«Calla, amaga't i dissimula tots els teus sentiments i tots els teus somnis», aconsellava al poema Silentium! de l'any 1830 el gran poeta rus Fiódor Tiúttxev, un diplomàtic d'èxit que s'assemblava molt, de cara, a l'Antoni Pol, vivia a la ciutat de Munic i era amic de Friedrich Schiller i Heinrich Heine. D'adolescent, vaig rellegir els seus versos milers de vegades. Una de les coses en les quals estic d'acord amb Hannah Arendt és que la poesia en llengua materna es viu de la manera irrepetible. Sí, irrepetible, encara que per a mi, aquest mateix poema està incomprensiblement lligat als altres versos d'un altre autor molt més llunyà, escrits en un idioma que mai he arribat a fer del tot meu. Quan Rubén Darío enveja les pedres i parla de la sort que té l'arbre d'existir sense ser-ne conscient, jo envejo els arbres per la plenitud dels seus silencis, «y más la piedra dura porque esa ya no siente». Envejo els coralls marins que poden ser complets sense que ningú intervingui en la seva existència silent. No hi ha quietud més perfecta que la del fons del mar: per tota la vida, em van captivar els mars càlids, l'Índic de les Maldives que vaig veure en el curs de la lluna de mel. La quietud dels esculls coral·lins, les colònies formades pels esquelets dels petits animals: rodejats per les plantes aquàtiques, les famílies de peixos pallasso, de milers de diverses espècies de peixos, les rajades clavellades i les enormes tortugues marines. Un esquelet calcari dur és perfecte per guardar silenci. En català, en la traducció d'E. Vidal i M. Desclot, el primer vers del poema Silentium! és una descripció perfecta d'una vida tranquil»la al fons d'un oceà:
No parlis, fes-te fonedís,
oculta els sentiments i els somnis:
deixa que al fons de l'esperit
s'aixequin, muts, i muts, es ponguin
com les estrelles en la nit.
Atura't, mira'ls... i no parlis.
Era un poema paradoxal, un poema que deia que «un pensament fet paraula és una mentida», «pensament dit és ja falsia», i així es convertia en la seva pròpia negació, tot afirmant que el que neix al fons del cor ha de morir al fons del cor, com el que neix al fons del mar hauria de morir al fons del mar. Tot el que es treu a la llum del dia, es destruirà irreversiblement. Les fonts remogudes s'omplen de fang.
Aprèn a viure dintre teu:
tens tot un món al fons de l'ànima
de pensaments i de secrets
que eixorda la remor forana
i un raig del dia pot desfer.
Escolta'n el cant... i no parlis!
La meva poca capacitat de transformar-me em desespera. Si em convertís en corall marítim, menjaria plàncton, crearia bellesa silenciosa i molts organismes marins hi trobarien aliment i protecció contra els depredadors. Tal i com sóc, però, estic condemnada a voler traduir el cor, voler comprendre què em fa viva amb o sense esperança de que algú m'entengui. Sóc presonera de pensaments fets paraula. I tu que estimes els silencis –sabràs que ho escric per a tu, per a tu.
(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 17 de juny del 2013)
Dibuix: Jordi Casamajor. Text: Alexandra Grebennikova.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada