Despenalització

“No està creixent.” “Però ¿creixerà més endavant?” Silenci. “¿Està viu?” “Sí”. “¿Es mou?” “Sí.” “¿Pateix?” “Creiem que sí”. “¿Pot néixer viu?” “És possible.” “Si naixés viu, ¿tindria enteniment?” “Molt limitat.” “I ¿quant de temps podria viure?” “Un mes, dos mesos. Potser un any, dos anys. No ho sabem.”

Us estic descrivint un dels casos que vaig conèixer en el qual es reunien els requisits per efectuar la ILE: la interrupció legal d’embaràs. Malformació fetal greu. Als països on la ILE entra per la seguretat social (per exemple, Espanya), el veredicte final correspon a una comissió mèdica pertinent. Informe del metge. Consentiment de la dona. La comissió. El veredicte. L’operació. I l’esperança de tenir més fills.

És molt dur: per molt que es parli d’un embrió encara no format, que no té figura humana, ni nom, ni possibilitat de créixer. Poseu-vos al lloc de la dona que porta a dins un ésser que no viurà –o bé destinat a llargs mesos de patiment. Com voldria que ens ho poguéssim estalviar, que poguéssim assegurar que tots els nens que concebem siguin sans i no pareixin! Tal com són les coses, traslladem el problema a Barcelona, per a que les dones en qüestió tornin a les Valls no solament amb el cor esmicolat, sinó també amb la consciència d’haver comès un crim.

I això, rai. Abans (us estic parlant de fa més de trenta anys), la legislació era encara més dura: no es podia avortar ni que l’embrió al teu interior estigués mort. Només es podia donar a llum quan t’arribava l’hora, per molt risc d’infecció que això pogués comportar. Conec a una andorrana que en aquells moments, va passar gairebé una setmana amb un embrió quasi format mort a dins seu. Gràcies a Déu, en aquest sentit hem avançat, però falta seguir avançant.

Un altre cas: una embarassada s’està morint. La única manera de salvar-la és interrompre l’embaràs. Arreu d’Europa, l’operarien. A Andorra, no poden. I si es segueix la llei a peu de la lletra (perquè suposo que és possible intentar traslladar-la d’urgència a un país on la interrupció legal d’embaràs no és un crim), si no pot sortir d’Andorra, es mor. Dura lex, sed lex. O traduint-lo lliurement, la llei és dura, però és el que hi ha.

La decisió d’estendre o no estendre el dret fonamental a la vida als nascituri – als embrions – varia segons el país. En tot cas, l’Estat, com a norma, assumeix l’obligació d’abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el procés natural de gestació. Aquí parlem de la necessitat urgent de modificar la legislació: modificar-la per a que pugui permetre la interrupció legal d’embaràs en casos excepcionals. No he llegit el programa de cap partit de cara a la propera legislatura, però tinc la impressió que molts dels que s’hi presenten es definirien com a progressistes, i espero que la majoria es pugui posar d’acord en aquest punt tan necessari.

Potser l’expressió que sempre s’ha utilitzat per argumentar la necessitat de permetre la interrupció legal d’embaràs a Andorra en casos de violació, perill de vida de la mare i malformació fetal greu ha sigut desafortunada, ja que sempre s’ha parlat de la “despenalització de l’avortament a Andorra”. Potser hi havia sectors de població que pensaven que es tractava de donar llum verda a avortaments en massa i a voluntat. Ni els sectors feministes més radicals que jo conec proposen això per a Andorra. Només es tracta d’igualar la nostra legislació en aquest aspecte a la dels països veïns.

Com a dona, com a mare, com a ésser humà, espero i desitjo que durant la propera legislatura es faci realitat una reforma de la legislació per poder permetre la interrupció legal d’embaràs.

(Publicat al Fòrum.ad el 19 de febrer del 2011)