I a més a més (i ara parlo com a algú que l’ha vist dues vegades com a públic), és una joia de xou. Ja té raó Jordi Pasques quan diu, a la seva columna del Diari d’Andorra, que “els coneixedors de les mides petites del país, i coneixedors també de la riquesa natural de les valls i muntanyes andorranes, han creat un espectacle que ens farà sentir el batec de la natura, amb els celatges, els pendents herbats, les obagues, les crestes, els basers, sigui sota la neu, amb pluja o amb el sol d’Andorra, característic de cada vall de muntanya i que aquí fa uns cels blaus i radiants i uns dies nets i transparents”.

(Publicat al BONDIA el 31 de juliol del 2013) 

AINA, AINA! Primer torn

Tota la roba, marcada. Les maletes, fetes. La Laura passa la llista de totes les coses que hi porta. “Roba còmoda i soferta, sí! El cangur, sí! El sac de dormir! Les botes de muntanya!” Tot seguit, fem un petit examen de localització ràpida de peces de roba. “¿On tens els mitjons de muntanya?” “A la butxaca de fora de la motxilla gran.” “¿On tens els pantalons curts?” “A la bossa de viatge, al mig, a la part de baix.” Ho té tot clar. La seva motxilla gran és nova i enorme, d’un color blau cel molt maco. Se la carrega a l’esquena i passeja pel passadís amb un bon ritme de marxa militar: “Un, dos, tres, quatre! Un, dos, tres, quatre!” “Para, pingüí, que et cansaràs”, protesta la iaia. “No, no em canso.” Fa quatre voltes més i se’n va al sofà amb el padrí. “Demà marxes!”, li diu el padrí, “¿i ja tens ganes de tornar?” “Tinc ganes de marxar a AINA!” “I després, tindràs ganes de tornar.” “Sí, la segona setmana. AI-NA, AI-NA!”

El dia següent, havent dinat, la Laura es carrega la motxilla blava a l’esquena, fa un petó al padrí, a la iaia, a la tieta Cecília, que està dibuixant una vaca Bruna amb una maleta i amb  un fulard d’AINA, i marxem. Està impacient. De camí a Canillo, fa veure que es mou a la cadireta perquè el cotxe vagi més ràpid. Li dono la mà. Me l’agafa. La trobaré a faltar. “T’has fet tan gran! L’any passat, quan marxaves a AINA, eres petita com un ocellet, i ara t’has fet súper gran.” “I tu pensaves, el meu ocellet petit se’n va de colònies...” “Sí. I t’ho vas passar molt bé. I aquest any també, serà fantàstic.” “Sí! Sí!”

Hi arribem a les tres de la tarda, tot i que el llibret deia que hi havíem de ser a partir de les quatre. Tot i així, ja està tot preparat perquè els nens s’hi trobin bé i casa: quatre monitors a l’entrada, indicant el camí als nouvinguts, quatre més a punt de fer els últims tràmits d’inscripció. La Laura deixa les bosses a la casa gran i surt a jugar corrent. La seva amiga i companya d’habitació del primer torn d’AINA de l’any passat, la Polina, també ha arribat d’hora. Una abraçada enorme a la Cristina Llorens, l’estimada monitora de l’any passat, i marxen a veure els animals de la granja.

De seguida, comencen els jocs. El Glenn fa minientrevistes als nens que arriben, després els demana que vagin a buscar els altres nens, perquè tots acabin a l’espai dels jocs. “Llaunes de sardines de dos!” (els nens s’agafen per parelles). “Llaunes de sardines de cinc!” (s’abracen cinc). “Llaunes de sardines de quinze!” (tots riuen i intenten posar-se en grups de quinze). Després, relleus en dos equips. Els pares, ja oblidats, intentem enviar petons, aconseguim que tres o quatre arribin als destinataris, i ens disposem a marxar. Saludem el mossèn Ramon, aprofitant per felicitar-lo pels 50 anys del seu sacerdoci, que va complir el passat 29 de juny. Gran persona, el mossèn Ramon, de les millors del món. Mentrestant, els nens i els monitors continuen jugant, saltant a peu coix en dues files índies. Comença a ploure, però la diversió no para. Entre dracs i excursions, entre cançons i amics, gaudiran aquestes dues setmanes.

Han passat dues hores. T’estic escrivint des del bar Gòndola, de la terrassa. Per a una mica d’inspiració, m’he posat el vídeo d’AINA a l’ordinador. Els joves de la taula del costat s’hi giren, reconeixent la veu dels protagonistes. “És d’AINA, ¿oi?” “Sí, sí, és d’AINA.” “Ja ens ho semblava.” “La meva filla acaba de marxar de colònies...” “¿Fa el primer torn? Jo també sempre feia el primer torn. M’ho passava molt bé.” Somriuen, parlen una mica més d’AINA i continuen amb la seva conversa, que intento no escoltar però sé que tracta de festes boges i amors despreocupats. I ara els miro de reüll. Tenen uns setze anys, potser disset o divuit. La meva en té vuit. D’aquí un no res, serà com ells. Que ràpid que s’escola el temps quan no hi penses. Que lentes que passen les hores quan estàs esperant. 

(Publicat al BONDIA el 3 de juliol de 2013)

Vestit d'algues, or i esclata

¿Qui us agrada més, Joan Manuel Serrat o Dijous Paella? Tant l'un com els altres canten És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix, i quan un poema és interpretat de dues maneres tan distintes, és gairebé impossible no tenir una predilecció especial per una versió i no l'altra. Quant a mi, no sabria per quina de les dues decidir-me.

Serrat és un clàssic viu a qui li escau dir, amb les paraules de J.V. Foix, que «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» d'aquella manera que et trenca el cor, el cor que ja sent que es tracta d'un misteri immensament profund.

El seu És quan plou que ballo sol és tan melancòlic, nostàlgic i filosòfic com pràcticament qualsevol cosa que interpreta. Quan diu «sóc la lluna que s'afina en morir carena enllà» t'ho creus, és aquella lluna. Això no obstant, sóc més de la rumba catalana dels Dijous paella, sóc més de l'absurd de la gresca, dels instruments de vent que acompanyen les confidències com «el casalot d'un pirata és un ample gira-sol» i «amb perles a cada mà visc al cor d'una petxina» que vénen enunciades amb la seguretat d'un home que vol dir «passen totes aquestes coses, i encara no hem vist ni la meitat, queda tota la nit per ballar i per beure». «Sóc la font del comellar/ I el jaç de la salvatgina», «foll d'una dolça metzina» en el mateix sentit de la paraula (i la festa continua).

No sé que hi volia dir J. V. Foix, no en conec prou com per saber-ho, i és més, tinc dubtes seriosos i fonamentats quant a la necessitat de conèixer el poeta per entendre les seves paraules. Sóc molt partidària de «les lectures analfabetes» – aquesta expressió pertany a Giles Deleuze que proposava la lectura analfabeta de Spinoza.

No ens cal informació prèvia per entendre un poeta, per ser impregnats per les seves paraules, per deixar que les seves llavors s'arrelin a l'ànima.

Per això em permeto proposar-vos-en la tercera lectura possible: la meva. Jo crec que aquell qui diu «És quan plou que ballo sol/ Vestit d'algues, or i esclata» és un nen que està jugant. Riu, i es veu transformat – geperut – «al bassal de sota l'era», i es disfressa, i empaita la bona gent. Quan planta la seva bandera «entre pineda i garric» és seva, aquella bandera.

Bandera pirata o bandera del conquistador, tot i que naturalment pot ser la senyera catalana o fins i tot l'escut del Barça dibuixat en un tros de paper, o brodat a mà com el va brodar el nostre amic Bernat quan encara estudiava a Sant Ermengol.

La meva filla el que planta a tot arreu és la bandera andorrana – no sé si fruit d'alguna mena d'adoctrinament que ignoro, però plantat amb pura devoció. Anar amb ella a un partir del River i sentir-la cantar «For-ça An-dor-ra» no té preu. De la manera semblant, suposo, deuen plantar la seva senyera els nens catalans.

Ja sé que és un poema escrit a l'abril del 1939, un temps molt dolent per jugar i somniar, però en totes les èpoques els nens somnien i hi veuen clar quan dormen, en totes les èpoques maten els monstres indescriptibles, els nens i els poetes encara més que els adults.

Abans de concloure aquest excurs poètic d'avui, deixeu-me dir quatre coses sobre les algues de les quals es vestia el nostre heroi matamonstres. A part de servir de disfressa als somniadors, les algues serveixen de verdura als cuiners de l'Àsia oriental ja que l'aigua salada les dóna una riquesa especial en minerals i en vitamines. Tenen noms tan especials i exòtics com wakame, arame, kombu i nori, i són la delícia dels vegetarians.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 24 de juny de 2013)

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

Miralls

Mai no sabríem com som si no fos per les coses que ens fan de mirall. Els miralls i els vidres, els llacs i els rius, però sobretot, les altres persones que trobem pel camí de la vida. Les persones que ens veuen creen la nostra imatge amb la mateixa intensitat que ho fem nosaltres mateixos. Això no solament ens passa a la realitat: també ens passa a la literatura. Per entendre Jane Eyre, aquella dona que no es reconeixia als miralls, necessitem que ens en parli, abans de morir, la incanviable senyora Reed: la veu de Jane ens fa entrar al món de Reeds i Rivers, Masons i Rochesters (els Rochesters han d’aparèixer en plural, si no volem oblidar la pobra Bertha, l’animalota salvatge i el secret obscur de Thornfield).

Un altre exemple, antic i controvertit, basat en fets reals: l’únic que ens enamora de Sòcrates és el que en va veure Plató. Per molt que hi hagués un munt de grecs antics que es dediquessin a escriure diàlegs protagonitzats per Sòcrates, aprofitant que ell mateix no havia apuntat res del que deia, com Antístenes, Arístip, Critó i uns quants més, ens és igual. N’hem acceptat una visió, i no en volem d’altra. Quan llegim Xenofont la nostra reacció al que diu és que es va equivocar i no va entendre res. Confrontats amb Els núvols d’Aristòfanes pensem que el comediògraf era un ressentit i un exagerat, encara que es tracti de la referència històrica més antiga sobre la figura del filòsof. El nostre Sòcrates, el veritable Sòcrates, és el de Plató, i punt.

De cara als països i a les ciutats, passa el mateix que amb les persones. Gairebé tot el que sabem del Londres del segle XIX està basat en Dickens, i molts, jo crec que molts, reconstruïm a la memòria les imatges del París d’abans pels fragments que recordem de Zola. I allò que val per als llocs grans, en aquest cas també s’aplica als llocs petits.
Té el mateix destí, Andorra? Encara mai no he sentit que algú hagi vingut aquí per passejar pels mateixos carrers que els personatges dels seus llibres preferits, per veure aquella casa on vivia el seu pintor més estimat. Això és estrany si tenim en compte la quantitat d’intel·lectuals, sobretot catalans, que van passar temporades més o menys llargues al país. Per no començar a fer-ne llistes interminables, només esmentaré Jacint Verdaguer, Salvador Espriu i Josep Pla: no s’entén si recordem la importància del paisatge andorrà en l’obra de diversos grans artistes. Per la mateixa lògica de no allargar-me excessivament, em limitaré a mencionar Joaquim Mir.

Cada vegada que s’escriuen, s’exposen, es componen coses noves, bones, nostres, espero l’arribada de la cançó, de la novel·la, de la pintura que iniciï el pelegrinatge dels amants de la cultura i els seus amics despistats cap a les nostres terres. Hi afegeixo els despistats perquè són els qui fan girar el món. No és necessari doctorar-se en art per associar Barcelona amb Gaudí o Cadaqués amb Dalí, no cal saber res de poesia per recordar que és a Cotlliure on trobem la tomba d’Antonio Machado, no cal ni que t’agradi la música per saber que els Beatles eren de Liverpool. Això no vol pas dir que Barcelona o Liverpool, Cotlliure o Cadaqués no tinguin cap altra cosa d’interès universal, però és el que recordem quan hi pensem tots, cultes i incultes, aficionats i indiferents.

Qui ens emmirallarà amb prou força perquè se’ns recordi? Sovint somio a trobar la resposta, però se m’esmuny, s’escapa. I torno a buscar Andorra a les imatges i als versos, a les històries i als cuplets, als vídeos, als apunts, a les improvisacions musicals o teatrals, a totes les mostres de la nostra existència real o inventada. La busco imaginada pels visitants passatgers i pels turistes habituals, pels residents recents i els que hi viuen de tota la vida, pels qui ens estimen i pels qui ens rebutgen, pels qui ens entenen i pels qui no en tenen ganes, pels nostres grans amics i pels estranys hostils, pels qui s’hi sacrifiquen i pels qui se n’aprofiten, per les filles i els fills de les nostres muntanyes, per les filles i els fills dels deserts llunyans. 

(Publicat al BONDIA el 26 de juny de 2013)

Silentium!

Scopulus curalii

«Calla, amaga't i dissimula tots els teus sentiments i tots els teus somnis», aconsellava al poema Silentium! de l'any 1830 el gran poeta rus Fiódor Tiúttxev, un diplomàtic d'èxit que s'assemblava molt, de cara, a l'Antoni Pol, vivia a la ciutat de Munic i era amic de Friedrich Schiller i Heinrich Heine. D'adolescent, vaig rellegir els seus versos milers de vegades. Una de les coses en les quals estic d'acord amb Hannah Arendt és que la poesia en llengua materna es viu de la manera irrepetible. Sí, irrepetible, encara que per a mi, aquest mateix poema està incomprensiblement lligat als altres versos d'un altre autor molt més llunyà, escrits en un idioma que mai he arribat a fer del tot meu. Quan Rubén Darío enveja les pedres i parla de la sort que té l'arbre d'existir sense ser-ne conscient, jo envejo els arbres per la plenitud dels seus silencis, «y más la piedra dura porque esa ya no siente». Envejo els coralls marins que poden ser complets sense que ningú intervingui en la seva existència silent. No hi ha quietud més perfecta que la del fons del mar: per tota la vida, em van captivar els mars càlids, l'Índic de les Maldives que vaig veure en el curs de la lluna de mel. La quietud dels esculls coral·lins, les colònies formades pels esquelets dels petits animals: rodejats per les plantes aquàtiques, les famílies de peixos pallasso, de milers de diverses espècies de peixos, les rajades clavellades i les enormes tortugues marines. Un esquelet calcari dur és perfecte per guardar silenci. En català, en la traducció d'E. Vidal i M. Desclot, el primer vers del poema Silentium! és una descripció perfecta d'una vida tranquil»la al fons d'un oceà:

No parlis, fes-te fonedís,

oculta els sentiments i els somnis:

deixa que al fons de l'esperit

s'aixequin, muts, i muts, es ponguin

com les estrelles en la nit.

Atura't, mira'ls... i no parlis.

Era un poema paradoxal, un poema que deia que «un pensament fet paraula és una mentida», «pensament dit és ja falsia», i així es convertia en la seva pròpia negació, tot afirmant que el que neix al fons del cor ha de morir al fons del cor, com el que neix al fons del mar hauria de morir al fons del mar. Tot el que es treu a la llum del dia, es destruirà irreversiblement. Les fonts remogudes s'omplen de fang.

Aprèn a viure dintre teu:

tens tot un món al fons de l'ànima

de pensaments i de secrets

que eixorda la remor forana

i un raig del dia pot desfer.

Escolta'n el cant... i no parlis!

La meva poca capacitat de transformar-me em desespera. Si em convertís en corall marítim, menjaria plàncton, crearia bellesa silenciosa i molts organismes marins hi trobarien aliment i protecció contra els depredadors. Tal i com sóc, però, estic condemnada a voler traduir el cor, voler comprendre què em fa viva amb o sense esperança de que algú m'entengui. Sóc presonera de pensaments fets paraula. I tu que estimes els silencis –sabràs que ho escric per a tu, per a tu.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de juny del 2013)

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.

Sota la fulla de col

Brassica oleracea

Des que recordo, m’ha costat entendre la ironia. Sempre he estat propensa a entendre les coses en el seu sentit literal. El que passava més sovint, però, és que entenia que la presència del sentit figurat a la parla, però no sabia en què consistia exactament.

            La meva mare em deia que m’havien trobat entre les cols. “Hem sentit uns plors, hem anat a l’hort i allà estaves, tan bonica, sota una fulla de col.” Encara recordo, i molt clarament, a mi mateixa en una edat quan feia un intent conscient i dolorós de desxifrar el missatge. El que em preocupava, que jo recordi, no era en absolut el procés exacte de la producció dels fills - com tampoc em preocupava com es feia l’electricitat, o la transmissió radiofònica, o una sopa de verdura, o qualsevol altra cosa útil o bonica que no tenia intenció immediata de començar a reproduir - , sinó la possibilitat d’un sentit amagat de la història. Si m’hi havien trobat, ¿no era filla seva? ¿De qui era jo si m’havien trobat sota la fulla de col?

La mare em llegia els reculls de mites antics adaptats per a nens, i eren plens de bebès estranys i forts. Atena hi naixia del cap del seu pare, el bebè Hèracles matava les serps que Hera havia esmunyit al seu bressol, Ròmul i Rem creixien alletats per la lloba Luperca. De fet, gairebé qualsevol personatge de les llegendes que em captivaven semblava haver començat la seva vida d’una manera força turbulenta, com per exemple llençats a les aigües del riu en una cistella i alletats per bons llops o adoptats per bona gent. Però no hi trobava relació gaire estreta entre els llops i els cols, i no hi havia cap indici raonable de pensar que jo fos adoptada. Tot i que no sóc, ni mai he sigut, tan bonica com la meva mare (de fet, crec que m’he casat amb l’únic home del món que no em canviaria per la meva mare si li donessin l’opció), certes imperfeccions del meu cos – nas corbat, llavis prims, mandíbula creuada - són la reproducció exacta del físic de l’àvia materna. També tinc els dits curts i les ungles trencadisses del meu pare, i la mateixa estructura de cabells que tenia ell abans de quedar-se completament calb. ¿Què hi feia doncs, sota una fulla de col, com un Patufet rus de galtes enormes aixoplugat de la gran tempesta? ¿Qui m’hi havia posat? ¿I quina col era? A l’hort de la casa del camp, hi havia la coliflor (floricol), la col de Brussel·les, hi havia tant les varietats primerenques com les varietats tardanes de cols de cabdell. La col es menjava bullida i en guisat, fermentada en aigua amb sal i crua: a la mare, li agradava crua. Quan la tallava, per posar-ne a la sopa o per fer-ne amanides, sempre me’n donava unes fulles o la part del centre i deia que era el menjar dels conillets. Entre rialles, ens la cruspíem juntes. A casa nostra, es menjaven moltes verdures crues: col i carrotes, pèsols i cogombres, raves i pebrots.

A Rússia, es creia que la col ajudava a curar pràcticament tots els mals i totes les malalties, treu l’insomni, enforteix l’organisme, calma els nervis i crea bon humor. Als pobles, per totes les festes, es feien empanades gegants de col fregida i ous bullits. A la ciutat, també eren populars les empanades de col, pebrots i pastanagues, de col i salsitxes.

A Grècia Antiga, la col era el símbol de la sobrietat: es creia que aquesta planta havia nascut de les llàgrimes de Licurg, rei de Tràcia, castigat pel déu de vi i la vinya – i per això tenia una força màgica capaç de contrarestar els efectes de l’embriaguesa.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 10 de juny del 2013)

Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova

Amic, amant, amor

Acanthus spinosus

Sempre m’ha intrigat el destí de les nimfes, tendres víctimes dels apetits insaciables dels déus olímpics les quals, en el temps lliure de satisfer els immortals, cantaven, ballaven, teixien, sortien a caçar amb la deessa ossa Àrtemis i tornaven bojos als humans (tot i que acceptaven els seus sacrificis: vedells i cabres, llet, oli i vi).

Avui parlarem d’Acantos, l’amant del déu Apol·lo, i en primer lloc remarcarem que no sabem si era un ésser femení o masculí: les nostres fonts contenen evidències contradictòries al respecte. Tampoc ens queda clar com d’amorosa era aquesta relació, si és que existia (perquè els mites, mites són). A la llegenda més popular, llegim que Apol·lo i Acantos (o Acanta) s’estimaven amb una força tan extraordinària que en extingir-se la vida de l’amant mortal per causes relativament naturals i previsibles, el déu del sol no va voler resignar-se a la idea de la seva completa pèrdua (perquè aquell qui marxava a Hades no tornava a veure el sol, i seria perdut per sempre als ulls d’Apol·lo) i el va convertir en l’esperit de l’herba de fulles verdes fosques i brillants, herba medicinal, tònica i estimulant (perquè els déus mai no han volgut resignar-se a res).

Però els altres autors asseguren que Acanta s’hi va convertir per raons contràries i oposades: per no cedir als desitjos del déu (la única manera de no cedir als desitjos dels déus - a l’antiguitat i probablement a qualsevol època històrica – sempre ha sigut la de convertir-se en una planta, una roca o un riu, qualsevol cosa que sigui mineral o vegetal: una forma poètica de suïcidi incomplet). Les punxes de l’acant parlen a favor d’aquesta possibilitat: en grec, l’acant vol dir «punxós», i li plauen els llocs frescs i les roques, tot i que es podria dir que es tracta d’una herba amant del sol, ja que sovint es troba a les regions tropicals. Tinguem en compte també que per als grecs antics, aquesta planta era el símbol del triomf, de la superació - no tan sols dels reptes de la vida sinó també del viatge al regne dels morts, al regne d’Hades. La versió que més em plau és la d’amistat, no la d’amor, tot i que semblaria estrany que un déu olímpic fos capaç d’una mena d’amor que no posseeixi a l’altre. En la resta dels detalls, aquesta versió del mite no es diferencia de la primera: la metamorfosi es porta a terme per no separar-se del tot, per no allunyar-se de l’ànima amiga. Els éssers mitològics tenen la tendència d’existir en miríades d’universos paral·lels, en un dels quals s’estimen entre sí, en l’altre, s’odien, i en un tercer, ni es coneixen ni en tenen ganes.

Els usos d’acant són diversos. A l’Antiguitat, els guerrers tenien el ritual de beure la sàvia de l’acant abans d’entrar en combat. Plini i Dioscòrid la prescrivien per curar les llagues i les disenteries. Avui la medicina naturista utilitza l’acant com a remei per a diferents inflamacions. Es recomana en diarrees, bronquitis, refredats, problemes de fetge. Alguns gèneres propers a Acanthus, com per exemple Jacobinia magnífica, s’utilitzen a Centreamericà com a psicòtrops. A Europa, fins al segle XVII, l’acant servia com a rapè (s’aspirava pel nas). També se n’extreia el colorant groc.

L’acant com a element decoratiu ornamental apareix en l’art de diverses cultures, des de les escultures murals hindús fins al mobiliari anglès i americà del segle XVIII - com a adorn de cadires i taules. Al segle V aC, les fulles de la planta d’acant van inspirar al creador dels capitells que coronen les columnes de l’estil corinti: Cal·límac, conegut pel sobrenom de «primer artífex». El capitell corinti es reconeix per la seva aparença de cistell o campana invertida en la qual reposen les fulles d’acant.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 27 de maig del 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.