La fugida de la lleona

La catedral de Girona sembla la panxa d’un peix per dins, una panxa neta i polida d’un peix gegant i vell, amb un esquelet elegantment muntat, de 23 metres d’amplària, que ha sortit de les profunditats de la història per engolir-me. En una de les parets hi ha una petjada d’un ocell de quatre dits. Tret d’unes poques llumetes, és fosca. Respiro l’aire fresc i humit. L’espai gòtic voltat més ample del món em fa sentir com una ombra del pobre profeta Jonàs, l’enfant terrible entre els profetes: l’home de la història tragicòmica que parlava amb Jahvè i el desobeïa. Tenia una missió particular d’anar a Nínive que no li feia cap gràcia. La va complir quan van fracassar tots els seus intents de desempallegar-se’n. Contràriament al que hom podia suposar, la missió de Jonàs va acabar en un fracàs estrepitós. No va tenir ni la satisfacció de veure les seves prediccions apocalíptiques fetes realitat. Passat el primer ensurt, al cap d’uns mesos, el gruix d’habitants de Nínive, sans i estalvis, encara devien dir: “¿Què se’n deu haver fet de l’il·luminat foraster que parlava amb tanta força?” Ell, mentrestant, ja lluny d’allí, seguia discutint amb el seu Déu sobre el destí d’un arbre sec al mig d’un inhòspit desert. Si em deixessin triar un paper a la Bíblia, seria Jonàs. Mai rellegeixo cap història dels llibres del Vell Testament, i, tanmateix, no deu haver-hi un lloc millor per pensar en els seus profetes que el laberint dels carrerons i de patis del Call Jueu.

Fa cinc setmanes que no paro quieta. Sóc tan feliç viatjant que em sap greu ser-ho. Descarto els remordiments inútils de la consciència inquieta, després de ponderar que es viu només una vegada i més aviat breument. Girona és com el mar: voldria quedar-m’hi una hora més, un dia més, abans de ser escopida al mig de l’avinguda Carlemany pel nostre monstre prehistòric però simpàtic de la casa Toyota. M’agradaria fer més fotos de les cases de colors a la vora del riu Onyar: tenen un aire exòtic, a la florentina. Em moro de ganes de  tornar a fer un tomb per la Força Vella. Somnio de beure un te vermell a la terrassa del River Cafè mirant com la Laura toca els tambors imaginaris a les escales de la basílica de Sant Feliu i els grups de turistes d’edat escolar, un a un, pugen a fer un petó al cul a la pobre fera esculpida fa mil anys, un signe heràldic amb cara de pànic escènic: la lleona. “Qui besa el cul de la lleona retorna a Girona”, resa l’adagi, i en l’acte mixt de respecte i superstició els visitants compleixen la tradició mil·lenària. La lleona es tensa els músculs i sembla afilar-se per l’arbre de ferro colat cada cop més, en un intent de fugida dels petons turístics.

Cada diumenge a la nit creuo la frontera, i amb els ulls plens d’altres paisatges ho veig tot nou. M’adormo profundament, i el matí del dia següent em sobrevé la nostàlgia de les ciutats, del mar, del cel immens i sense límits, de pedres velles fetes catedrals, de cares noves, desconegudes, de la memòria històrica d’altres nacions. “Compte amb les nostàlgies”, diuen els estoics. “No són bones per a la felicitat.” “No busco la felicitat”, menteixo, i no qüestiono la meva pròpia mentida.

(Publicat al BONDIA el 21 de maig de 2014)