La Laura, de cinc anys, va a esquiar a l’Escola de Neu d’Encamp. L’anem a buscar. La part de dalt de Funicamp, a les dues del migdia, sembla la sala d’arribades d’un gran aeroport internacional; els esquiadors estrangers que baixen de les pistes miren la gran quantitat de pares, reunits a l’espera dels fills, amb un cert desconcert. Hi ha més de cent cinquanta nens a l’Escola d’Esquí; baixen en petits grups. Els pares els saluden com si acabessin de tornar d’un viatge a la Lluna. La Laura arriba entre els últims, acompanyada dels seus amics, en David i en Marc. Torna extasiada; feliç. “¿T’ho has passat bé?” “¡Sí! ¿Saps quantes vegades he caigut?” “¿Quantes?” “Tres!” Per la seva expressió, s’intueix que tres és un nombre perfecte de caigudes. “Però ¿no t’has fet mal?” “Gens ni mica. La tortugueta sí que s’ha fet mal a la closca.” “Si és la tortugueta, no passa res.” Mentalment dono les gràcies a la Raó Universal per l’existència de la protecció de l’esquena, la “tortugueta” en qüestió. “¿Com està la neu, Laura?” pregunta en Jordi. “Així, fresqueta i geladeta. I tapa el terra. Intentem arribar a terra, amb la bota, i no podem, perquè està cobert de neu. ” “I ¿què us ha dit, el monitor?” “Ens ha dit que si diem tonteries, les sentiran els pares que són a baix. ¿Tu has sentit alguna tonteria?” “No, Laura; suposo que estava despistada.” “I tu, papa ¿n’has sentit alguna?” “No, crec que no; estava parlant amb el pare del Marc.” “Potser les transmetran més endavant per la tele... Ja sé esquiar.” “¿Ja saps esquiar?” “Sí, mama, i te n’ensenyaré. Hauràs d’esquiar amb pals, perquè així et serà més fàcil. I si no n’aprens, agafarem un trineu, t’hi posarem i jo t’estiraré. I et posaràs un casc. ¿Què és allò que més t’agrada d’hivern?” “¿I a tu?” “A mi, la neu. I també se’n pot fer un ninot de neu, amb tres botons, ulls de carbó, un nas de pastanaga i una escombra per escombrar. Un dia farem un ninot de neu.” “Un dia en farem un.”
Pensàvem que estaria cansada, però tot el dia té ganes de saltar i de ballar. A la nit, se’n va a dormir aviat, per tornar a esquiar al dia següent. M’ha dit que ha somiat amb la neu: la neu que cobreix les pistes i la neu que pren forma de ninots; la neu que cau del cel; la neu que no es fon; la neu que rellisca; la neu on t’enfonses; la neu ben blanca; la neu per tot l’hivern.
(Publicat al BONDIA el 19 de gener del 2011)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
També tinc una filla que es diu Laura i comparteixo l'entusiasme per les coses noves, encara que a la meva la neu no li agrada gaire....
La nostra ha sortit mig russa, mig andorrana, i si a Andorra de neu en podem tenir molta o poca, als Urals sempre n'hi ha hagut, i a mi, de petita, també m'entusiasmava... M'entusiasmava.
He dit "Mig russa, mig andorrana", però de fet se sent TOTALMENT russa i TOTALMENT andorrana, als seus cinc anys no veu cap necessitat de "triar". I diu així, precisant: "Mama, jo sóc una nena russa, però no m'agrada el té" (perquè tots els nens russos que coneix beuen té i els agrada, té negre, amb sucre, molt calent).
Publica un comentari a l'entrada