Els nenúfars del jardi de Giverny

Jo coneixia els nenúfars dels quadres de Claude Monet. La meva mare era una gran amant dels impressionistes i col·leccionava els seus àlbums, i li feia molta gràcia que jo, de petita, conegués tots els quadres i els seus noms. Sempre he tingut una preocupació gairebé malaltissa per agradar a la meva mare, per complaure-la, per complir amb els seus desitjos i expectatives. No sé si jo, quan tenia set o vuit anys, realment preferia les obres dels impressionistes a còmics per a infants, però els gustos de la mare eren la guia dels meus gustos, no hi havia opinió més docta que la seva. Els nenúfars del jardí de Giverny formen part dels records d'aquells anys com si hagués compartit casa amb Monet just al costat del seu estany de plantes exòtiques, i gaudit de les variacions de llum conjuntament amb ell. El meu quadre preferit tenia un salze inclinat sobre l'estany i els nenúfars una mica lluny. Eren blancs. No els havia vist mai a la vida real: no crec que creixin als Urals, i si hi creixien, no ho sabia. El meu primer encontre més físic amb ells va esdevenir en un poble a prop de Moscou, on uns amics nostres tenien una casa, una barca de pescadors i uns quants ruscs. Les fulles llargues i brillants dels nenúfars tenien forma de cor. Flotaven damunt de l'aigua, i protegien als peixos. També servien de lloc estratègic en el qual les petites granotes esperaven la seva presa.

Els nenúfars provenen d'Àfrica i d'una part d'Àsia. Creixen en aigües de considerable profunditat, ja que les seves arrels són molt llargues: poden arribar a més de quatre metres. S'ancoren al fons dels estanys amb les arrels i una part de les tiges. A la poètica tàmil, les seves flors simbolitzen el dolor de la separació i es relacionen amb la imatge del sol que es pon. Els nenúfars es cultiven des d'un temps immemorial, des dels albirs de les primeres civilitzacions quan els homes van començar a rodejar-se de coses boniques i d'estanys que al Japó i a la Xina, per exemple, eren veritables obres mestres. També trobem la menció del cultiu dels nenúfars als documents de 2.500 anys d'antiguitat que ens parlen de la cultura inca.

El nom llatí dels nenúfars és el mateix que el de les nimfes, els genis femenins benignes als mortals: és una paraula que significa núvies. A la mitologia egípcia, el nenúfar es considerava una planta sagrada, ja que obria els seus pètals amb el sol i els tancava fora de la seva presència. Els faraons tenien una predilecció especial per aquestes plantes, i hi ha textos antics en els quals se cita que Ramses III, per exemple, feia construir llacunes per mantenir-hi nenúfars i altres espècies aquàtiques. També era la flor preferida de la deessa egípcia Hathor, l'encarnació de la lluna. Hathor ,»la Senyora de la flama d'or», filla de Ra, es representava com una dona amb orelles de vaca, o amb banyes de vaca amb un disc solar per mig. Era la deessa de l'amor, de la maternitat, de l'alegria, la dansa i les arts musicals.

Les flors dels nenúfars són de colors diferents segons la varietat, i s'assemblen a flors de lotus. Floreixen durant quatre o cinc dies, i durant el primer dia de la floració la seva olor s'assembla a la de brandy. Es poden observar als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer a Barcelona, a l'estany dels jardins del doctor Figueres a Girona, als marjals de Xeresa i Nules a València.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 16 de juny de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

La Conxinxina i els seus veïns

Al començament del segle XIX, quan Charles Baudelaire encara estava al bressol i Paris vivia una tranquil·la època pre-Haussmann, quan la gent encara es quedava al seu quartier, al petit barri de la seva residència, per tots els esdeveniments de les seves vides, abans de que hagin aparegut els passatges, poblats pels flâneurs, les mandarines van arribar a Europa. No sé com funcionava, en aquella època, el tema de la importació i exportació de la fruita.

Probablement havies de portar unes llavors, fer que un arbre creixés, combatre les nombroses plagues que el podien afectar i adonar-te de que era més resistent al fred que els llimoners però amb els fruits igual de sensibles, intentar collir-los quan la pell encara era verda per adonar-te de que valia més esperar que maduressin. Tal volta estic equivocada, però tinc la impressió que fa un parell de segles la vida era més lenta i totes les coses bones que la formaven eren de lenta maduració, es prenien el seu temps.

Les mandarines, o els mandariners, o les llavors de mandariner exportades, o totes les tres coses, venien de Vietnam: de la regió que es diu la Cotxinxina. No sé vosaltres, però jo sempre havia dubtat de l'existència real de la Cotxinxina, considerant-la un país veí d'allà on Jesucrist va perdre l'espardenya, una destinació fictícia de l'estil del País de les Meravelles d'estil Tom Burton però ben llunyà.

Imagineu-vos la meva sorpresa quan vaig llegir que era un territori que en vietnamita es deia Nam Bo (el que significa frontera sud), un lloc tan real com les Bons d'Encamp o Ansalonga. Fantàstic. Més endavant, un rigorós treball d'investigació viquipèdica em va portar a descobrir que es tractava de dos llocs distints, amb una lletra de diferència entre ells. El lloc llunyà no precisat, al costat dret de la regió de l'espardenya perduda, és la Conxinxina, probablement un barbarisme de procedència castellana o portuguesa, mentre la Cotxinxina representa allò que us deia abans, la pàtria mare del citrus nobilis que es troba al delta del riu Mekong i gràcies a la seva situació geogràfica, gaudeix d'una extraordinària riquesa arrossera.

Nota mental per a columnista imaginativa: anar amb compte per no confondre-les. Viatgers intrèpids, sens dubte les distingiu. Per a aquells qui ens desplacem amb poca freqüència i a poca distància, però, malgrat les detallades explicacions de l'internet, segueixen semblant la mateixa cosa.

D'allà, de lluny, ens va venir la mandarina, la fruita exòtica d'escorça fina amb un nom que tenia l'origen en el color dels vestits que usaven els mandarins xinesos. Al llarg de la costa mediterrània i a llocs remots del mar, es van plantar arbres de fulles estretes i allargades que mai arribarien a l'alçada més gran de tres o quatre metres, arbres baixos de flors blanques.

Les seves fruites, amb poca polpa i molts pinyols, feien una fragància que per a mi s'ha associat des de sempre amb les festes de Nadal, perquè eren un regal de Nadal a casa meva, les mandarines. Es penjaven a l'arbre, a l'Avet de l'Any Nou, amb fils de color daurat: des d'aleshores l'olor a la festa sempre és la de les pells de les mandarines.

Fins i tot el color de les mandarines, aquell to del taronja que significa alegria, és el color de la infància, de les il·lusions que perduren. Com a toc andorrà, em resta afegir que els sorbets de mandarina tenen com a mínim un fan confessat famós a casa nostra: en David Gálvez, el de les Cartes mortes (visca Bartleby) i la resta.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 9 de juny de 2014).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Raves amb kvass

Si som el que mengem, el fet de canviar de país i canviar de dieta et converteix en una altra cosa. Una altra persona, naturalment. No sé fins a quin punt em ve de gust tornar a les arrels, i sóc conscient de que aquell qui forma una família lluny de la terra dels avantpassats ja deixa enrere el sòl que l'ha alimentat.

Arribem a formar part d'un nou paisatge a través dels nostres fills. Quan la Laura diu «sóc russa» als nens amb els quals juga al parc, nens andorrans, d'Escaldes, se'm fa estranyíssim, no és conscient fins a quin punt no ho és, no és russa en absolut. Els russos no perceben com a «seus» ni tan sols a aquells qui han marxat, com jo, per viure a l'estranger: encara menys, als seus fills. Tot i així, depèn d'on has marxat, de si el país en qüestió es percep com a una zona de predominant influència russa. Un rus que viu a Letònia segueix sent rus, en la visió dels russos. Un rus que marxa als Estats Units deixa de ser-ho al cap de pocs anys, i no sé si hi juga un paper important el fet que els americans de grans ciutats accepten a tothom com a americà, sobretot als nens dels immigrants. Fins a un cert punt, em sap greu el fet d'haver creat, per a la meva filla, l'etern dubte del tipus «què sóc», «qui sóc», amb el qual viurà sens dubte. És fàcil viure quan saps qui ets, on pertanys pel dret i per herència, encara que vulguis marxar-ne per sempre.

Jo de vegades em pregunto on vull que m'enterrin. Encara em fan angúnia els nínxols dels cementiris andorrans, el fet d'haver-te de cremar i que t'amaguin a la roca, sense que els teus familiars puguin venir a beure i menjar mirant el teu retrat sota els pins, cuidant les flors que creixen del teu cos. Espero no morir-me gens aviat, però gairebé preferiria ser enterrada en un jardí, en la muntanya, en qualsevol encreuament de camins que formar part d'un d'aquells armaris per a morts: per això entenc que no, encara no sóc d'aquí enterament. Jo tinc horror d'aquell ciment amb el que es tanca la porta de la tomba en aquestes contrades.

Mentre sóc viva, però, si vull tornar a les arrels, ni que fos de vegades, un bon camí seria el de començar a menjar com menjava de petita. Una crema de flocs de civada, amb panses i orellanes o sense elles, potser amb una mica de canyella, per esmorzar. Les sopes fredes a base de kvass, una beguda de pa fermentat que mai havia identificat com a alcohòlica i que es venia als carrers: hi havia una senyora amb bata blanca asseguda en un tamboret davant d'una cisterna amb aixeta, fèiem cua amb bidons i amb paquets de plàstic i els omplíem de líquid marró, espumós. També es podia demanar una gerra de kvass per beure allà mateix, de peu. Hi havia kvass a base de diferents tipus de cereals, un dels quals també era la civada, aquella planta que a Catalunya sembla haver vingut de cançons folklòriques i balls tradicionals, i de vegades apareix com a ingredient de galetes amb pretensió a ser dietètiques.

Tot i així, la dieta mediterrània i/o pirinenca sembla ser molt més beneficiosa per a la felicitat quotidiana i la llargada de la vida, i l'escudella, alimenta tant o més que els raves amb kvass. Quant a la civada, aquí es recomana afegir-la al suc de fruites o iogurt, per mantenir a ratlla el colesterol i els triglicèrids.

(Publicat al BONDIA el 2 de juny de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Amanida de dents de lleó

Amanida de dents de lleó

Taraxacum officinale

Entre els plats de cuina andorrana que m’agraden especialment, l’amanida de xicoies hi ocupa un lloc d’honor. El meu sogre les prepara amb una vinagreta de mostassa, d’aquelles barreges d’oli, vinagre, mostassa, sal i pebre que fan els francesos  per acompanyar les seves amanides, i sempre estic disposada de menjar-me’n mig bol deixant la resta dels comensals amb porcions més escasses. La majoria de la població del petit gran país comparteix el meu entusiasme. A les VI Jornades Gastronòmiques “Andorra a Taula” que acaben de començar i tindran lloc fins al 29 de juny, l’amanida de xicoies està sent un dels entrants més populars, i es presenta en plats originals i creatius, tal i com remarcava l’edició barcelonina d’El Periòdic fa uns dies. A Can Manel, “amanida de xicoies, alls tendres i cruixent de donja”. A la Borda Raubert, “amanida de xicoies amb rostillons de pernil i fulles de vinagrella, tot aromatitzat amb oli d’herbes aromàtiques”. A la presentació de les Jornades, el president de la Unió Hotelera d’Andorra Àlex Armengol inclou les xicoies, ben merescudament, a la llista dels nostres productes autòctons, tradicionals i de proximitat. Val a dir que 12 de 38 restaurants participants de les Jornades ofereixen xicoies en alguna combinació. L’incomparable Albert Villaró va dedicar un himne a les xicoies, “les tres estrelles Michelin de les herbes”, a la seva columna setmanal al Diari d’Andorra. “En mengen a Grècia, al Japó, al Magrib, a tot arreu on creixen, que és a la major part del planeta, perquè són plantes molt poc exigents,” deia l’Albert, i afegia una frase ben curiosa, la següent: “Però les nostres xicoies, les que broten així que la neu es fon, són especials, circumstancials, efímeres.” L’hi he de donar tota la raó. Vet aquí el perquè.

Entre les anècdotes més sonades de la meva infància hi havia l’anècdota de l’amanida de dents de lleó, o amanida de pixallits, si així preferiu. Una amiga de la meva mare, una senyora molt posada en les dietes i la vida sana, va llegir un dia en una revista francesa que era molt saludable i poc calòrica l’exquisida amanida de dents de lleó. En assabentar-se que les dents de lleó no eren gens distintes dels pixallits comuns que creixien al pati de la casa, va collir un munt de fulles de pixallits allà mateix i en va fer una amanida. Sí que li va semblar un xic amarga, però se la va empassar per la glòria de la bellesa, fent cas dels savis consells dels francesos. Diu la llegenda que va acabar a urgències, amb una intoxicació del quinze. Des d’aquell dia, al cercle estret d’amics dels meus pares que vivien i treballaven a la capital industrial dels Urals, qualsevol miracle de cuina estrangera de pinta estranya i sospitosa rebia la definició genèrica d’una “amanida de pixallits”. Jo sempre vaig pensar que la senyora en qüestió – es deia Victòria –  havia malentès alguna cosa a la revista francesa, i que realment no existia cap amanida de pixallits. I no va ser fins el dia de posar-me a escriure aquesta contraportada que em vaig assabentar de que les meves estimades xicoies, menjades, tal i com recomana l’Albert, “amanides amb el mínim denominador: un rajolinet d’oli bo-bo, vinagre de veritat i una mica de sal d’escata gran”, eren aquells mateixos pixallits de tota la vida. Tot i així, insisteixo, no són els mateixos. Cada terra dóna un sabor especial a les seves plantes, i una amanida de xicoies com Déu mana és tan irreproduïble a la capital dels Urals com una bona paella en un restaurant de Paris.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 19 de maig de 2014)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Viu, gentil arç blanc

Viu, gentil arç blanc

Crataegus monogyna

Quan vaig començar a aprendre el castellà, tenia setze anys i vivia a l’apartament de la cosina de la meva àvia. Era un pis d’una sola habitació, o de dues peces, com deien i crec que segueixen dient a Rússia: a banda del bany i la cuina, tenia una mena de despatx on vivia, llegia i dormia la cosina de la meva àvia, i un gran menjador amb una gran taula, un moble i dos llits. En un dels llits, hi jeia la mare de la meva amfitriona, a la qual li dèiem la tieta Nina: feia anys que no reconeixia a ningú i li deia “mama” a la seva filla. No sé quina dolença devia haver destrossat la seva memòria d’anciana, convertint una senyora elegant i enjoiada que jo recordava dels anys anteriors en una malalta confosa i atemorida que a les nits maleïa als malefactors despietats que, al seu parer, l’havien ficat en aquell lloc per a ella completament desconegut.  No tenia noció de que es tractava de l’indret on havia viscut quasi tota la vida, on va morir el seu home: de vegades resava, de vegades plorava, i naturalment no tenia ni idea de qui era jo. Jo vivia i dormia al racó oposat del saló. Ignoro per què, però sense dubte amb les millors intencions del món, els meus pares havien insistit d’instal·lar-m’hi en lloc de deixar-me viure a l’alberg estudiantil amb la resta dels meus companys. En tot cas, hi vaig passar uns mesos esgarrifadors, intentant treure’m del mig i no destorbar a les pobres senyores, sense cap èxit. Quan s’acabaven les classes, anava a l’enorme Biblioteca de la Literatura Estrangera, situada a prop de l’estació de metro Taganka, i aprenia el castellà. Tenia una predilecció especial pels cursos fonètics, que consistien en repetir frases senceres que no entenia per millorar la pronunciació, i per cançons del “romancero popular español”. Del curs fonètic, se’m van quedar a la memòria dues frases: “Era una vaca que había vivido mucho” i “Roma era un proyecto de organitzación universal”. Al a mesura que vaig aprendre a distingir  les paraules del “romancero”, vaig descobrir que tothom s’hi moria, o s’estava morint, o estava mort o com a mínim, es trobava en parador desconegut. Aquesta situació estava en harmonia perfecta amb el meu estat d’ànim general, i vaig aprendre a cantar i tocar les cançons que sentia, només per descobrir, anys més tard, que a ningú dels espanyols que he pogut arribar a conèixer els interessaven els romanços castellans dels segles XVI i XVII. El romanç del “conde Olivos”, o “conde Niño”, en altres versions, parlava de dos amants que no van poder ser mai junts i van morir, una mica com Romeo i Julieta. El que ens interessa aquí, però, és la continuació de la història: “A ella, como hija de reyes,/ la entierran en el altar,/ y a él, como hijo de conde,/ cuatro pasos más atrás.” Bé, coses de desigualtat a l’aristocràcia medieval. L’amor, però, ho venç tot: “De ella nació un rosal blanco, / de él nació un espino albar,/ crece el uno, crece el otro,/ los dos se van a juntar.” L’arç blanc, cirerer de pastor, espinalb, albespí, es va entrellaçar amb un roser silvestre. La mare reina, enutjada, va donar l’ordre de tallar-los.  Les ànimes dels joves es van convertir en dos bonics ocells. ¿Què passa, però, amb l’ànima de l’arbre? Diguem-li doncs, en les paraules del “príncep dels poetes”: «Or vis, gentil aubépin,/ Vis sans fin,/ Vis sans que jamais tonnerre,/ Ou la cognée, ou les vents,/ Ou les temps/ Te puissent ruer par terre.».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de maig de 2014. Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor)

Bloody Mary

En llocs humits i pantanosos d'Europa i Extrem Orient, es pot trobar una planta silvestre que s'assembla al julivert: l'api, un ingredient tradicional de la cuina mediterrània. De fet, pertany a la mateixa família que el julivert i el fenoll: a la família de les apiàcies, o les umbel·líferes. L'api ja es coneixia a l'antic Egipte, i a Roma Antiga es creia que tenia poders curatius. Tanmateix, no es va arribar a utilitzar com a hortalissa comestible fins a l'Edat Mitjana.

No és fàcil de cultivar, necessita sòls fèrtils, humitat constant i no suporta les altes temperatures. Ara bé, té la reputació de la verdura que conté «calories negatives», ja que en la seva digestió es cremen més calories de les que se n'hagin pogut extreure, i això el converteix en un aliment molt popular a la nostra civilització de l'etern sobrepès.

Avui en dia, l'api es cultiva a tot el món: a Mèxic i Argentina, als Estats Units i a Rússia, i també a molts indrets dels Països Catalans. Fa anys i panys, adornava les tombes dels grecs antics i coronava els caps dels vencedors de jocs i guerres. Ara s'utilitza per tractar l'estrès nerviós i l'ansietat, i es coneix com a l'ingredient indispensable del còctel Bloody Mary. Els temps canvien, i canviem amb ells.

Al cap d'unes quantes temporades de les contraportades de «l'herbari forà», hom arriba a tenir la sensació que els caps dels vencedors dels temps remots de la història s'havien adornat amb tota mena de verdura que una persona desitjosa d'aprimar-se troba en sopes, amanides i postres baixes en calories. Allò que ara serveix per a brous, es tritura amb iogurts i pomes verdes o es barreja amb carrotes i remolatxes, tenia un sentit sagrat de l'alegria de la victòria. Tots els racons dels horts i jardins dels antics estaven farcits de símbols de triomf i felicitat.

Els usos màgics de l'api eren diversos: es creia que les llavors d'api cremades en barreja amb arrels de lliri augmentaven la força mental i psíquica de les persones, el seu poder de convenciment i manipulació de les ànimes més dèbils. Els monjos i els estudiosos mastegaven llavors d'api per millorar la concentració, assegurar la calma d'esperit i regular els ritmes cardíacs, afany indispensable per a la vida de contemplació satisfactòria i plena. Conjuntament amb l'all i la ceba, l'api es penjava a les parets de les cases per portar benestar i tranquil·litat als seus habitants i visitants. S'utilitzaven branquetes d'api i ruda com a amulets contra els atacs de les dones d'aigua: a l'home que portava la protecció de l'api i de la ruda combinada amb una pregària de la seva mare, no el podia agarrar cap dona d'aigua.

També es menjava el tronc d'api cru conjuntament amb les llavors per induir i potenciar el desig sexual. Tot s'ha de dir, mai no he entès la gràcia dels remeis mecànics en qüestions d'amor: potser un dia me n'adonaré. En tot cas, a més a més de l'efecte afrodisíac, l'api potència la digestió, neutralitza l'excés de bacteris, rebaixa el colesterol, combat la hipertensió i té propietats beneficioses per a la vista, el cabell i els ossos. La infusió d'arrel d'api (de cocció durant mitja hora d'uns 30 grams d'arrel seca per un litre d'aigua) calma els nervis, ajuda a dormir tranquil i de pas cura el dolor d'estómac i prevé els espasmes.

T'escric de la vora del mar, de la cala Sa Tuna. Si mai tens ansietat i no vols menjar api, sempre et queda el mar, en combinació amb un bon Bloody Mary calma els nervis millor que les hortalisses.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 12 de maig de 2014).

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

La fugida de la lleona

La catedral de Girona sembla la panxa d’un peix per dins, una panxa neta i polida d’un peix gegant i vell, amb un esquelet elegantment muntat, de 23 metres d’amplària, que ha sortit de les profunditats de la història per engolir-me. En una de les parets hi ha una petjada d’un ocell de quatre dits. Tret d’unes poques llumetes, és fosca. Respiro l’aire fresc i humit. L’espai gòtic voltat més ample del món em fa sentir com una ombra del pobre profeta Jonàs, l’enfant terrible entre els profetes: l’home de la història tragicòmica que parlava amb Jahvè i el desobeïa. Tenia una missió particular d’anar a Nínive que no li feia cap gràcia. La va complir quan van fracassar tots els seus intents de desempallegar-se’n. Contràriament al que hom podia suposar, la missió de Jonàs va acabar en un fracàs estrepitós. No va tenir ni la satisfacció de veure les seves prediccions apocalíptiques fetes realitat. Passat el primer ensurt, al cap d’uns mesos, el gruix d’habitants de Nínive, sans i estalvis, encara devien dir: “¿Què se’n deu haver fet de l’il·luminat foraster que parlava amb tanta força?” Ell, mentrestant, ja lluny d’allí, seguia discutint amb el seu Déu sobre el destí d’un arbre sec al mig d’un inhòspit desert. Si em deixessin triar un paper a la Bíblia, seria Jonàs. Mai rellegeixo cap història dels llibres del Vell Testament, i, tanmateix, no deu haver-hi un lloc millor per pensar en els seus profetes que el laberint dels carrerons i de patis del Call Jueu.

Fa cinc setmanes que no paro quieta. Sóc tan feliç viatjant que em sap greu ser-ho. Descarto els remordiments inútils de la consciència inquieta, després de ponderar que es viu només una vegada i més aviat breument. Girona és com el mar: voldria quedar-m’hi una hora més, un dia més, abans de ser escopida al mig de l’avinguda Carlemany pel nostre monstre prehistòric però simpàtic de la casa Toyota. M’agradaria fer més fotos de les cases de colors a la vora del riu Onyar: tenen un aire exòtic, a la florentina. Em moro de ganes de  tornar a fer un tomb per la Força Vella. Somnio de beure un te vermell a la terrassa del River Cafè mirant com la Laura toca els tambors imaginaris a les escales de la basílica de Sant Feliu i els grups de turistes d’edat escolar, un a un, pugen a fer un petó al cul a la pobre fera esculpida fa mil anys, un signe heràldic amb cara de pànic escènic: la lleona. “Qui besa el cul de la lleona retorna a Girona”, resa l’adagi, i en l’acte mixt de respecte i superstició els visitants compleixen la tradició mil·lenària. La lleona es tensa els músculs i sembla afilar-se per l’arbre de ferro colat cada cop més, en un intent de fugida dels petons turístics.

Cada diumenge a la nit creuo la frontera, i amb els ulls plens d’altres paisatges ho veig tot nou. M’adormo profundament, i el matí del dia següent em sobrevé la nostàlgia de les ciutats, del mar, del cel immens i sense límits, de pedres velles fetes catedrals, de cares noves, desconegudes, de la memòria històrica d’altres nacions. “Compte amb les nostàlgies”, diuen els estoics. “No són bones per a la felicitat.” “No busco la felicitat”, menteixo, i no qüestiono la meva pròpia mentida.

(Publicat al BONDIA el 21 de maig de 2014)