"Les copains d'abord"

“Non, ce n'était pas le radeau de la Méduse, ce bateau…” ¿Oi que la recordeu, aquesta cançó de Brassens? Ja us explicaré per què, més endavant.

La nostra percepció dels esdeveniments al nostre entorn sempre està influenciada pel nostre estat d’ànim particular, propi. La meva arribada a Andorra, l’any 1997, va ser, per a mi, el moment de deixar de fer voltes per Anglaterra, Amèrica, França, Espanya i establir un camí professional. Per aquella època, ja m’havia estrenat com a professora d’idiomes, però no feia gaire que havia sortit de la universitat: tenia 23 anys. Sempre recordaré la dècada i escaig de treball intens i productiu amb inlingua Andorra (des del 1997 fins al 2005 com a professora d’idiomes i uns anys més com a consultora pedagògica i de disseny de materials didàctics) que va ser apassionant i decisiva. Fins i tot més endavant, quan vaig passar a desenvolupar la tasca de professora i coordinadora de cursos d’idiomes a IMPIS, sempre he sentit que dec la meva formació – més que a carreres i postgraus – als anys de treball com a professora d’inlingua, a la col·laboració inapreciable amb Anna Planavila, Gerard Wee, Alison Harmon, Elòdia Giralt, Marie-Pierre Lagrave, Lars, Joelle, Juliette, Nancy, Wieisia – Déu meu, se’m comencen a oblidar els cognoms! – i tanta i tanta altra gent que no esmento per no convertir l’article en una llista de noms estimats. I naturalment, la direcció de Maria-Lluïsa Gispert i Ferran Costa, i el suport del personal administratiu (i abans de parar de dir noms, un petó a l’Ester i a l’Anna). La col·laboració pedagògica amb molts dels professors amb qui vam compartir anys d’experiència laboral va continuar a través de l’equip dels examinadors orals de First Certificate i altres exàmens oficials d’anglès ESOL que s’organitzen a Andorra a través de British Council, i a través dels altres projectes educatius conjunts; n’hi ha també d’altres de qui des de fa anys no en sé res, però si em llegiu, una abraçada enorme, us recordo! No us oblido. Quan hi vaig començar a treballar, era la més jove de l’equip, i tots m’ensenyàveu a millorar. Els que més ens ensenyen al nostre dia a dia són els nostres companys i els nostres alumnes. Hi ha alguna cosa mística en l’esforç compartit i constant de superar-se a si mateix i d’ajudar als altres que jo fessin.

Per molt feliços que puguem ser en un moment donat de les nostres vides, la nostra percepció del món sempre tindrà un toc nostàlgic. Quins anys, aquells, quan érem tots més joves! Teníem la sensació que tot Andorra estava en obres. El problema més gran de la població, segons les múltiples enquestes, era el tràfic. Al mes d’agost, no es podia caminar per l’avinguda Carlemany de tants turistes que hi havia. Jo ho recordo bé, plegava de la meva feina del matí a les 12:30 i havia d’arribar a la Plaça Revés abans de les 13:00 per començar les classes, i quasi s’hi podia córrer. Eren uns anys d’un moviment imparable, neuròtic, caòtic. La gent d’Andorra marxava, venia gent nova. I es parlava molt menys català que ara, a les botigues i als carrers. Ara, tot es viu amb més lentitud, més calma. Amics, amb el que fem a la vida no ens havíem de fer rics, ni tan sols abans. Podem guanyar cinc-cents euros més o cinc-cents euros menys al mes, marxar de vacances o quedar-nos a casa, canviar de cotxe o no canviar de cotxe, però molt i molt rics no ens farem ni ens ho anàvem a fer. Que hi hagi feina i que tinguem salut per fer-la. La il·lusió no ens falta, i el nostre món és tan petit que la il·lusió és el que compta: vivim en un país meravellós. I com aquell vaixell de la cançó, el nostre vaixell dels versos i de la memòria, “fluctuat nec mergitur”, és batut per les ones però no s’enfonsa.

(Publicat al BONDIA el 10 de juliol de 2013)

No tot serà cavaller Rotlan

Com ja sabrà l'amable lector, la confecció d'aquestes contraportades implica un treball de caçador i/o recol·lector: sempre estar a l'aguait de curiositats entretingudes. Cercant per les vastes terres de l'Internet, l'altre dia vaig descobrir un compendi de proverbis àrabs extrets d'un manuscrit català del segle XIV i transcrits per Manuel de Bofarull l'any 1891. Un d'ells ens servirà avui per començar l'habitual viatge al món dels plaers d' origen vegetal. El compendi en qüestió conté diverses joies, com per exemple (guardo l'ortografia i la puntuació de l'original): «Amich leyal castell reyal. Quil pot trobar bel deu guardar», o un que m'ha fet molta gràcia: «Si l estornell havia seny no faria niu en lo carabaça». El proverbi que ens ocuparà és el següent: «No es tot cavaller Rotlan ne tot pebre negre ne tot sagí blanc». Un cert fatalisme i equanimitat de la saviesa musulmana a part, tant els catalans com els àrabs de l'època medieval tenien molt bones raons per tenir el pebre negre en bona consideració.

Segons llegim al llibre Pd'Eliana Thibaut i Comalada (Cossetània Edicions, 2006), durant l'Edat Mitjana, l'espècie més important arreu del món sovint s'utilitzava com a moneda per comprar, pagar rendes, impostos, multes i dots. Probablement des d'aquella època, la llengua holandesa té una expressió «car com el pebre» que significa, és clar, «increïblement car». Pràcticament tot el pebre que arribava a Europa i Àfrica del nord a l'època medieval venia de la regió índia de Malabar (ara estat Kerala), i el seu preu variava molt d'un país a l'altre: per exemple, a Anglaterra valia el doble de car que a França. Era un producte de luxe, només accessible als rics, i s'emprava principalment en salses, com per exemple la pebrada, una salsa picant espessida amb pa, molt popular a l'època medieval i encara a Roma Antiga, o «salsa camallina», feta, a part de dues varietats de pebre, amb canyella, gingebre, nous moscades i sucre blanc. A part de l'ús culinari, tenia usos medicinals: s'emprava com a estimulant carminatiu i digestiu, i també contra el restrenyiment, diarrea i artritis. A l'Índia, d'on prové, els bramans l'utilitzaven contra les alteracions urinàries i les hepàtiques, contra les hemorroides i com a mitjà d'eliminació de greixos.

El pebre s'ha emprat com a espècie des d'un temps prehistòric. Els egipcis antics utilitzaven els grans de pebre negre als rituals de momificació dels faraons, com per exemple Ramses II. Segons Plini el Vell, l'Imperi Romà solia gastar cinquanta milions de sestercis en pebre cada any. A la cuina de Roma Antiga, el pebre es posava pràcticament en tots es plats. Del mateix llibre ja esmentat, aprenem que el pebre va tenir el seu paper a la caiguda de Roma: l'any 408 a. C., el visigot Alàric va posar com una de les condicions econòmiques de l'aixecament del bloqueig de la ciutat el lliurament de més de 1.300 kg (3.000 lliures) de pebre, que valia el seu pes en plata. Aquesta era només una petita part de les seves condicions: a banda d'això, la ciutat de Roma li va pagar 5.000 lliures d'or, 30.000 lliures d'argent, 4.000 túniques de seda i 3.000 pells tenyides de vermell. Les altres fonts afegeixen que Àtila, rei dels huns, que va bastir l'imperi més gran del seu temps, també exigia el pagament de tones de pebre als pobles vençuts. Segles més tard, els preus desorbitats del pebre van ser una de les raons per les quals els portuguesos van començar a buscar, durant el segle XV, camins alternatius per arribar a l'Índia.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra l'11 de novembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor.

El blat madur i amb ell, les males herbes

No ens assemblem en res a aquells homes que, al mateix temps que domesticaven la primera ovella i la primera cabra, van començar a cultivar el blat –que ja coneixien en el seu estat salvatge – uns 8000 anys enrere. Per molta novel·la històrica que podem arribar a llegir, se'ns fa difícil imaginar l'agrònom de l'època que va catalitzar la mutació gràcies a la qual va resultar una planta amb llavors més grans que les del blat silvestre. A Grècia, les espigues de blat van esdevenir un dels atributs principals de la deessa del pa i de l'agricultura Demèter, filla de Rea i Cronos, germana gran de Zeus. Demèter, o Ceres (el seu equivalent romà), és la «mare del gra», la deessa que alimenta. Segons la llegenda, mentre cercava la seva filla Persèfone, va cuidar dos nens: Demòfon i Triptòlem, fills del rei d'Eleusis. Als dos, va decidir conferir-los dons extraordinaris. Volia que Demòfon esdevingués immortal, i cada nit exposava el seu esperit a les flames de la llar de foc. A Triptòlem –aquell mateix agrònom de l'antiguitat que ens és difícil imaginar–, li va ensenyar a cultivar el blat. Li va regalar un carro adornat amb serps i estirat per dracs voladors per a que recorregués el món i difongués el seu art a tots els pobles. Alguns dels reis als quals Triptòlem va ensenyar l'agricultura, es van negar a compartir aquests coneixements.

Així ho va fer Lincus, rei dels escites, i va intentar assassinar Triptòlem per a que no ensenyés l'agricultura al seu poble nòmada. Demèter, però, ho va impedir. Va convertir Lincus en un linx, un animal de gran sentit d'oïda i gran precaució que encara ara habita els boscos de coníferes d'Euràsia: alguna vegada, quan era petita, l'hi he vist de lluny. Més endavant, Triptòlem va instituir els misteris d'Eleusis: misteris que semblaven contenir l'esperança d'una vida després de la mort, i involucraven la intoxicació narcòtica de grau important de tots els participants. En tot cas, els participants no podien revelar el contingut dels misteris als no-iniciats, so pena de mort. Al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, s'hi pot veure un relleu del segle V abans de Crist: Triptòlem de peu entre Demèter i Persèfone, rebent espigues de blat.

Els altres misteris celebrats en principal expressió del culte de la Demèter eren les Tesmofòries: les festes de la fertilitat en les quals només les dones casades amb ciutadans atenencs podien participar. No en sabem gran cosa a part de que incloïen un dia de dejuni (només es podien menjar llavors de mangrana), i després una matança de porc. En aquella època, les dones no solien escriure gran cosa més que cartes privades, i no tenim fonts en què poder confiar. Aristòfanes, el meu comediògraf preferit de tots els temps, en va escriure una comèdia on se'n reia de les dones i dels homes, dels polítics i dels borratxos, dels poetes tràgics (Eurípides en particular), dels homosexuals i heterosexuals, dels vells i dels joves, però a part d'assegurar el final feliç, això no ens ensenya gaire sobre com eren les coses en realitat.

Poques plantes tenen tan bona premsa com el blat, fins i tot ara, a l'època de la seva omnipresent modificació genètica. Al món de la màgia i dels somnis, també hi juga un paper prominent. Si has somniat amb camps amplis de blat, se't pot felicitar: tindràs un èxit en les empreses que tenen, per a tu, una gran importància. Si somnies amb el blat madur, tindràs un matrimoni feliç. Si somnies amb el blat podrit, tindràs decepcions a la vida. 

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 4 de novembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

La tija del fenoll

Quan Zeus, el déu principal del panteó grec, va vèncer els titans i els va empresonar a les profunditats del Tàrtar, només va deixar a la Terra aquells que no havien lluitat contra ell. Un d'ells es deia Prometeu: fill del tità Jàpet i de l'oceànide Clímene, germà d'Atles, Epimeteu i Meneci. Per a ell, Zeus havia preparat una missió especial: la fabricació de la humanitat.

A base d'aigua i de terra, Prometeu va crear una nova vida: una vida pensant. Cada dia els humans aprenien coses noves, cada dia agafaven més força, tenien més poder. Per controlar-los, Zeus els va deixar sense una de les seves recentment trobades habilitats clau: la capacitat de controlar el foc.

Sense foc, els humans es trobaven indefensos davant del fred de l'hivern i la multitud d'animals salvatges. Però, Prometeu estimava els humans, la seva creació tan fràgil, molt més del que Zeus havia previst. Li feien una gràcia immensa, i sabia que sense foc, estarien perduts. I se li va acudir un pla, i per portar-lo a terme, va fer servir la tija seca d'una planta resistent: la tija de fenoll.

Dins de la tija, va amagar el foc del llamp de Zeus i el va portar als humans. Va ser una gesta esbojarrada per la qual, com tots sabem, va acabar encadenat a una roca per una eternitat, durant la qual de dia una àliga gegant es menjava el seu fetge. De nit, el fetge tornava a regenerar-se: i així fins que no va arribar Hèracles per rescatar-lo.

Quant a les tiges del fenoll, els humans van passar a utilitzar-les per castigar els alumnes rebels que no feien cas a les escoles. I molt més endavant, Sigmund Freud va utilitzar les imatges de la tija de fenoll, el foc que es guarda dins i els líquids que l'apaguen de forma tan inequívocament freudiana que ni cal que us ho expliqui.

No sabem del cert si el protagonista (o més aviat, l'actor secundari) de la llegenda grega és la mateixa planta que aquell fenoll que utilitzem per cuinar avui en dia. Algunes fonts mantenen que es tractava de la planta anomenada fèrula: el que els anglesos coneixen com a «fenoll gegant». Tot i així, el fenoll que coneixem té un lloc indiscutiblement prominent a la història. El seu ús culinari i farmacològic s'arrela a l'antiguitat: ja els romans sabien que totes les parts d'aquesta planta són comestibles, i Plini el Vell descrivia 22 propietats medicinals del fenoll que es coneixien a l'època.

Tots els imperis i tots els reis han tingut una predilecció especial per una planta o l'altra. Diuen que Carlemany – el gran Carlemany, pare nostre – va assegurar que el fenoll (o fonoll) estigués present a tots els jardins del seu imperi, i que hi tingués un paper essencial. I no tant sols se'n feien amanides i sopes: durant tota l'època medieval, els remeiers utilitzaven el fenoll per protegir-se i per protegir el poble de la bruixeria, dels poders destructors de les bruixes.

Tant al temps de la quaresma quant a les èpoques de l'escassesa, els pagesos tenien la costum de mastegar les llavors de fenoll per enganyar la gana. Una de les fonts del país, que es troba a la parròquia de La Massana, al costat d'Arinsal, encara porta el nom de la Font del Fenoll.

Avui en dia, els bulbs de fonoll segueixen sent populars a la cuina regional: es preparen bullits amb vinagreta, per a acompanyar plats gratinats amb beixamel i coberts de formatge o tallats a trossos en quiche. A la cuina mediterrània, sovint s'utilitza en plats de peix (sobretot tonyina i llobina) per accentuar el sabor característic de l'ingredient principal.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 21 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor. 

La pruna tan florida

Avui, malgrat la temporada que vivim, parlem de la prunera, l'arbre més rústec dels fruiters que de vegades (segons de quina varietat es tracta) porta fruits al mes de setembre, però quan més m'encisa és a l'època primaveral, tant en la realitat com en la poesia. ¿Recordeu aquestes estrofes de Joan Salvat-Papasseit, aquell poeta que va viure només trenta anys de res, autodidacta sense estudis regulars que ens va deixar una obra poètica preciosa, incomparable?

Ara a les nits al Pirineu 

sembla nevar de tanta lluna

 -és cert que als pics hi ha encara neu

 i és cert també que ho fa la pruna

 tota florida que ara es veu.

Sembla quieta i va brunzent 

tota empolvada de fortuna, 

mira's a l'aigua d'un torrent 

 i es veu ben blanca 

 però és bruna 

que els roquissers senten turment.

Jo, com els roquissars, com el meu país abundant en roques, des de la tendra infància sento turment per tota mena de bellesa. Les nostres nits del Pirineu són idònies per gaudir-ne. Ara bé, la prunera també es valora als altres llocs del món. A l'Orient, el seu simbolisme és profund i variat: es considera una planta noble, conjuntament amb el bambú, l'orquídia i els crisantems. Els cinc pètals de la seva flor representen les cinc benediccions: la bellesa, la riquesa, la salut, l'amor per la virtut i la mort per causes naturals. La prunera, el primer arbre en florir malgrat els últims freds de l'hivern, representa la vitalitat i el vigor de la naturalesa.

Quant a les propietats culinàries de les prunes en si, podríem parlar del licor japonès de prunes verdes (Umeshu), que també es coneix com a vi de pruna degut a la seva baixa graduació alcohòlica i de vegades inclou prunes borratxes dins del propi licor de color daurat. O podríem recordar el famós pastís britànic (plum cake), o l'encara més famós púding de prunes. Tot i que ja se sap que en el púding de prunes hi ha de tot menys prunes: molt alcohol i moltes panses. La confusió internacional ve del fet que a l'Anglaterra victoriana les panses es deien prunes: així va sorgir el nom de plum pudding.

Tradicionalment, el púding en qüestió es preparava més o menys per aquesta època, el vit-i-cinquè diumenge després de la festa de la Santíssima Trinitat (unes trenta setmanes després de Pasqua), i tenia 13 ingredients per representar Crist i els 12 apòstols, i cada membre de la família l'havia de remoure (en torns) en direcció de l'est a l'oest per recordar el viatge dels Reis Mags en la mateixa direcció. Mentre el removien, tots els membres de la família pensaven un desig que, naturalment, s'havia de fer realitat.

En algunes cases, els pares posaven monedes en la massa, per a que els nens les trobessin: el fet de trobar-hi la moneda significava que tindries riquesa, salut i felicitat durant l'any vinent. Tot i així, el púding aguantava encara que s'hagués fet un any abans del Nadal en qüestió.

A casa meva, a Rússia, les prunes habitualment es menjaven amb l'arròs amb carn fet al forn: era un plat que es deia «plov», i s'hi posaven prunes seques. A part d'això, de prunes seques i albercocs bullits es feia una beguda dolça que em va acompanyar durant tots els anys de l'escola: per esmorzar i per berenar, sempre teníem aquella beguda de fruites, calenta o freda: ens la portaven en enormes pots metàl·lics.

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 7 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor 

Joan Ordi ha de morir

Era el diumenge de la setmana passada. Jo estava al bar del parc d'Encamp intentant gaudir els últims dies de calor estiuenca i al mateix temps escriure l'article sobre la prunera, quan em va arribar el següent dibuix de Jordi Casamajor: l'ordi. «T'envio l'ordi, –deia el missatge–, pensa en l'Oktoberfest». Vaig alçar la vista. A la dreta, al gronxador, la meva filla Laura i la seva amiga Anouk feien piruetes acrobàtiques inimaginables a l'aire mentre es gronxaven. A l'esquerra, el meu home estava «matant minions»: jugant amb l'iPhone al joc basat en la pel·lícula Gru, el meu dolent preferit (I i II). Davant meu, hi havia una copa freda plena d'Alhambra Reserva 1925: segons els anuncis, el símbol d'artesania, tradició i misteri fet a base d'ordi i blat de moro. Ho vaig consultar a l'Internet: sí, efectivament, l'Oktoberfest (l'original, el d'Alemanya) s'havia acabat el dia anterior. Era el moment perfecte de parlar-ne. El sol brillava, convidant a consumir quantitats importants de cervesa artesana, i jo em començava a assemblar, en l'expressió, a aquell senyor o senyora del dibuix que teniu davant. Vaig sospirar profundament... i vaig continuar escrivint sobre les pruneres. Mal fet. Les blanques flors de les pruneres primaverals m'anirien bé avui: avui, quan els pics estan coberts de blanca pols de neu, i la frescor del temps convida, com a mínim, a un licor de pruna. S'acaben aquelles cerveses de les terrasses: en dues paraules, s'acaba el bon temps. ¿Què en podríem fer, avui, de l'ordi, per divertir l'apreciat lector? No puc parlar gaire de les cerveses: tinc fred, i se'm gelen les mans.

A Irlanda i Escòcia, l'ordi és l'ingredient clau per a la producció del whisky. La popular cançó folklòrica anglesa John Barleycorn (Joan Gra d'Ordi, o simplement Joan Ordi), una cançó del segle XVI, descriu – amb un sentit d'humor típicament britànic– tot el procés de cultiu d'ordi i producció del whisky. Així comença la cançó: «Tres homes van venir de l'Oest, / cercant el seu destí,/ i aquests tres homes van jurar: / Joan Ordi ha de morir». Així que li caven una tomba, l'enterren, tiren terra per sobre del seu cap, i ho celebren, dient: «Joan Gra d'Ordi s'ha mort». I ell passa un llarg temps sota terra.

Però vet aquí que cauen les pluges del cel, i es produeix un miracle: Joan Ordi aixeca el cap. Els nostres tres homes el deixen exposat al sol d'estiu fins a que no es torni pàl·lid i dèbil, i mentrestant Joan Ordi es fa un home: li creix una barba molt llarga. Aleshores contracten un exèrcit de pagesos que l'ataquen primer amb falçs (i el fereixen als genolls), després amb forques que arriben al seu cor, i tot seguit, el lliguen al carro i se l'emporten al lloc on separen la seva pell dels ossos. No deixen ni els ossos: amb pedres, els converteixen en pols. Però el bon Joan es transforma en whisky: més fort que tots els seus botxins. El moliner cau rendit –a la versió del poeta escocès del segle XVIII Robert Burns, fins i tot cau del cavall. I ni els caçadors, ni els artesans, ni els escriptors, ni els músics no poden viure sense en Joan Gra d'Ordi. El famós escriptor americà Jack London va donar el seu nom –John Barleycorn– a la novel·la autobiogràfica que va escriure l'any 1913, en la qual descrivia la seva desesperada lluita amb l'alcohol. Joan Gra d'Ordi hi apareix com un «interlocutor» imaginari (o no tan imaginari). El grup de rock britànic Traffic va treure, l'any 1970, un àlbum que es deia John Barleycorn must die: «Joan Ordi ha de morir».

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 14 d'octubre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor

Palmeres i la neu

El temps s'ha tornat boig, i en la generositat de l'autèntica bogeria ens ha arribat a regalar un trosset d'estiu complementari, no del tot inesperat. Quan ja faltaven pocs dies per al començament d'octubre, sortíem al carrer amb samarretes de màniga curta, amb vestits de tirants. En gaudíem amb la consciència de que en teníem tot el dret del món, tractant-se d'una compensació tardana per a aquelles botes d'hivern que havíem tret de l'armari a mitjans de juliol, pel fred que va tocar quan no tocava i per les pluges que havien caigut fora de temporada, sense ordre ni concert. Després d'haver acumulat dos, tres o quatre impermeables amb la publicitat de la web www.visitandorra.com a cada casa andorrana (la conseqüència d'haver estat presents, sense pagar, de peu i mullats, a les magnífiques actuacions estiuenques del Cirque du Soleil), pensàvem que teníem uns cupons gratuïts per gaudir d'un temps fantàstic indefinidament. Sí, l'arribada de la tardor ens ha agafat desprevinguts. Semblava que encara teníem el dret sagrat i garantit per una calor gairebé africana, per un canvi climàtic que ens permetés cultivar cocoters i palmeres datileres a prop de l'avinguda Carlemany (actualment l'espai Vivand on l'hipotètic visitant angloparlant suplica let me shop -–"deixeu-me anar de compres") fins l'arribada de la neu. I un cop arribés la neu, arribaria abundant i pintoresca. Fent eco de l'eslògan de Vivand, un andorrà corrent visualitza a l'hivern amb una mena de mantra let me ski, o més aviat (per a que vinguin els turistes) let them ski, i un cop hagin vingut a esquiar, let them shop, let them ski and shop: «que vinguin a esquiar i a comprar». Que vinguin a esquiar, a escoltar concerts, a fer ciclisme o a visitar museus, a gaudir de la natura o a aprofitar les rebaixes: som un país turístic, i un país turístic hauria d'omplir-se de turistes en totes les temporades.

Per això, tant en un atac de nostàlgia que ens provoca la calor estiuenca ja passada com per atreure el triomf i la sort en totes les empreses, avui dediquem la contraportada a les palmeres, l'arbre que simbolitza l'hospitalitat, la victòria i la vida. Andorra, lliure i sobirana del seu petit territori durant els segles d'austeritat i pobresa –i també durant la relativament curta època de l'abundància– és un país amb sort: això és indiscutible. Res no ho descriu tan gràficament com el fet d'haver viscut vuit segles de la pau. És més: durant el segle XX va haver-hi tanta sort que a certes regions de l'estranger va ser prou freqüent l'opinió envejosa, naturalment errònia, que a canvi d'un notable èxit comercial havíem venut la nostra ànima al dimoni. No pot ser cert: i així, amb més raó dediquem els nostres pensaments a la palmera, l'arbre de fulles sempre verdes, el símbol del triomf de la fe sobre l'error, de l'ànima sobre les coses passatgeres. A més a més, per a qualsevol europeu, la palmera és el símbol d'unes vacances relaxants sota un cel blau. Les fulles que coronen la palmera s'assemblen als focs artificials tan típics de la festa major d'Escaldes, als rajos de sol que es regalen a totes les coses vives i reparteixen vitalitat, calor i protecció. El simbolisme de la palmera correspon a la capacitat humana de millorar, de superar els obstacles, de ressorgir de totes les dificultats, d'estar per sobre de la desil·lusió. D'això parlaven també la majoria dels participants del TEDxAndorra la Vella el dissabte passat: d'aprendre a viure amb la incertesa, de reinventar-se a si mateix, d'afrontar la vida amb bon humor i esperança, amb noves forces, fent nous camins. 

(Publicat a El Periòdic d'Andorra el 30 de setembre de 2013)

Text: Alexandra Grebennikova. Dibuix: Jordi Casamajor