Rellegeixo els retalls de premsa dedicats a la vall del Madriu-Perafita-Claror, patrimoni de la humanitat des de 2004. Des de fa anys, manifesten el creixent malestar per la degradació constant de la vall, deguda als retards en la confecció del pla de gestió. Els cortalans denuncien problemes d’accés; sense un pla de gestió aprovat no es pot millorar el pendent del camí existent, ni es pot considerar l’habilitació de vehicles elèctrics adaptats. Sense un pla de gestió, les brigades especialitzades dels comuns no poden intervenir en el manteniment de la vall, no s’hi pot fer pràcticament res.
No totes les solucions de millora són acceptables: la construcció d’una carretera minvaria el valor excepcional del paisatge cultural de la Vall, i amenaçaria la permanència d’aquest paisatge cultural a la llista del patrimoni mundial: tots coneixem (i el reportatge d’Alba Doral al Diari d’Andorra del dilluns passat ens recorda) el cas de la vall d’Elbe, a la ciutat alemanya de Dresde, esborrada de la llista de llocs declarats patrimoni de la humanitat “després que es construís un pont de quatre carrils al cor mateix del paisatge cultural”. Així mateix, si la degradació present arriba a nivells encara més alarmants, hi ha el mateix perill d’exclusió de la llista. Hem d’aprovar el pla de gestió, amb les esmenes que calgui, amb les concessions que calgui: la vall se’ns mor.
Hi ha qui diu, ja des del primer dia: “I si ens treuen de la llista, ¿què passa? ¿De què ens serveix aquesta llista? ¿Qui són aquells buròcrates estrangers que vénen a dir-nos on i com hem de construir, o deixar de construir, les nostres carreteres, com hem de transformar les nostres cases, com hem de gestionar el nostre territori? Sempre ho hem sabut fer nosaltres, ¡i ara això!” Desgraciadament, la realitat ens demostra que una gran part del territori andorrà ja ha sigut irremediablement malmesa precisament per falta de planificació adequada. No es tracta tan sols del gran prestigi internacional de posseir un paisatge cultural inclòs a la llista del patrimoni de la humanitat de la Unesco (ja per si sol, un fet important). També és el repte d’arribar a conservar aquest paisatge, testimoni dels canvis climàtics del planeta i de la forma de vida dels avantpassats dels actuals andorrans, el seu excepcional valor universal.
Avui, més que mai, sento les possibles objeccions: aquesta russa, ¿què en sap, de la nostra terra?.. Me’l estimo, aquesta terra; no em tragueu el dret de veu allà on no puc tenir vot. Pels nostres nens que són andorrans en la igualtat, protegim la vall que és el nostre tresor. Per a tots els ciutadans del món que podrien gaudir d’aquest tresor i no podran, si el perdem. Es tracta de conservar el 9% del nostre territori, l’últim testimoni de la cultura muntanyenca andorrana. Posem-nos-hi d’acord, és una de les poques coses úniques que ens queden. Considero vital – vital! – que tots els partits que es presentin a les futures eleccions deixin clar, en el seu programa, la seva línia d’acció prevista quant a la urgent aprovació d’un pla de gestió per a la conservació de la Vall del Madriu-Perafita-Claror. Espero i confio que serà un dels punts en els quals podran coincidir tots.
(Publicat al BONDIA el 23 de febrer del 2011)
dimecres, 23 de febrer del 2011
dissabte, 19 de febrer del 2011
Despenalització
“No està creixent.” “Però ¿creixerà més endavant?” Silenci. “¿Està viu?” “Sí”. “¿Es mou?” “Sí.” “¿Pateix?” “Creiem que sí”. “¿Pot néixer viu?” “És possible.” “Si naixés viu, ¿tindria enteniment?” “Molt limitat.” “I ¿quant de temps podria viure?” “Un mes, dos mesos. Potser un any, dos anys. No ho sabem.”
Us estic descrivint un dels casos que vaig conèixer en el qual es reunien els requisits per efectuar la ILE: la interrupció legal d’embaràs. Malformació fetal greu. Als països on la ILE entra per la seguretat social (per exemple, Espanya), el veredicte final correspon a una comissió mèdica pertinent. Informe del metge. Consentiment de la dona. La comissió. El veredicte. L’operació. I l’esperança de tenir més fills.
És molt dur: per molt que es parli d’un embrió encara no format, que no té figura humana, ni nom, ni possibilitat de créixer. Poseu-vos al lloc de la dona que porta a dins un ésser que no viurà –o bé destinat a llargs mesos de patiment. Com voldria que ens ho poguéssim estalviar, que poguéssim assegurar que tots els nens que concebem siguin sans i no pareixin! Tal com són les coses, traslladem el problema a Barcelona, per a que les dones en qüestió tornin a les Valls no solament amb el cor esmicolat, sinó també amb la consciència d’haver comès un crim.
I això, rai. Abans (us estic parlant de fa més de trenta anys), la legislació era encara més dura: no es podia avortar ni que l’embrió al teu interior estigués mort. Només es podia donar a llum quan t’arribava l’hora, per molt risc d’infecció que això pogués comportar. Conec a una andorrana que en aquells moments, va passar gairebé una setmana amb un embrió quasi format mort a dins seu. Gràcies a Déu, en aquest sentit hem avançat, però falta seguir avançant.
Un altre cas: una embarassada s’està morint. La única manera de salvar-la és interrompre l’embaràs. Arreu d’Europa, l’operarien. A Andorra, no poden. I si es segueix la llei a peu de la lletra (perquè suposo que és possible intentar traslladar-la d’urgència a un país on la interrupció legal d’embaràs no és un crim), si no pot sortir d’Andorra, es mor. Dura lex, sed lex. O traduint-lo lliurement, la llei és dura, però és el que hi ha.
La decisió d’estendre o no estendre el dret fonamental a la vida als nascituri – als embrions – varia segons el país. En tot cas, l’Estat, com a norma, assumeix l’obligació d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació. Aquí parlem de la necessitat urgent de modificar la legislació: modificar-la per a que pugui permetre la interrupció legal d’embaràs en casos excepcionals. No he llegit el programa de cap partit de cara a la propera legislatura, però tinc la impressió que molts dels que s’hi presenten es definirien com a progressistes, i espero que la majoria es pugui posar d’acord en aquest punt tan necessari.
Potser l’expressió que sempre s’ha utilitzat per argumentar la necessitat de permetre la interrupció legal d’embaràs a Andorra en casos de violació, perill de vida de la mare i malformació fetal greu ha sigut desafortunada, ja que sempre s’ha parlat de la “despenalització de l’avortament a Andorra”. Potser hi havia sectors de població que pensaven que es tractava de donar llum verda a avortaments en massa i a voluntat. Ni els sectors feministes més radicals que jo conec proposen això per a Andorra. Només es tracta d’igualar la nostra legislació en aquest aspecte a la dels països veïns.
Com a dona, com a mare, com a ésser humà, espero i desitjo que durant la propera legislatura es faci realitat una reforma de la legislació per poder permetre la interrupció legal d’embaràs.
(Publicat al Fòrum.ad el 19 de febrer del 2011)
Us estic descrivint un dels casos que vaig conèixer en el qual es reunien els requisits per efectuar la ILE: la interrupció legal d’embaràs. Malformació fetal greu. Als països on la ILE entra per la seguretat social (per exemple, Espanya), el veredicte final correspon a una comissió mèdica pertinent. Informe del metge. Consentiment de la dona. La comissió. El veredicte. L’operació. I l’esperança de tenir més fills.
És molt dur: per molt que es parli d’un embrió encara no format, que no té figura humana, ni nom, ni possibilitat de créixer. Poseu-vos al lloc de la dona que porta a dins un ésser que no viurà –o bé destinat a llargs mesos de patiment. Com voldria que ens ho poguéssim estalviar, que poguéssim assegurar que tots els nens que concebem siguin sans i no pareixin! Tal com són les coses, traslladem el problema a Barcelona, per a que les dones en qüestió tornin a les Valls no solament amb el cor esmicolat, sinó també amb la consciència d’haver comès un crim.
I això, rai. Abans (us estic parlant de fa més de trenta anys), la legislació era encara més dura: no es podia avortar ni que l’embrió al teu interior estigués mort. Només es podia donar a llum quan t’arribava l’hora, per molt risc d’infecció que això pogués comportar. Conec a una andorrana que en aquells moments, va passar gairebé una setmana amb un embrió quasi format mort a dins seu. Gràcies a Déu, en aquest sentit hem avançat, però falta seguir avançant.
Un altre cas: una embarassada s’està morint. La única manera de salvar-la és interrompre l’embaràs. Arreu d’Europa, l’operarien. A Andorra, no poden. I si es segueix la llei a peu de la lletra (perquè suposo que és possible intentar traslladar-la d’urgència a un país on la interrupció legal d’embaràs no és un crim), si no pot sortir d’Andorra, es mor. Dura lex, sed lex. O traduint-lo lliurement, la llei és dura, però és el que hi ha.
La decisió d’estendre o no estendre el dret fonamental a la vida als nascituri – als embrions – varia segons el país. En tot cas, l’Estat, com a norma, assumeix l’obligació d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació. Aquí parlem de la necessitat urgent de modificar la legislació: modificar-la per a que pugui permetre la interrupció legal d’embaràs en casos excepcionals. No he llegit el programa de cap partit de cara a la propera legislatura, però tinc la impressió que molts dels que s’hi presenten es definirien com a progressistes, i espero que la majoria es pugui posar d’acord en aquest punt tan necessari.
Potser l’expressió que sempre s’ha utilitzat per argumentar la necessitat de permetre la interrupció legal d’embaràs a Andorra en casos de violació, perill de vida de la mare i malformació fetal greu ha sigut desafortunada, ja que sempre s’ha parlat de la “despenalització de l’avortament a Andorra”. Potser hi havia sectors de població que pensaven que es tractava de donar llum verda a avortaments en massa i a voluntat. Ni els sectors feministes més radicals que jo conec proposen això per a Andorra. Només es tracta d’igualar la nostra legislació en aquest aspecte a la dels països veïns.
Com a dona, com a mare, com a ésser humà, espero i desitjo que durant la propera legislatura es faci realitat una reforma de la legislació per poder permetre la interrupció legal d’embaràs.
(Publicat al Fòrum.ad el 19 de febrer del 2011)
divendres, 4 de febrer del 2011
Opsímata i amanuense
No sé de què em sorprenc si és la cosa més normal del món. La reina d'Anglaterra, com sempre, passeja pel jardí amb els seus gossos (es veu que es diuen "corgis"). De cop i volta, aquests es posen a bordar com bojos: han descobert la biblioteca mòbil de la ciutat de Westminster aparcada al costat dels cubells. La reina puja els esglaons de la furgoneta per demanar disculpes per l'enrenou que han muntat els corgis, i decideix que "ara que hom és aquí, suposo que hom hauria d'endur-se un llibre en préstec". Seguint les rígides pautes de la seva educació ("hom s'ha d'acabar el que li posen al plat", tant el pa amb mantega, com el puré de patates, com els llibres, també), el llegeix des del principi fins al final. Dimecres vinent, va a tornar-lo, i acaba agafant-ne un altre.
A poc a poc, comença a trobar un cert plaer en la lectura - a la qual també és aficionat un dels rentaplats, "l'únic usuari aparent" de la biblioteca mòbil, a part de la reina. Les lectures del rentaplats tendeixen a venir dictades pel fet si un autor és gai o no, però això ofereix un camp considerablement ampli, i es pot dir que és força llegit. La reina veu que és un noi intel·ligent, i insisteix que el facin un dels patges, per molt que el secretari li indiqui que el Norman (així es diu el rentaplats) no és prou maco per fer de patge. A mesura que va llegint més i més, la reina descobreix la definició correcta de la funció del nou empleat de la seva planta. Abans era rentaplats; ara és un amanuense. Un assistent literari. Més endavant, descobreix també el que és ella mateixa. És una opsímata.
Tinc moltes ganes d’explicar-vos tot el llibre, però no seria just. Us l’heu de llegir, perquè us ho passareu bé. És divertit, i quan ho dic, vull dir que és un d’aquells fantàstics llibres anglesos, on la gent intensament convencional viu la vida d’estrictes límits i en fa una meravella. És una d’aquestes vides on el destí et deixa un ínfim marge de creativitat, i sense sortir d’aquest marge, complint amb el teu deure, però a la teva manera, arribes a ser millor persona. Portes aquell destí previsible i previst a la més resplendent perfecció.
Alan Bennett és un dels autors britànics més aclamats d’avui en dia. Us recomano el seu llibre “Una lectora poc corrent” publicat per l’editorial Anagrama i Empúries, traduït per Ernest Riera.
(Publicat al Fòrum.ad el 4 de febrer del 2011)
A poc a poc, comença a trobar un cert plaer en la lectura - a la qual també és aficionat un dels rentaplats, "l'únic usuari aparent" de la biblioteca mòbil, a part de la reina. Les lectures del rentaplats tendeixen a venir dictades pel fet si un autor és gai o no, però això ofereix un camp considerablement ampli, i es pot dir que és força llegit. La reina veu que és un noi intel·ligent, i insisteix que el facin un dels patges, per molt que el secretari li indiqui que el Norman (així es diu el rentaplats) no és prou maco per fer de patge. A mesura que va llegint més i més, la reina descobreix la definició correcta de la funció del nou empleat de la seva planta. Abans era rentaplats; ara és un amanuense. Un assistent literari. Més endavant, descobreix també el que és ella mateixa. És una opsímata.
Tinc moltes ganes d’explicar-vos tot el llibre, però no seria just. Us l’heu de llegir, perquè us ho passareu bé. És divertit, i quan ho dic, vull dir que és un d’aquells fantàstics llibres anglesos, on la gent intensament convencional viu la vida d’estrictes límits i en fa una meravella. És una d’aquestes vides on el destí et deixa un ínfim marge de creativitat, i sense sortir d’aquest marge, complint amb el teu deure, però a la teva manera, arribes a ser millor persona. Portes aquell destí previsible i previst a la més resplendent perfecció.
Alan Bennett és un dels autors britànics més aclamats d’avui en dia. Us recomano el seu llibre “Una lectora poc corrent” publicat per l’editorial Anagrama i Empúries, traduït per Ernest Riera.
(Publicat al Fòrum.ad el 4 de febrer del 2011)
dimecres, 26 de gener del 2011
La bomba humana
En el moment que escric, el ministeri de la Defensa Civil i Situacions Extremes de la Federació Russa publica la llista provisional de les persones hospitalitzades, ferides en el curs de l’atac terrorista a l’aeroport Domodedovo, l’aeroport més gran del país, situat al sud de Moscou. Més de dues-centes víctimes, com a mínim 35 d’elles mortals. La identitat de 25 de les 108 persones hospitalitzades encara és desconeguda.
En el moment que llegireu aquestes línies, en coneixereu més detalls. De moment repasso els fets tal com els conec. Catorze hores més tard de la tragèdia, els fets encara no s’han establert definitivament. Segons algunes fonts, el suïcida, que va portar l’acte a terme a la sala d’arribades internacionals, portava explosius al cinturó. D'altres afirmen que en una maleta. Segons les conclusions dels metges, el més probable és que fos a terra. La bomba humana (al principi no es descartava la possibilitat de que n’hi hagués hagut dues) va explotar a dos quarts de cinc de la tarda en la sala, plena de passatgers i treballadors. La majoria dels passatgers que es van trobar al centre de l’explosió venien de Tadjikistan.
La bomba portava una càrrega de cargols i rosques, per produir el major impacte possible. Els testimonis descriuen el pànic, panells de plàstic caient del sostre, cames volant per l’aire, després piles de cossos coberts de sang. Algunes fonts indiquen que s’ha trobat el cap del suïcida. Segons l’agència Rosbalt, els serveis secrets tenien informació sobre l’aparició d’un presumpte terrorista suïcida a Moscou. Als aeroports i altres punts vitals del país, s’ha establert un règim especial de seguretat.
Tota una sèrie de voluntaris es van dirigir a l’aeroport per ajudar a portar les víctimes de la tragèdia a Moscou. A la fotografia que publica Viquipèdia, veiem persones amb cartells improvitzats, escrits a mà en fulls A4: “besplatno do Moskvi” (“transport gratuït fins a Moscou”). Al mateix moment, uns estafadors es van organitzar per començar a enviar missatges via Twitter amb la indicació dels llocs on es podien ingressar diners “per ajudar a les víctimes”. Hi ha el millor i el pitjor en la naturalesa humana.
Encara no se sap si el terrorista suïcida era home o dona. Els diaris internacionals comencen a qüestionar la capacitat de Rússia de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern a Sochi l’any 2014 i la seu de la Copa del Món del 2018. L’ajuntament de Moscou allotja a les famílies de les víctimes a l’hotel “Orèhovo”. Els presidents de grans i petites nacions condemnen el terrorisme. Medvedev cancel•la el viatge a Davos. Les universitats cancel•len la celebració del dia de l’estudiant. I mai, enlloc, sabem si podem comptar d¡estar sans i estalvis. I mai, enlloc, no sabem si un dia podrem viure en pau.
(Publicat al BONDIA el 26 de gener del 2011)
En el moment que llegireu aquestes línies, en coneixereu més detalls. De moment repasso els fets tal com els conec. Catorze hores més tard de la tragèdia, els fets encara no s’han establert definitivament. Segons algunes fonts, el suïcida, que va portar l’acte a terme a la sala d’arribades internacionals, portava explosius al cinturó. D'altres afirmen que en una maleta. Segons les conclusions dels metges, el més probable és que fos a terra. La bomba humana (al principi no es descartava la possibilitat de que n’hi hagués hagut dues) va explotar a dos quarts de cinc de la tarda en la sala, plena de passatgers i treballadors. La majoria dels passatgers que es van trobar al centre de l’explosió venien de Tadjikistan.
La bomba portava una càrrega de cargols i rosques, per produir el major impacte possible. Els testimonis descriuen el pànic, panells de plàstic caient del sostre, cames volant per l’aire, després piles de cossos coberts de sang. Algunes fonts indiquen que s’ha trobat el cap del suïcida. Segons l’agència Rosbalt, els serveis secrets tenien informació sobre l’aparició d’un presumpte terrorista suïcida a Moscou. Als aeroports i altres punts vitals del país, s’ha establert un règim especial de seguretat.
Tota una sèrie de voluntaris es van dirigir a l’aeroport per ajudar a portar les víctimes de la tragèdia a Moscou. A la fotografia que publica Viquipèdia, veiem persones amb cartells improvitzats, escrits a mà en fulls A4: “besplatno do Moskvi” (“transport gratuït fins a Moscou”). Al mateix moment, uns estafadors es van organitzar per començar a enviar missatges via Twitter amb la indicació dels llocs on es podien ingressar diners “per ajudar a les víctimes”. Hi ha el millor i el pitjor en la naturalesa humana.
Encara no se sap si el terrorista suïcida era home o dona. Els diaris internacionals comencen a qüestionar la capacitat de Rússia de ser la seu dels Jocs Olímpics d’Hivern a Sochi l’any 2014 i la seu de la Copa del Món del 2018. L’ajuntament de Moscou allotja a les famílies de les víctimes a l’hotel “Orèhovo”. Els presidents de grans i petites nacions condemnen el terrorisme. Medvedev cancel•la el viatge a Davos. Les universitats cancel•len la celebració del dia de l’estudiant. I mai, enlloc, sabem si podem comptar d¡estar sans i estalvis. I mai, enlloc, no sabem si un dia podrem viure en pau.
(Publicat al BONDIA el 26 de gener del 2011)
divendres, 21 de gener del 2011
Estupendes
Fa uns pocs dies, a Cal Fernàndez de la ràdio... No sé per què no sóc capaç de recordar que es diu “AD ràdio”. L’escolto: està al 101.5 FM. Si també l’escolteu, potser recordareu que hi vaig col·laborar durant molt temps. Però no sé si sempre ha tingut mala sort amb el nom, o si és qüestió del meu pobre cap que no el reté. Primer es deia “andorrasetràdio”, i era una mica difícil de recordar. Ara es diu “AD ràdio”, i per posar-ho aquí l’he hagut de mirar. I ara que hi penso, no té res de difícil. AD ràdio. AD ràdio. En fi: ja ho recordaré per la propera vegada. Seguim amb la història.
Aquest mes he tornat a Cal Fernàndez: sempre un bon lloc per visitar. Hem parlat dels russos: crec que amb en Gabi sempre en parlem. I m’ha fet la típica pregunta de les que se solen valorar en un milió de dòlars (la cito de memòria i no puc ser exacta, però el contingut era aquest): “Qualsevol home heterosexual et dirà que hi ha moltes russes que estan estupendes... ¿Em pots explicar per què les russes sempre es posen tan guapes, i en canvi, els homes russos, no?” I encara no he parat de pensar-hi.
El tema dels homes no em preocupa gaire. Al cap i a la fi, crec que aquell qui no vol enlluernar a ningú, té tot el dret de no fer-ho. Estic d’acord que ser voluntàriament lleig no és tan bonic com ser, posem pel cas, voluntàriament pobre (perquè els diners, els pots donar als qui els necessiten, en canvi, la bona presència és intransferible). Però es pot considerar un dret intrínsec de l’ésser humà, indiscutiblement més fonamentat que allò que de vegades encara s’anomena “drets de fumador”. Tens dret a la llibertat de pensament. Tens dret a una certa imatge pública. Doncs mentre no se’n queixin els tercers (que de ben cert es podrien queixar i acabar establint una obligació jurídica de tenir bona presència, per no ferir la sensibilitat estètica dels pobres innocents que et troben pel carrer) tens el dret de no ser guapo, o si ho ets, de dissimular-ho tant com puguis.
En canvi, el tema de les dones és més interessant. Sembla que una dona russa tingui instal·lada una obligació interna de ser bella. Si no ho és, pateix; aquell dret humà de ser lletja no és un dret seu, sembla pertànyer enterament als homes. Per ser femenina, necessita enamorar a tots aquells qui la rodegen, fer que els homes quedin parats, fer que les dones somriguin amb aprovació, fer que els nens la vulguin abraçar. N’hi ha que no són així, i també les que – temporalment o permanentment – no volen ser així, volen ser “naturals”, “ser com són”: jo mateixa, d’adolescent, vaig rebre – repetidament – el terrible i aterrador insult “no sembles una dona”. Per complir amb la norma, és obligatori, es vital ser bella, atractiva, preciosa. Una dona – per al conscient, subconscient i jo diria que fins i tot l’inconscient d’una dona russa – va maquillada, curosament vestida, perfumada: se sent una dona perquè és bonica. El fet de tenir diners, de ser intel·ligent, de tenir més o menys capacitat i ganes de treballar és secundari. Una dona és preciosa per definició: no ho fa per aconseguir cap objectiu concret; ho fa per ser ella mateixa. S’aixeca al matí i s’inventa de nou: ella és la seva pròpia creació.
Per acabar, us he de dir – per si encara no queda claríssim – que he passat una gran part de la meva vida sent contrària a les idees que explico. Sempre havia pensat que l’esperit – en el meu cas, com en tots els altres, – triomfaria sobre la matèria, fent-se veure, naturalment i miraculosament, a través dels ulls ben nets sota les celles amples, la meva personalitat real, una bellesa veritable, inalterada pels rímels i colorins. Però a la mesura que em faig més gran, per força de nostàlgia, també em faig més russa. I vull sentir-me guapa, tan guapa com puc, sense cap objectiu concret. I he descobert – direu que prou tard – que el fet de reinventar-me davant del mirall forma part de ser jo mateixa. I als carrers d’Andorra, cada cop que miro les meves compatriotes, em sento orgullosa d’aquelles dones elegants, maquillades i precioses. Les miro, i somric pensant que ho fan molt bé. Si les coneixes més de prop, naturalment poden resultar tan bona gent com mala gent, com la resta dels habitants del món. No les conec, i per a mi, avui, el seu hipotètic tarannà és secundari. Estan – i per extensió, són – estupendes. Han sortit al carrer sabent que agraden a si mateixes. Ja sé que això pot ser veritable quant a les dones – i homes, potser? – de qualsevol nació, però en Gabi m’ho ha preguntat de les russes, i avui, ho diré de les russes. Bravo, amigues. Bravo, noies. Ben fet.
(Publicat al Fòrum.ad el 21 de gener del 2011)
Aquest mes he tornat a Cal Fernàndez: sempre un bon lloc per visitar. Hem parlat dels russos: crec que amb en Gabi sempre en parlem. I m’ha fet la típica pregunta de les que se solen valorar en un milió de dòlars (la cito de memòria i no puc ser exacta, però el contingut era aquest): “Qualsevol home heterosexual et dirà que hi ha moltes russes que estan estupendes... ¿Em pots explicar per què les russes sempre es posen tan guapes, i en canvi, els homes russos, no?” I encara no he parat de pensar-hi.
El tema dels homes no em preocupa gaire. Al cap i a la fi, crec que aquell qui no vol enlluernar a ningú, té tot el dret de no fer-ho. Estic d’acord que ser voluntàriament lleig no és tan bonic com ser, posem pel cas, voluntàriament pobre (perquè els diners, els pots donar als qui els necessiten, en canvi, la bona presència és intransferible). Però es pot considerar un dret intrínsec de l’ésser humà, indiscutiblement més fonamentat que allò que de vegades encara s’anomena “drets de fumador”. Tens dret a la llibertat de pensament. Tens dret a una certa imatge pública. Doncs mentre no se’n queixin els tercers (que de ben cert es podrien queixar i acabar establint una obligació jurídica de tenir bona presència, per no ferir la sensibilitat estètica dels pobres innocents que et troben pel carrer) tens el dret de no ser guapo, o si ho ets, de dissimular-ho tant com puguis.
En canvi, el tema de les dones és més interessant. Sembla que una dona russa tingui instal·lada una obligació interna de ser bella. Si no ho és, pateix; aquell dret humà de ser lletja no és un dret seu, sembla pertànyer enterament als homes. Per ser femenina, necessita enamorar a tots aquells qui la rodegen, fer que els homes quedin parats, fer que les dones somriguin amb aprovació, fer que els nens la vulguin abraçar. N’hi ha que no són així, i també les que – temporalment o permanentment – no volen ser així, volen ser “naturals”, “ser com són”: jo mateixa, d’adolescent, vaig rebre – repetidament – el terrible i aterrador insult “no sembles una dona”. Per complir amb la norma, és obligatori, es vital ser bella, atractiva, preciosa. Una dona – per al conscient, subconscient i jo diria que fins i tot l’inconscient d’una dona russa – va maquillada, curosament vestida, perfumada: se sent una dona perquè és bonica. El fet de tenir diners, de ser intel·ligent, de tenir més o menys capacitat i ganes de treballar és secundari. Una dona és preciosa per definició: no ho fa per aconseguir cap objectiu concret; ho fa per ser ella mateixa. S’aixeca al matí i s’inventa de nou: ella és la seva pròpia creació.
Per acabar, us he de dir – per si encara no queda claríssim – que he passat una gran part de la meva vida sent contrària a les idees que explico. Sempre havia pensat que l’esperit – en el meu cas, com en tots els altres, – triomfaria sobre la matèria, fent-se veure, naturalment i miraculosament, a través dels ulls ben nets sota les celles amples, la meva personalitat real, una bellesa veritable, inalterada pels rímels i colorins. Però a la mesura que em faig més gran, per força de nostàlgia, també em faig més russa. I vull sentir-me guapa, tan guapa com puc, sense cap objectiu concret. I he descobert – direu que prou tard – que el fet de reinventar-me davant del mirall forma part de ser jo mateixa. I als carrers d’Andorra, cada cop que miro les meves compatriotes, em sento orgullosa d’aquelles dones elegants, maquillades i precioses. Les miro, i somric pensant que ho fan molt bé. Si les coneixes més de prop, naturalment poden resultar tan bona gent com mala gent, com la resta dels habitants del món. No les conec, i per a mi, avui, el seu hipotètic tarannà és secundari. Estan – i per extensió, són – estupendes. Han sortit al carrer sabent que agraden a si mateixes. Ja sé que això pot ser veritable quant a les dones – i homes, potser? – de qualsevol nació, però en Gabi m’ho ha preguntat de les russes, i avui, ho diré de les russes. Bravo, amigues. Bravo, noies. Ben fet.
(Publicat al Fòrum.ad el 21 de gener del 2011)
dimecres, 19 de gener del 2011
La neu
La Laura, de cinc anys, va a esquiar a l’Escola de Neu d’Encamp. L’anem a buscar. La part de dalt de Funicamp, a les dues del migdia, sembla la sala d’arribades d’un gran aeroport internacional; els esquiadors estrangers que baixen de les pistes miren la gran quantitat de pares, reunits a l’espera dels fills, amb un cert desconcert. Hi ha més de cent cinquanta nens a l’Escola d’Esquí; baixen en petits grups. Els pares els saluden com si acabessin de tornar d’un viatge a la Lluna. La Laura arriba entre els últims, acompanyada dels seus amics, en David i en Marc. Torna extasiada; feliç. “¿T’ho has passat bé?” “¡Sí! ¿Saps quantes vegades he caigut?” “¿Quantes?” “Tres!” Per la seva expressió, s’intueix que tres és un nombre perfecte de caigudes. “Però ¿no t’has fet mal?” “Gens ni mica. La tortugueta sí que s’ha fet mal a la closca.” “Si és la tortugueta, no passa res.” Mentalment dono les gràcies a la Raó Universal per l’existència de la protecció de l’esquena, la “tortugueta” en qüestió. “¿Com està la neu, Laura?” pregunta en Jordi. “Així, fresqueta i geladeta. I tapa el terra. Intentem arribar a terra, amb la bota, i no podem, perquè està cobert de neu. ” “I ¿què us ha dit, el monitor?” “Ens ha dit que si diem tonteries, les sentiran els pares que són a baix. ¿Tu has sentit alguna tonteria?” “No, Laura; suposo que estava despistada.” “I tu, papa ¿n’has sentit alguna?” “No, crec que no; estava parlant amb el pare del Marc.” “Potser les transmetran més endavant per la tele... Ja sé esquiar.” “¿Ja saps esquiar?” “Sí, mama, i te n’ensenyaré. Hauràs d’esquiar amb pals, perquè així et serà més fàcil. I si no n’aprens, agafarem un trineu, t’hi posarem i jo t’estiraré. I et posaràs un casc. ¿Què és allò que més t’agrada d’hivern?” “¿I a tu?” “A mi, la neu. I també se’n pot fer un ninot de neu, amb tres botons, ulls de carbó, un nas de pastanaga i una escombra per escombrar. Un dia farem un ninot de neu.” “Un dia en farem un.”
Pensàvem que estaria cansada, però tot el dia té ganes de saltar i de ballar. A la nit, se’n va a dormir aviat, per tornar a esquiar al dia següent. M’ha dit que ha somiat amb la neu: la neu que cobreix les pistes i la neu que pren forma de ninots; la neu que cau del cel; la neu que no es fon; la neu que rellisca; la neu on t’enfonses; la neu ben blanca; la neu per tot l’hivern.
(Publicat al BONDIA el 19 de gener del 2011)
Pensàvem que estaria cansada, però tot el dia té ganes de saltar i de ballar. A la nit, se’n va a dormir aviat, per tornar a esquiar al dia següent. M’ha dit que ha somiat amb la neu: la neu que cobreix les pistes i la neu que pren forma de ninots; la neu que cau del cel; la neu que no es fon; la neu que rellisca; la neu on t’enfonses; la neu ben blanca; la neu per tot l’hivern.
(Publicat al BONDIA el 19 de gener del 2011)
dijous, 13 de gener del 2011
La invasió
Tornem-hi – tot i que potser no hauria de parlar tant dels russos. Però tothom en parla; en Gabi Fernàndez en diu “la invasió russa”; tots els meus amics, en torns, em demanen o m’ofereixen una explicació de la presència de tants russos a les Valls aquest hivern. Hi ha teories i teories; interessants i improbables; unes teories que no tenen ni cap ni peus i d’altres que semblen contenir un gra de la veritat. Jo – com la majoria de la gent raonable - sóc partidària de la teoria que s’ha pogut fer bona propaganda d’Andorra i presentar-la com a un lloc interessant a múltiples operadors turístics de Rússia. En tot cas, la conseqüència és evident: aquest hivern, tot el país està atapeït de russos.
N’hi ha qui n’està content: al cap i a la fi, vivim del turisme. N’hi ha qui n’està fart: amb el fàcil que seria atendre a turistes de Paris (llàstima que no en tenim gaires), hi hem d’aguantar als bàrbars de l’est. Són bons clients – vull dir, gasten molts diners. També són clients difícils – i no tan sols en el sentit de ser representants d’una cultura diferent que no solen parlar idiomes estrangers. Sembla que som (ara sí que m’hi puc incloure còmodament, ja que sóc russa, tot i que no vinc de vacances, no tinc diners i parlo català) distants, agressius, esperem molt, oferim poc, i sempre intentem compensar totes les nostres faltes espirituals amb coses materials.
Tot i així, és difícil generalitzar els trets de naturalesa humana quan es tracta de nacions i nacionalitats. Quan parlem de que “els russos”, “els catalans”, “els portuguesos”, “els andorrans”, “els argentins” o els representants d’algun país es comporten d’una certa manera en determinades circumstàncies, sol haver-n’hi com a mínim dues explicacions possibles. La primera és que estem percebent a un grup de població concret (per exemple, treballadors de les pistes o de la construcció, universitaris, jubilats, esportistes o simplement nous rics) com a representants de tot un país; la segona és que les tradicions del país d’origen siguin distintes de les tradicions del país destinació. Sempre ens queda la tercera opció – “tots els estrangers són uns impresentables” – però la descartem com a massa òbvia.
En el cas dels russos, les dues (o si voleu, les tres) explicacions són certes. Primer de tot, s’ha de pensar que els agents turístics que ofereixen vacances a Andorra probablement no les estan venent com a un viatge educatiu, cultural o en algun sentit contemplatiu. Les ofereixen com a viatges per a persones dinàmiques, joves, amants d’esports de risc, marxa nocturna i compres compulsives. No sé si m’explico. Una persona que vol esquiar al matí, comprar esbojarradament a la tarda i emborratxar-se a la nit (perquè ¿quines altres opcions oferim?) pot ser que no sigui violinista del Bolshoi ni premi Nobel de literatura.
A part d’això – de l’obvi fet que podem estar davant d’un públic amb un esperit més adequat per comiats de solters i solteres (per molt que vinguin en família) que per a una visita a les esglésies romàniques – hem de tenir en compte que certes coses que ens divideixen poden ser la conseqüència de simples malentesos, dels anomenats “xocs culturals”. Agafem com a exemple típic el que menciona Albert Villaró a la seva columna setmanal del dimarts passat al “Diari d’Andorra” (“Els russos”): “Diuen que quan entren en un restaurant, s’asseuen allà on els sembla, sense esperar que el cambrer els acomodi.” No es que ho diguin: és cert. Però tinc una teoria del perquè de tot plegat.
Els andorrans (i catalans, italians, espanyols, francesos...) solem esperar que el cambrer ens acomodi quan entrem en un restaurant. En canvi, quan entrem en un bar o en una cafeteria, seiem a les taules lliures. Sent europeus, no ens costa percebre la diferència entre un bar i un restaurant. En canvi, penso – i crec que no m’equivoco – que als russos, a Andorra, els costa percebre la diferència entre els bars i els restaurants. Si no ho recordo malament, a Rússia, quan entres en un restaurant “de categoria”, hi ha una persona a l’entrada que t’acomoda immediatament, agafa el teu abric, t’acompanya a la taula. A dins sol haver-hi música en viu, flors a les taules, una decoració especial. En canvi, quan entres en un lloc una mica més senzill i no hi ha ningú a l’entrada, se suposa que es tracta d’una cafeteria i pots seure allà on vegis una taula lliure. No és cap signe de mala educació, és simplement un hàbit. Recordo que jo també ho feia durant els primers mesos a Andorra, per força de costum.
Som diferents: és cert, som diferents. Venim de lluny – molt lluny, en un viatge molt car – imaginant-nos un lloc d’ensomni. No hi sabem ni agafar l’autobús – i si l’agafem, no som conscients de que s’ha de demanar la parada. A Rússia, els autobusos es paren a totes les parades: no hi ha cap botonet per prémer. Solem començar un àpat prenent un té; si ens porten torrades, alls i tomàquets, som capaços de menjar-nos les torrades, els alls i els tomàquets per separat. Quan arribem a una casa particular, sempre ens traiem les sabates. No sabem donar dos petons. Solem acompanyar el dinar amb vodka; sovint no tenim ni targeta de crèdit, i portem tots els diners que tenim en efectiu. I normalment ens sap greu ser tan diferents; entenem que estem decebent als nadius, però no ho fem expressament. No els volem fer patir, però tampoc volem sentir-nos inferiors o ignorats. Som així. A Rússia i a l’estranger, som així. Portem diners per gastar – però també portem la il·lusió de conèixer un país de muntanya, un país d’Europa, un país de botigues, marxa i vacances, un país del qual – creieu-me – de tant en tant ens acabem enamorant.
(Publicat al Fòrum.ad el 13 de gener del 2011)
N’hi ha qui n’està content: al cap i a la fi, vivim del turisme. N’hi ha qui n’està fart: amb el fàcil que seria atendre a turistes de Paris (llàstima que no en tenim gaires), hi hem d’aguantar als bàrbars de l’est. Són bons clients – vull dir, gasten molts diners. També són clients difícils – i no tan sols en el sentit de ser representants d’una cultura diferent que no solen parlar idiomes estrangers. Sembla que som (ara sí que m’hi puc incloure còmodament, ja que sóc russa, tot i que no vinc de vacances, no tinc diners i parlo català) distants, agressius, esperem molt, oferim poc, i sempre intentem compensar totes les nostres faltes espirituals amb coses materials.
Tot i així, és difícil generalitzar els trets de naturalesa humana quan es tracta de nacions i nacionalitats. Quan parlem de que “els russos”, “els catalans”, “els portuguesos”, “els andorrans”, “els argentins” o els representants d’algun país es comporten d’una certa manera en determinades circumstàncies, sol haver-n’hi com a mínim dues explicacions possibles. La primera és que estem percebent a un grup de població concret (per exemple, treballadors de les pistes o de la construcció, universitaris, jubilats, esportistes o simplement nous rics) com a representants de tot un país; la segona és que les tradicions del país d’origen siguin distintes de les tradicions del país destinació. Sempre ens queda la tercera opció – “tots els estrangers són uns impresentables” – però la descartem com a massa òbvia.
En el cas dels russos, les dues (o si voleu, les tres) explicacions són certes. Primer de tot, s’ha de pensar que els agents turístics que ofereixen vacances a Andorra probablement no les estan venent com a un viatge educatiu, cultural o en algun sentit contemplatiu. Les ofereixen com a viatges per a persones dinàmiques, joves, amants d’esports de risc, marxa nocturna i compres compulsives. No sé si m’explico. Una persona que vol esquiar al matí, comprar esbojarradament a la tarda i emborratxar-se a la nit (perquè ¿quines altres opcions oferim?) pot ser que no sigui violinista del Bolshoi ni premi Nobel de literatura.
A part d’això – de l’obvi fet que podem estar davant d’un públic amb un esperit més adequat per comiats de solters i solteres (per molt que vinguin en família) que per a una visita a les esglésies romàniques – hem de tenir en compte que certes coses que ens divideixen poden ser la conseqüència de simples malentesos, dels anomenats “xocs culturals”. Agafem com a exemple típic el que menciona Albert Villaró a la seva columna setmanal del dimarts passat al “Diari d’Andorra” (“Els russos”): “Diuen que quan entren en un restaurant, s’asseuen allà on els sembla, sense esperar que el cambrer els acomodi.” No es que ho diguin: és cert. Però tinc una teoria del perquè de tot plegat.
Els andorrans (i catalans, italians, espanyols, francesos...) solem esperar que el cambrer ens acomodi quan entrem en un restaurant. En canvi, quan entrem en un bar o en una cafeteria, seiem a les taules lliures. Sent europeus, no ens costa percebre la diferència entre un bar i un restaurant. En canvi, penso – i crec que no m’equivoco – que als russos, a Andorra, els costa percebre la diferència entre els bars i els restaurants. Si no ho recordo malament, a Rússia, quan entres en un restaurant “de categoria”, hi ha una persona a l’entrada que t’acomoda immediatament, agafa el teu abric, t’acompanya a la taula. A dins sol haver-hi música en viu, flors a les taules, una decoració especial. En canvi, quan entres en un lloc una mica més senzill i no hi ha ningú a l’entrada, se suposa que es tracta d’una cafeteria i pots seure allà on vegis una taula lliure. No és cap signe de mala educació, és simplement un hàbit. Recordo que jo també ho feia durant els primers mesos a Andorra, per força de costum.
Som diferents: és cert, som diferents. Venim de lluny – molt lluny, en un viatge molt car – imaginant-nos un lloc d’ensomni. No hi sabem ni agafar l’autobús – i si l’agafem, no som conscients de que s’ha de demanar la parada. A Rússia, els autobusos es paren a totes les parades: no hi ha cap botonet per prémer. Solem començar un àpat prenent un té; si ens porten torrades, alls i tomàquets, som capaços de menjar-nos les torrades, els alls i els tomàquets per separat. Quan arribem a una casa particular, sempre ens traiem les sabates. No sabem donar dos petons. Solem acompanyar el dinar amb vodka; sovint no tenim ni targeta de crèdit, i portem tots els diners que tenim en efectiu. I normalment ens sap greu ser tan diferents; entenem que estem decebent als nadius, però no ho fem expressament. No els volem fer patir, però tampoc volem sentir-nos inferiors o ignorats. Som així. A Rússia i a l’estranger, som així. Portem diners per gastar – però també portem la il·lusió de conèixer un país de muntanya, un país d’Europa, un país de botigues, marxa i vacances, un país del qual – creieu-me – de tant en tant ens acabem enamorant.
(Publicat al Fòrum.ad el 13 de gener del 2011)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
